Chuletas y apuntes de Lengua y literatura

El Verb en Català

Definició i Estructura

El verb és el nucli del sintagma verbal (SV). Està format per un lexema i un morfema que indica la persona, nombre, temps, aspecte i mode.

Conjugació

La conjugació és el conjunt de formes d'un verb. Hi ha tres conjugacions:

• Primera: verbs acabats en -ar (ex. cantar).
• Segona: verbs acabats en -er o -re (ex. témer, veure).
• Tercera: verbs acabats en -ir, amb dues variants:
  • Pur: com dormir.
  • Incoatiu: com servir (amb formes amb -eix-, com serveixo).

La primera conjugació és la més comuna, seguida de la tercera incoativa i la segona.

Matís de la Vocal Temàtica

La vocal temàtica (a, e, i) identifica la conjugació, però no sempre és visible (ex. cantar: cantàvem, cantem, canto).

Mode, Temps i Aspecte

Mode:

19.  Súnion, t’evocaré de lluny...(Carles Riba)

La veu poètica evoca i invoca a la vegada el cap de Súnion i el temple dòric dedicat a Posidó. Apareix un record d’un món ple d’alegria i llum, que se sobreentén que el poeta havia visitat i que conserva ben intensament fixat en la memòria. Aquesta imatge contrasta amb la situació present. La veu poètica demana a les ruïnes mítiques la força que li permeti suportar amb la mateixa dignitat el seu propi destí. Al llarg del poema el pas de l’evocació a la invocació dona com a resultat l’acompliment del desig tràgic d’assumir la desfeta sense queixa, amb una plenitud heroica molt més a l’abast que d’un monument que no pas d’una persona. Aquest és el desafiament

Charles BAUDELAIRE:

Los grandes temas de su poesía son la ciudad, la mujer, la bohemia y la muerte.

Sustituyó a la Naturaleza como imagen y medio de trascendencia por la Ciudad, además separa los modelos femeninos que la poesía había trazado tradicionalmente para hacerla descender al territorio de lo perverso, de la marginalidad y de lo problemático. Así sus musas son siempre mujeres marginadas por algún motivo: prostitutas, lesbianas, negras… DestacaLas flores del mal.

Paúl VERLAINE

:

Se caracteriza por su aparente sencillez. Está trufada de escenas impresionistas, cargadas de vaguedades y estampas sugestivas. Sus temas están basados en los cuadros del pintor Watteau.

En 1871, Verlaine conocíó a Rimbaud, quien convulsiónó toda su

A dramaturxia dos primeiros anos do século XX sitúase a medio camiño entre o teatro costumista e o histórico do século XIX e o teatro nacionalista das Irmandades.

No século XX, arredor da Cova Céltica, créase a Escola Rexional de Declamación, que se estrea co primeiro drama en prosa, A ponte, de Lugrís Freire. Outras producións teñen temática rural, están escritas en verso... Tamén o  labor dos coros ( Cantigas da Terra  )foi  fundamental no asentamento popular do noso teatro.

As Irmandades da Fala crean en 1919, na Coruña, o Conservatorio Nazonal de Arte Galego
. A estrea da peza A man de Santiña de Ramón Cabanillas, significou a súa inauguración. O teatro deste período presenta unha maior calidade estética que se afasta

Hi han 4 cròniques a la narrativa dels segles XIII i XIV : ...De Jaume I; de Bernat Desclot, de Ramón Muntaner i de Pere el Cerimoniós.
La crònica de Jaume I (o llibre dels feits) es la cronica mes antiga. Va ser escrita en dues etapes pel mateix monarca. Narra en forma autobiogràfica la vida i les gestes més importants del rei, sobretot les conquestes de Mallorca i València, i a més dels fets militars, ens dóna detalls interessants de la seva vida quotidiana. La crònica aconsegueix un to verídic gràcies a l'ús d'un llenguatge popular i de la llengua pròpia d'alguns personatges forasters. 
La crònica de Ramón Muntaner és considerada la millor i la més emocionant de totes quatre. Abasta des de l'engendrament de Jaume I fins...

NOR AHALERA

NOR-NORI AHALERA

Normes d'accentuació

Utilitzem l'accent per assenyalar la síl·laba tònica, és a dir, la síl·laba que pronunciem amb més força.

En general, els monosíl·labs no s'accentuen, excepte aquells que porten accent diacrític: pa, sol, pis...

Normes d'accentuació:

Les paraules de més d'una síl·laba es poden classificar en:

• Agudes: la tònica és l'última. P.ex.: camí, carrer, dibuixar...

• Planes: la tònica és la penúltima. P.ex.: plàtan, cadira, noia...

• Esdrúixoles: la tònica és l'antepenúltima. P.ex.: època, còpia, ciència...

Les 12 terminacions

Les 12 terminacions que prenem com a referència per accentuar les paraules són les següents:

vocal: a, e, i*, o, u*

vocal + s: as, es, is, os, us

en, in

*Quan la i o la u formen part d'un diftong...

Orokorrean, testu baten zuzenketarako baldintza jakin batzuk bete eta irizpide batzuk jarraitzea eskatzen da. Aitzitik, ipuin bat aukeratzerako orduan ere irizpide beretsuak jarraitzea komeniko litzateke. Hala nola, egokitasuna, kohesioa, koherentzia, zuzentasuna eta estilistika.

Egokitasunak, testua egoerara egokitzeari egiten dio erreferentzia, testua eta testuingurua elkarrekin ondo lotzeari, hain zuzen. Honetan, testuinguruko elementuak bi eratakoak izan daitezke:

1.Eremu fisikoko elementuak: igorlea (Hizkuntza-aktibitatearen ekoizlea, eta testuaren izaeraren erabaki-hartzailea) , hartzailea (mezuaren jasotzailea), tokia eta unea (komunikazioa noiz eta non gertatzen den) eta deiktikoak (eguneroko bizitzan erabiltzen dira, eta komunikazioa

Anàlisi del 'Diccionari per a ociosos' de Joan Fuster

L'obra comença amb una nota de l'autor on presenta el llibre justificant el títol i la intenció: "Diccionari" vol donar estructura a materials diversos i fragmentaris i "per a ociosos" és una clau irònica, per a evitar una interpretació pedant i doctrinària. Els articles formulen en clau assagística unes reflexions que giren al voltant de valors morals, intel·lectuals i polítics.

Temes principals del diccionari

• Cadira: el confort en la vida humana. Idees: la concepció tradicional de la virtut preferia l'austeritat al benestar corporal, l'afecte pel propi cos és recent ja que els objectes d'ús quotidià sempre han mostrat falta d'imaginació cap al confort dels usuaris.
• Covardia:

Guillem de Berguedà:

Cançoneta lleu i plana

FORMA:

Estructurat sobre cinc cobles de cinc versos heptasíl·labs cadascuna amb dos més de tornada.

GLOSSA

(1138-1196) era un noble bel·liciós i buscabregues. Fa un sirventès a Ponç de Mataplana, veí seu a qui designa com a (Mon marquès) sense tenir-ne la condicó,a l'hora que el tracta de traïdor i malfactor. Després d'aquesta primera mofa, en la segona cobla el ridiculitza per les dents que va perdre d'una bona morrada a Melgurs. Seguidament en la tercera, amb el seu físic esguerrat. A continuació en la cuarta el tracte de farsari i lladre i per acabar en la cinquena denuncia la seva fama i condició homosexual que en la poesia medieval. Sempre servia per atacar la pers insultada

Cerverí