Teories Ètiques: De l'Aristotelisme a la Virtut

L'ideal aristotèlic

La felicitat com a fi suprem

Aristòtil va considerar la felicitat com el bé suprem i el fi principal de la vida. Creia que l'ésser humà troba la felicitat a través de l'exercici de les seves capacitats racionals. No obstant això, altres condicions com la valentia i la modèstia també són essencials per assolir-la. Per a ell, les virtuts morals representen un punt mitjà entre dos extrems viciosos.

Saviesa pràctica i experiència

L'experiència, tot i ser important, no és l'únic factor per assolir la saviesa pràctica necessària per prendre decisions encertades i conduir la vida cap a la felicitat. Aristòtil considerava que l'ideal de vida, que consisteix en la felicitat perfecta, és l'activitat intel·lectual o científica, entenent que sense virtut moral i altres condicions externes favorables, la felicitat vertadera no és possible.

L'ideal epicuri

El plaer com a únic bé

Epicur creia que el plaer era l'únic bé real. Assolir la calma espiritual, que consisteix en una vida feliç, requereix viure sense la inquietud permanent pel plaer i evitar els dolors corporals. Epicur recomanava aplicar la prudència o racionalitat en l'elecció dels plaers i la classificació dels desigs adequats (feliços).

L'ideal estoic

La virtut i la pau espiritual

Els estoics ensenyaven que la virtut és l'única cosa bona a la vida i que proporciona pau espiritual, bon ànim i felicitat. Les virtuts cardinals són la prudència, la fortalesa, l'autodomini i la justícia. L'ideal del savi estoic és no veure's afectat per res extern i ser totalment amo de si mateix.

L'ideal escèptic

El dubte i la tranquil·litat

L'escepticisme ensenyava que els humans no podem conèixer com són les coses en si mateixes, per això només hi ha opinions i cap no és més certa que l'altra. Convidava a no formular cap judici sobre com són les coses per assolir la tranquil·litat anímica. Recomanava seguir els costums i les lleis del lloc on vivim, tot i no existir una veritat absoluta.

L'ideal cristià primitiu

Amor, pobresa i comunitat

Una moral radical de lliurament, ajut mutu, amor al proïsme, pobresa i comunitat de béns.

Teories ètiques

Fonaments de la moral

Conjunt sistemàtic d'idees racionals sobre la moral. Determinen i fonamenten què és el bé, l'acció correcta, el deure i la virtut. Es pregunten: "Com hem de viure?", centrant-se en els imperatius i la virtut (què he de fer i quina classe de persona he de ser).

Teories ètiques consequencialistes

El bé en les conseqüències

Justifiquen la correcció moral d'una acció únicament en les bones conseqüències que té. L'egoisme ètic i l'utilitarisme són les teories consequencialistes més representatives.

L'egoisme ètic

Afirma que la correcció moral d'una acció es justifica només en el benestar més gran que proporciona a l'agent.

L'utilitarisme

Afirma que la correcció moral d'una acció es justifica només perquè és més útil, o sigui, produeix més bé. Prioritza el bé i l'identifica amb el plaer, és universalista (prioritza el bé universal), és maximitzador (prioritza la maximització del bé) i és consequencialista (prioritza la maximització del bé que és conseqüència de les accions humanes). Una acció és moralment correcta o obligatòria si, i només si, produeix una quantitat de felicitat major que qualsevol altra acció alternativa possible.

L'utilitarisme de l'acte

Fonamenta la correcció moral en la major quantitat de bé que és conseqüència de cada acció concreta.

L'utilitarisme de la regla

Fonamenta la correcció moral d'una acció en la major quantitat de bé que és conseqüència d'un tipus d'acció.

Teories del deure

Principis i normes morals

Es basen en el principi pel qual es realitza una acció, no pas en si tindrà bones conseqüències o no.

Ètica kantiana

L'únic absolutament bo, sempre i en qualsevol situació, és la bona voluntat. Actuar per bona voluntat equival a actuar per respecte al deure (deures morals: imposats a nosaltres mateixos per obeir la veu de la raó o la pròpia consciència. Són deures perquè, com que l'ésser humà és imperfecte, pot deixar-se dur pels impulsos que poden estar en desacord amb la raó). Actuar per deure és obeir la veu de la raó. La raó prescriu la llei segons la qual han de viure els éssers racionals: la llei moral. La llei moral, expressada en l'imperatiu categòric, es concreta en normes morals que constitueixen les nostres obligacions o deures. La correcció moral d'una acció o l'obligació moral de dur-la a terme es justifiquen només per l'existència de principis i normes morals que s'han de respectar.

Imperatiu categòric

Principi racional que fa actuar en bona voluntat a les persones i és universal. S'expressa en lleis morals (universalitzables) i es concreta en diferents normes que estableixen les nostres obligacions.

Universalitat de la raó

Criteri d'autocontradicció (normes impossibles que siguin lleis universals perquè si tothom les complís no es podrien dur a terme). Criteri d'inacceptabilitat (normes que si tothom les compleix són inacceptables per a les persones en tant que éssers racionals).

Classificació dels deures

Kant divideix els deures en: perfectes envers un mateix (conservar la pròpia vida), perfectes envers els altres (no fer falses promeses), imperfectes envers un mateix (cultivar les aptituds que tenim) i imperfectes envers els altres (ser generós).

Deures prima facie (Sir David William Ross)

Les propietats morals de les accions són béns intrínsecs i deures (fidelitat, reparació, gratitud, justícia). Segons Ross, aquests deures prima facie existeixen i són propietats morals de les accions que coneixem intuïtivament. El deure efectiu és l'obligació de dur a terme aquella acció en què els deures prima facie tinguin més pes. La correcció moral d'una acció, o el deure moral de dur-la a terme, es justifica i fonamenta només en les seves pròpies característiques de correcció moral (no hi ha regles per sospesar aquests deures i resoldre els seus conflictes, només ens ajuda la intuïció).

Teories de la virtut

Trets interns i excel·lència

Afirmen que la moral es manifesta a través de trets interns de la persona, les virtuts, que són disposicions del caràcter moral o orientacions de la voluntat a viure d'una manera admirable. El sentit de la pròpia vida s'assoleix per la pertinença a una tradició moral que ofereix models d'excel·lència o virtuts que orienten cada vida individual cap a la vida bona. La vida bona i les seves virtuts depenen del context social i històric i no són una opció personal.