Història d'Espanya S.XIX: Absolutisme, Liberalisme i Nacionalismes

Guerra del Francès (1808-1814)

El 2 de maig de 1808 es va produir a Madrid un aixecament popular contra les tropes franceses. El seu exemple va ser seguit a molts altres llocs. Es van crear Juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s'organitzaven en guerrilles.

• Els sometents populars, que aconseguiren derrotar els francesos a la batalla del Bruc.
• L'ajuda de les tropes britàniques (comandades pel Duc de Wellington), que va ser decisiva per vèncer els francesos.

Restauració de l'absolutisme

Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. Els absolutistes el van pressionar perquè restaurés l'absolutisme i derogués tota la legislació liberal de les Corts de Cadis. El rei va efectuar un cop d'Estat, va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució de 1812. Era el retorn a l'Antic Règim. Molts liberals van ser detinguts i altres van haver de marxar a l'exili o passar a la clandestinitat.

Trienni Liberal (1820-1823)

El 1820, el pronunciament militar del comandant Riego va triomfar i Ferran VII es va veure obligat a jurar la Constitució de 1812. Les noves Corts van restaurar una gran part de les reformes de Cadis, com ara:

• L'abolició del règim senyorial.
• La liberalització de la indústria i el comerç.

També es va crear la Milícia Nacional, un cos de ciutadans armats per defensar el règim liberal. Ferran VII, però, no hi estava d'acord i va demanar ajuda a les potències absolutistes europees (la Santa Aliança) per restaurar l'absolutisme, la qual cosa es va produir amb la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Fallida de l'absolutisme

La situació econòmica durant la Dècada Ominosa (1823-1833) era crítica. La guerra contra els francesos havia debilitat enormement l'economia, i la Hisenda estava en fallida a causa de les despeses de la guerra i la pèrdua dels ingressos de les colònies americanes, que s'estaven independitzant. A més, es va produir un conflicte dinàstic. Ferran VII, que només havia tingut filles, va promulgar la Pragmàtica Sanció per derogar la Llei Sàlica, que impedia que les dones regnessin a Espanya. A la mort de Ferran VII (1833), els absolutistes més intransigents (anomenats posteriorment carlins) van defensar que el tron corresponia al germà del rei, el príncep Carles Maria Isidre.

Causes de la independència de les colònies americanes (1808-1826)

Diversos factors van contribuir al procés d'independència de la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica:

• La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.
• L'exemple de la revolta de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord, que va culminar amb la proclamació de la independència dels Estats Units d'Amèrica (1776).
• El descontentament de la burgesia criolla (descendents d'espanyols nascuts a Amèrica), que veia Espanya com un fre per al progrés econòmic americà, ja que obstaculitzava el comerç amb altres potències i imposava fortes càrregues fiscals.
• El buit de poder creat a Espanya durant la Guerra del Francès.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Per defensar els drets al tron de la seva filla Isabel (futura Isabel II), la reina regent Maria Cristina de Borbó va buscar el suport dels liberals. Així es va iniciar una cruenta guerra civil (la Primera Guerra Carlina) que, sota l'aparença d'un conflicte dinàstic, enfrontava dos models d'Estat: els absolutistes (carlins, partidaris de Carles Maria Isidre) i els liberals (isabelins o cristins, partidaris d'Isabel II i de la regent Maria Cristina).

Reformes progressistes i Constitució de 1837

Els liberals estaven dividits principalment en dues faccions:

• Moderats: partidaris de reformes limitades, d'un sufragi censatari molt restringit i de més poder per a la Corona.
• Progressistes: que volien desmantellar tota l'estructura de l'Antic Règim, ampliar el sufragi i limitar el poder reial.

Entre 1835 i 1837, durant la regència de Maria Cristina i en plena guerra carlina, els progressistes, amb figures destacades com Juan Álvarez Mendizábal, van accedir al poder i van impulsar importants reformes, com la desamortització eclesiàstica. Es va aprovar la Constitució de 1837, de caràcter progressista però que buscava el consens amb els moderats, i que va inaugurar un llarg període de monarquia constitucional i parlamentària a Espanya, tot i que marcat per una gran inestabilitat política.

Etapa isabelina: liberalisme moderat (1843-1868)

Durant la major part del regnat d'Isabel II (que va començar efectivament el 1843 en ser declarada major d'edat), el Partit Moderat va estar al capdavant del govern, amb el suport de la monarquia. Es va consolidar un tipus de liberalisme a Espanya de caràcter conservador, centralista i oligàrquic, reflectit en la Constitució de 1845. Es van imposar mesures com:

• El sufragi censatari molt restringit.
• Una notable intervenció de la Corona en la política.
• Una limitació de les llibertats individuals i col·lectives.
• La creació de la Guàrdia Civil (1844) per al manteniment de l'ordre públic, especialment a les zones rurals.

Bienni Progressista i crisi del sistema isabelí (1854-1868)

Entre 1854 i 1856, va tenir lloc el Bienni Progressista, un breu període en què els progressistes van tornar al poder després d'un pronunciament militar (la Vicalvarada). Es van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i dur a terme importants reformes econòmiques, com la desamortització de Madoz i la Llei de Ferrocarrils. L'última etapa del regnat d'Isabel II (1856-1868) va estar marcada per l'alternança en el poder entre els moderats més conservadors i la Unió Liberal (una formació de centre liderada per O'Donnell). L'oposició al règim isabelí va anar en augment, integrant no només els progressistes exclosos del poder, sinó també noves forces polítiques:

• Partit Demòcrata: fundat el 1849, defensava el sufragi universal masculí, la sobirania popular i amplis drets individuals.
• Republicans: sector minoritari però creixent que advocava per l'abolició de la monarquia i la proclamació d'una república.

La crisi econòmica, el desgast polític i l'autoritarisme creixent van portar a la Revolució de 1868 ("La Gloriosa"), que va destronar Isabel II.

Monarquia democràtica d'Amadeu I (1870-1873)

Després de la Revolució de 1868 i l'exili d'Isabel II, es va iniciar el Sexenni Democràtic (o Revolucionari). La Constitució de 1869, la més democràtica fins aleshores a Espanya, establia la monarquia com a forma de govern, però amb sobirania nacional, sufragi universal masculí i una àmplia declaració de drets. L'escollit com a rei per les Corts va ser el príncep italià Amadeu de Savoia (Amadeu I). El nou monarca, malgrat la seva voluntat democràtica, va haver de fer front a múltiples i greus problemes:

• La insurrecció independentista a l'illa de Cuba (Guerra dels Deu Anys, iniciada el 1868).
• L'esclat d'una nova guerra carlina (Tercera Guerra Carlina, 1872-1876).
• L'oposició dels republicans, dels alfonsins (partidaris de la restauració borbònica en el fill d'Isabel II, Alfons) i de sectors de l'aristocràcia i l'Església.
• La divisió interna dels partits que li donaven suport.

Davant la impossibilitat de resoldre aquests problemes i la manca de suports sòlids, el rei Amadeu I va abdicar el febrer de 1873, la qual cosa va portar a la proclamació de la Primera República Espanyola.

El sistema canovista de la Restauració Borbònica

Després del fracàs de la Primera República, un pronunciament militar el desembre de 1874 va restaurar la monarquia borbònica en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II. El nou règim, conegut com la Restauració, va ser dissenyat políticament per Antonio Cánovas del Castillo. El sistema canovista es basava en:

• Una Constitució moderada (1876) de caràcter eclèctic.
• L'alternança pacífica en el poder de dos grans partits dinàstics (el "torn pacífic"), que acceptaven la monarquia alfonsina:
  • Partit Conservador: Liderat pel mateix Cánovas, era partidari d'un cert immobilisme polític, la defensa de l'Església catòlica i l'ordre social.
  • Partit Liberal: Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, es mostrava inclinat a un reformisme de caràcter més progressista i laic (va aprovar el sufragi universal masculí el 1890, tot i que el sistema electoral continuava sent fraudulent).
• L'exclusió de les altres forces polítiques (republicans, carlins, socialistes, nacionalistes) del joc polític parlamentari efectiu, sovint mitjançant el frau electoral (caciquisme).

Sorgiment dels nacionalismes a Espanya

A finals del segle XIX, com a reacció al centralisme de l'Estat liberal i a la crisi de la identitat nacional espanyola (especialment després del Desastre de 1898), van sorgir o es van consolidar moviments polítics que reivindicaven la identitat pròpia de diversos territoris:

• Catalunya: Va experimentar un fort impuls amb la Renaixença, un moviment cultural que reivindicava la llengua i la cultura catalanes. Políticament, aquest moviment va evolucionar cap al catalanisme polític.
• País Basc: Després de la derrota definitiva del carlisme i la consegüent abolició dels furs (1876), es va generar un moviment de defensa de la identitat basca que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc (PNB) el 1895, fundat per Sabino Arana.
• Galícia: El galleguisme es va manifestar principalment com un moviment cultural conegut com el Rexurdimento, amb figures com Rosalía de Castro. Les seves repercussions polítiques van ser més limitades en aquest període en comparació amb Catalunya o el País Basc, tot i que es van assentar les bases per a un futur desenvolupament.

El catalanisme polític

El catalanisme polític va tenir com a un dels seus primers i principals impulsors Valentí Almirall, que va fundar el Centre Català (1882), considerada la primera organització política catalanista moderna amb un programa reivindicatiu propi i no vinculada a partits d'àmbit estatal. Posteriorment, va ser molt important per a la difusió i organització del catalanisme la creació de la Unió Catalanista (1891), que aplegava diverses organitzacions i personalitats catalanistes i va aprovar les Bases de Manresa (1892), un projecte d'autogovern per a Catalunya. A finals del segle XIX i principis del XX, es va formar la Lliga Regionalista (1901), liderada per figures com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que va aconseguir els primers èxits electorals significatius del catalanisme i es va convertir en la força hegemònica a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX.