Sant Agustí d'Hipona: Vida, Obres i Pensament

Sant Agustí d'Hipona

Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com a Agustí d'Hipona o sant Agustí (Tagaste, 13 de novembre del 354 - Hipona, 28 d'agost del 430), és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental.

Les tres obres més conegudes d'aquest filòsof són:

• Les Confessions: narra la seva autobiografia, incloent-hi el seu naixement a l'Àfrica, la seva adolescència rebel, la influència de la seva mare (santa Mònica) i la conversió al cristianisme.
• La ciutat de Déu: divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral.
• La Trinitat: obra teològica sobre les relacions de les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.

Epistemologia

Per a sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument "Si fallor, sum" ("Si m'equivoco, existeixo"), un possible precedent de l'argument de Descartes. L'argument no tan sols resulta epistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per a rebutjar la posició escèptica més radical, segons la qual res no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre li quedarà a l'individu una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència. A partir d'aquesta veritat indubtable, Agustí voldrà demostrar la resta dels seus arguments.

En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritats transcendents i les veritats humanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la amb Déu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com a intimisme de sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat.

L'individu ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (doxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com els balls.

Aquesta necessitat d'una veritat externa al món ha estat analitzada pels filòsofs de la història com a conseqüència de la inseguretat en què va viure sant Agustí: davant el món que trontollava (invasions bàrbares), i de la inseguretat humana, el cristianisme ha d'oferir un missatge de salvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits.

Fe i Raó

Déu i la veritat estan identificats: la veritat és Déu, i Déu és la veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per la fe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí és vitalitat suprema, voluntat, vida, força. Trasllada aquesta concepció al signe lingüístic: el considera una realitat material que evoca en l'enteniment una altra realitat, i té dues parts: so i significat, que s'adquireix amb la vis o força; igual que la fe és força de vida, a la paraula el significat dóna força i sentit a tot el signe.