Sunion carles riba metrica

19.  Súnion, t’evocaré de lluny...(Carles Riba)

La veu poètica evoca i invoca a la vegada el cap de Súnion i el temple dòric dedicat a Posidó. Apareix un record d’un món ple d’alegria i llum, que se sobreentén que el poeta havia visitat i que conserva ben intensament fixat en la memòria. Aquesta imatge contrasta amb la situació present. La veu poètica demana a les ruïnes mítiques la força que li permeti suportar amb la mateixa dignitat el seu propi destí. Al llarg del poema el pas de l’evocació a la invocació dona com a resultat l’acompliment del desig tràgic d’assumir la desfeta sense queixa, amb una plenitud heroica molt més a l’abast que d’un monument que no pas d’una persona. Aquest és el desafiament que planteja el poema al lector: com fer versemblant que el personatge que parla aconsegueixi assumir una situació vital particularment difícil només amb el record, o, si es vol, a través d’una imatge, En tot cas, gràcies a la imaginació. Es descriu un procés en el poema. La veu poética planteja que es disposa a recordar, però ho diu en futur (<<t’evocaré>>), per tant, encara no s’ha produit. La veu agafa embranzida a mesura que es sent parlar a ella mateixa i sobretot a mesura que les seves pròpies paraules fan néixer les imatges que guardava a la memoria. L'evocació es realitza mentre la veu va esmentant els components de l’escena. El neguit del poeta es descompon en el text en aquestes tres figures humanes: el mariner, <<l’embriac del teu nom>> i l’exiliat.
El mariner s’adreça al temple per motius pràctics, <<l’embriac del teu nom>> per motius espirituals i intel·lectuals i l’exiliat és qui manté una relació tràgica perquè  rep d’ell la força necessària per la salvació personal en unes circumstàncies adverses simbolitzades per l’exili. EL poeta se sent mariner a la recerca del port. Aquest malestar personal es pot superar només gràcies a l’exercici de voluntat, imaginació, intel·ligència i sensibilitat moral que representa el poema.

L’alegria associada a l’evocació ja s’ha produït, pero l’assumpció tràgica de les seves circumstàncies reals encara no. Ell s’ha projectat en el passat, però el passat no ha actuat encara prou en el su present. Només al final del poema, desdoblat en l’exiliat, arribar més enllà de l’alegria fins al coneixement de la propia força, rebuda potser de la imatge però que ja d’actuar pel seu compte per tal de salvar-se, enrunat però pur a la vegada. Una puresa que ve de generositat. Havent donat i no queixant-se del que ha perdut. Però la veu poetica es refereix a aquest exiliat en tercera persona. La identificació amb el jo no és completa, és més un desig de certesa. Tot depèn del que ell << ha donat>>, i, en cas de Riba, és particularment la seva obra.

El ritme dels versos, la mètrica accentual, justifica tant com les imatges la comunicació tan íntima entre el món clàssic i la veu poètica. A més, el ritme no és monòton, perquè es pot comprovar com experimenta una acceleració progressiva i un èmfasi, particular al penúltim vers, just en el moment que s’esmenta l’element més important del text, la demanda que el poema express i atorga: la força necessària per afrontar les circumstàncies de manera digna.