Torn pacific

1. EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ

El pronunciament de Martínez Campos (Desembre del
1874) va significar la restauració de la monarquia borbònica amb Alfons XII. El polític cabdal va ser Cànoves del Castillo.

1.1 UN NOU SISTEMA POLÍTIC

Cànovas del Castillo va idear un nou sistema polític que tornaria l’estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució, per això va rebre el nom de torn pacífic. Costava en un bipartidisme d’alternança entre dos grans partits: el partit conservador de Cànovas i el liberal de Sagasta. Era de caràcter partidista i excloïa qualsevol altre model polític. Els seu principal objectiu era: elaborar una constitució basada en el bipartidisme i en pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí. La constitució del 1869 defensava un país més democràtic i les corts constituents van convocar unes eleccions amb sufragi universal tot i que Cànoves no n’era partidari i, posteriorment, la va canviar.

La Constitució del 1876

Aquesta constitució mostra el liberalisme doctrinari, amb sufragi censatari i sobirania compartida entre les corts i el rei. Conservadora i tradicional. La monarquia havia de moderar l’alternança entre partits i s’amplien els drets al monarca. Les corts bicamerals: Congrés i Senat. Una llei del 1878 va establir vot censatari i els electors catalans van passar a menys del 5%. També proclamava la confessionalitat catòlica de l’Estat. La declaració de drets es va fer amb lleis i els va restringir.

Bipartidisme i torn pacífic

Cánovas introdueix sistema de govern basat en bipartidisme i el torn pacífic on té lloc alternança de poder entre conservador i liberal per posar fi als pronunciaments. Anomenats partits dinàstics perquè depenia de la monarquia i no de eleccions qui assumiria el govern. Canviaven a causa de crisi política o desgast de poder del partit governant. L’exèrcit passa a ser un organisme de menys poder quedant subordinat al poder civil; des de 1875 la seva missió va ser defensa de la seguretat i independència del país. Tot i això disposaven d’un elevat pressupost. Així eliminen els continus pronunciaments i el protagonisme de l’exèrcit.

1.2 La fi dels conflictes bèl·lics

L’estabilitat va ser per posar fi a les guerres carlines i cubanes. A Catalunya els carlins van aconseguir victòries, la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Van conquerir ciutats de l’interior. AL 1875 l’ofensiva liberal els va expulsar. El conflicte continuà al País Basc i a Navarra. El 1876 es rendeixen. La derrota carlina va posar fi al règim foral, però el 1878 van atorgar autonomia fiscal al País Basc (concerts econòmics). També el 1878 es signa la Pau de Zanjón que posa fi a la Guerra dels Déu Anys. L’incompliment de les reformes provoca la Guerra Chiquita.

2. LA VIDA POLÍTICA I L'ALTERNANÇA EN EL PODER

2.1 Els partits dinàstics

Cánovas transforma el partit Alfonsí que durant el sexenni havia defensat restauració monàrquica en el partit liberal conservador (partido conservador). Tenia un projecte bipartidista per tant proposa a Sagasta la formació d’un partit de caràcter progressista (partido liberal); alternança de poder: torn pacífic amb objectiu d’assegurar estabilitat institucional. Quan el partit governant patia un desgast polític i la confiança de les corts, el monarca cridava al partit de l’oposició. Els conservadors catalans s’oposaven a la política centralitzada de Cánovas i al reformisme progressista. Els liberals catalans volien augmentar les llibertats individuals i sufragi universal.

2.2 Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va mantenir gràcies a la corrupció electoral i el poder econòmic d’alguns individus de la societat (cacics). Caciquisme fenomen produït a tot Espanya. El falsejament es va convertir en fet habitual en les eleccions. El partit requerit per governar convocava i falsejava les eleccions així aconseguia triomf amb majoria parlamentària.
Cacics: propietaris rics amb gran influència social i política que agraïen amb “favors” la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos. La tupinada era el conjunt de trampes per aconseguir el falsejament electoral i finalment els resultats desitjats. Manipulaven el cens incloent persones mortes o impedint el vot a algunes de vives, amenaçaven els contraris, compraven vots...

2.3 El desenvolupament del torn de partits

Entre 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat però el 1898 es va produir una crisi del sistema que va erosionar polítics i partits dinàstics. 1881: Sagasta forma el primer govern liberal que va introduir sufragi universal masculí. 1884: Cánovas torna al poder però la por de desestabilització política després de la mort del rei Alfons XII (1885) impulsa acord entre conservadors i liberals (pacte d’El Pardo) per donar suport a la regent Mª Cristina i garantir continuïtat monarquia davant fortes pressions de carlins i republicans. Sota la regència, el partido liberal va governar més temps que el conservador “govern llarg de Sagasta” (1885-1890) i van aprofitar per impulsar una obra reformista per incorporar drets al sistema reclamats a la revolució de 1868. Es va aprovar llei d’associacions, abolició esclavitud, celebració judicis amb jurat, nou codi civil i reforma d’hisenda i l’exèrcit. A més sufragi universal masculí però debilitat per la continua corrupció electoral que va fer impossible la democratització del sistema.  1890 conservadors van pujar al poder, 1892 ho van fer els liberals i 1895 Cánovas assumeix presidència fins 1897 quan va ser assassinat. El personalisme del sistema va deteriorar els partits provocant desacords i desorganització.

3 LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

3.1 L'evolució del republicanisme

Emilio Castelar (republicanisme moderat) va ser el dirigent republicà que es va adaptar més ràpid a la situació canviant, Partido Republicano Posibilista, va participar en el govern. En canvi, Manuel Ruiz Zorrilla (republicanisme radical) va fundar el Partido Republicano Progresista, algunes insurreccions fracassades i llavors, la majoria va anar cap el Partido Republicano Centralista de Salmerón. A Catalunya va continuar el Partit Republicà Democràtic de Pi i Margall que va guanyar impuls amb Josep M. Ribot. Van haver-hi coalicions com la Uníón Republicana (important minoria republicana a les corts).

3.2 La reconversió del carlisme

Després del 1876 es va prohibir l'entrada a Espanya al pretendent Carles de Borbó (Carles VII), i a altres carlins com Cabrera. Cándido Nocedal, dirigent carlí, va estendre-ho sobretot per País Basc, Navarra i Catalunya i Juan Vázquez de Mella va ser la renovació i va fer el programa conegut com a Acta de Loredan. Ramón Nocedal, fill del líder, i d'altres acusaren a Carles VII de no donar prou suport a l'Església, i va fundar el Partido Católico Nacional, un partit catòlic integrista, a Catalunya li donaren suport Salvador Casañas (bisbe d'Urgell) i Fèlix Sardà i Salvany (clergue sabadellenc). A partir del 1890 el carlisme organitzava assemblees locals o cercles i amb el nom de Comuníó Tradicionalista van ser part de l'oposició a la Restauració i aconseguiren Déu diputats.

4 LA GUERRA D'ULTRAMAR

4.1 Cuba, la perla de les Antilles

Després de la Pau de Zanjón (1876), a Cuba s'esperaven reformes. Seguint el bipartidisme es van crear el Partido Autonomista (cubans) i la Uníón Constitucional (espanyols a Cuba). Sagasta, liberal, només va concretar als cubans l'abolició formal de l'esclavitud el 1888. Els grups econòmics espanyols no volien perdre el negoci, la "Perla de les Antilles". L'independentisme va anar guanyant posicions davant l'autonomisme i el 1893 José Martí fundà el Partido Revolucionario Cubano per l'independensia. Els EEUU varen donar suport i també revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García. El 1891 el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries per les importacions i el president de EEUU William McKinley va protestar.

4.2 La gran insurrecció

El 1879 es va produir la Guerra Chiquita, que va ser derrotat pels espanyols. El 1895 el Grito de Baire inicià un nou aixecament. Cánovas va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos, aquest no va controlar militarment la situació i va ser substituït pel general Valeriano Weyler que va iniciar una forta repressió, va concentrar els camperols en poblacions tancades per aïllar-los. La guerra en plena selva no afavoria als militars espanyols, ni les malalties ni la manca de recursos. El 1897, després de l'assassinat de Cánovas, els liberals posaren al general Ramón Blanco i van iniciar una estratègia de conciliació per evitar conflictes amb EEUU, i es va decretar l'autonomia de Cuba i drets peninsulars... Tot va ser massa tard, els rebels havien pactat ja amb EEUU. Paral•lelament a les illes Filipines el 1896 es van rebel•lar. José Rizal el 1892 funda la Liga Filipina, i l'organització clandestina Katipunan fomenta l’independentisme. Va haver una forta repressió militar, i els liberals van pactar amb els insurrectes, pacificació momentània.

4.3 La intervenció dels EEUU

EEUU estaven molt interessats en Cuba, i el 1898 el cuirassat Maine va explotar, EEUU envia un ultimàtum a Espanya perquè es retirin de l'illa, i Espanya no accepta. Així inicia la guerra hispanonord-americana. Els espanyols foren derrotats ràpidament a la batalla de Santiago (vaixells malmesos contra navilis moderns). I, a més a més EEUU va derrotar a la batalla de Cavite a les Filipines.  El 1898 es signa la Pau de París, en què Espanya abandona Cuba, Filipines i Puerto Rico. Així Espanya va perdre el que li quedava del seu antic Imperi colonial.

4.4 Les actituds dels catalans davant la guerra

En esclatar el conflicte a Cuba, els catalans benestants, Foment del Treball Nacional, van defensar l'espanyolitat de les colònies ja que es beneficiaven dels aranzels. Les classes populars s'oposaven per l'injust servei militar (quintes).

5. LES CIBSEQÜENCIES DEL DESASTRE DEL 98

5.1. Una crisi política i moral

A la crisi del 1898, la crisi econòmica va tenir conseqüències limitades. Varen fer reforma a la hisenda pels deutes de la guerra. Tampoc es va produir la crisi política anunciada i el sistema de la Restauració va sobreviure. Per tant, la crisi del 98 va ser més moral i ideològica (impacte psicològic a la població).

5.2. El regeneracionisme

El fracàs de la Revolució del 1868 va marcar als intel•lectuals progressistes, oportunitat de modernitzar el país perduda (Institución Libre de Enseñanza, 1876). Consideraven el regeneracionisme com la necessitat de "regenerar" la vida política i social, el representat; Joaquín Costa. També cal destacar els pensador de la Generación del 98 (pessimistes). A Catalunya va tenir conseqüències com el Tancament de Caixes i el catalanisme.

5.3. La fi d’una època

El desastre del 1898 va posar fi al sistema dissenyat per Cánovas i va renovar el país. La política regeneracionista no va implantar les reformes, sinó que va deixar continuar la situació. La derrota militar va donar lloc a un antimilitarisme en determinats sectors socials.