El sistema polític de la Restauració: Encasellat, nacionalisme i més

El sistema polític de la Restauració

Encasellat

Durant el sistema polític de la Restauració, el primer pas de falsejament electoral era l'encasellat. Des del Ministeri de Governació es fabricaven els resultats electorals mitjançant l'assignació prèvia dels vots a cada circumscripció, ja fos a civils o directament als socis.

Nacionalisme

Ideologia d'un poble que, afirmant la seva naturalesa o nació, aspira a constituir-se en un ens autònom o estat independent. A Espanya, apareix durant la Restauració a Catalunya, País Basc, Andalusia, València, Galícia i Aragó.

Regionalisme

Doctrina política segons la qual el govern d'un Estat ha de fer atenció especialment a la manera de ser i les aspiracions de les seves regions.

Manbises

Nom amb el qual es coneixia als insurrectes cubans durant la guerra d'ultramar de 1879.

Regeneracionisme

Corrent que parlava amb insistència de la regeneració d'Espanya. Alguns intel·lectuals formats en la Institució Lliure d'Ensenyança consideraven que la societat i la política espanyoles no afavorien ni la modernització ni la cultura. Aquest corrent va sorgir després del desastre del 98.

Les forces polítiques marginades del sistema

Els republicans, els carlins, els socialistes i els nacionalistes no van aconseguir mai formar govern. Després del fracàs del Sexenni Democràtic, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís de part dels seus seguidors. Estaven fortament dividits en diferents tendències: el Partido Republicano Progresista (Ruiz Zorrilla), que va protagonitzar un intent fracassat d’insurrecció, i el Partido Republicano Centralista (Salmerón). El republicanisme amb més adeptes era el Partit Republicà Federal. El sufragi universal masculí va comportar una revitalització del republicanisme i va estimular la formació d'aliances electorals (Unió Republicana), que agrupaven les diferents famílies republicanes. Les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris, però el republicanisme va perdre part de les seves antigues bases socials i va haver de lluitar amb el PSOE.

Després de la derrota carlina, es va prohibir l'estada a Espanya de Carles de Borbó i el carlisme va entrar en una greu crisi. La Constitució del 1876 descartava la successió al tron de tota la branca carlina dels Borbó. La renovació del partit va anar de la mà de Juan Vázquez de Mella, qui va proposar un programa adaptat a la nova situació política (Acta de Loredan). Al si del partit va guanyar força la disputa religiosa i el partit es va separar. Alguns membres van crear un nou partit catòlic integrista perquè pensaven que Carles VII no donava prou suport a la religió i el van acusar de cesarisme. El Partit Carlí va promoure alguns intents fracassats. També va continuar mantenint les jerarquies militars i va fundar una milícia, el Requeté. El grup favorable a la participació dels catòlics en la política liberal va suposar la fi del suport que una part de la jerarquia catòlica espanyola havia donat al carlisme. Es va fundar la Unión Católica, un partit conservador i catòlic crític amb els conservadors. Segismundo Moret (liberal) va fundar el Partido Democrático-Monárquico, una escissió per l'esquerra dels fusionistes de Sagasta. El general Serrano (liberal) va crear un altre grup anomenat Izquierda Dinástica. No obstant això, els nous partits van tenir un suport electoral escàs.