Filosofia Antiga i Medieval: Escepticisme, Neoplatonisme i Pensament Cristià

L'Escepticisme Filosòfic: Una Via Cap a la Felicitat

Estoics i epicuris estaven d'acord a considerar que la veritat d'un coneixement o d'una afirmació era important, ja que pensaven que per ser feliç cal ser savi i saber què són les coses. Només així podrem saber quina actitud adoptar davant d'elles i quines poden ser les possibles conseqüències de la nostra elecció.

Aquesta pretensió dels estoics i els epicuris de tenir certeses indiscutibles no era compartida per tots els filòsofs grecs. Aquesta actitud antidogmàtica es convertirà, en els escèptics, en una mena de principi ètic: si volem ser feliços, hem de renunciar a qualsevol afirmació, renunciar a qualsevol saber. Buscar la felicitat i la tranquil·litat és fugir de tota certesa.

La Filosofia a l'Edat Mitjana

Marc Històric i Filosòfic

El Neoplatonisme: Origen i Conceptes Clau

El neoplatonisme és un derivat d'un platonisme místic que influirà en diversos sectors del pensament medieval. El neoplatonisme volia solucionar certes qüestions que Plató no havia deixat prou definides, com és l'origen de la pluralitat de les coses a partir d'una font única, el Bé, o la relació entre el Bé i el demiürg. Tot girava al voltant del problema de com salvar la "distància" que hi havia entre allò transcendent i el món plural sensible.

Plotí va rebre influències de Parmènides, de Plató i d'Aristòtil. Per explicar la creació, concepte que fou introduït pel pensament cristià, Plotí deixà de banda la tesi del no-res, com ja van fer els gnòstics, i per això parlà de l'emanació de l'essència divina. Aquesta emanació (fer sortir) és un procés semblant a com la llum es difon entorn del cos lluminós, la calor en el cos calent i el perfum en el cos olorós. Així es produïa la creació de totes les coses i el pas de l'U a la multiplicitat de les coses existents.

De l'U deriva el Noûs o Intel·lecte, que identifica amb el demiürg platònic i conté la totalitat de les idees. D'aquest Noûs prové, per una nova emanació, l'Ànima del món. De la qual deriven les ànimes dels éssers humans i dels animals. La creació és un procés de propagació (i degradació). L'U, el Noûs i l'Ànima del món són les formes de ser i constitueixen el món intel·ligible.

Com a darrera entitat d'aquest desplegament hi ha la matèria. Aquesta, en estar tan distanciada de l'Ésser i de la perfecció, equival al no-ésser i al mal. Per això, la matèria era la causa del malestar i de les imperfeccions. Segons aquest corrent, els éssers humans pertanyien a dos mons: el de l'intel·lecte pur i el dels sentits.

Atès que la matèria és la causa del mal existent, el savi neoplatònic desitjava abandonar aquest món material dels sentits i retornar cap a allò originari, cap a l'Ésser. Plotí assenyalava com a únic camí una via purgativa que comportava distanciar-se dels requeriments del cos i de la realitat externa. Mitjançant la purificació, l'ànima podia elevar-se fins a la captació del Noûs i, més enllà, arribar a una completa i extàtica unió amb l'U, amb la divinitat. Això era l'èxtasi.

Influència del Neoplatonisme

El pensament neoplatònic, amb pensadors com Porfiri i Jàmblic, va tenir un gran impacte. El cristianisme també va quedar impregnat per aquest corrent a través de l'obra atribuïda a Dionís Areopagita (conegut com Pseudo-Dionís), autor de gran prestigi durant l'Edat Mitjana. El seu pensament va influir en la mística cristiana que fou conreada per autors com Johannes Scotus Eriugena, el mestre Eckhart, Nicolau de Cusa o sant Joan de la Creu. La influència va arribar fins i tot al terreny de l'art: l'art gòtic deriva dels seus comentaris teològics al voltant de la llum. Aquesta obra s'atribueix a un autor bizantí, conegut com a Pseudo-Dionís, que la va escriure a Síria.

Primers Moments de la Filosofia Medieval Cristiana

La filosofia cristiana no s'ha de confondre amb la teologia, ja que va aportar a la reflexió filosòfica una sèrie de temes nous suggerits a partir dels continguts de la revelació sobrenatural. A partir de la qüestió de la creació es va elaborar una filosofia sobre allò contingent o possible i allò necessari, sobre l'ésser i el no-ésser, sobre les nocions de temps i d'eternitat. També es van tractar temes de la relació de Déu amb el món.

Inicialment, els primers pensadors, anomenats Pares de l'Església, van estar dividits a propòsit de la filosofia clàssica. Van sorgir dues actituds principals:

• Cristianisme obert: Representat pels pares apologistes, l'escola cristiana d'Alexandria, la influent obra de sant Agustí d'Hipona i també el Pseudo-Dionís. Aquests van considerar que la tasca de la filosofia era explicar el missatge de Crist i ajudar els homes en la fe.
• Cristianisme tancat: Aquesta actitud va menysprear la saviesa pagana, rebutjant qualsevol relació amb la filosofia clàssica, que va arribar a ser considerada l'origen de les heretgies.