Teories Ètiques: Des de l'Antiga Grècia fins a Kant

Teories Ètiques: Fonaments i Evolució Històrica

Els Orígens de l'Ètica Occidental

Els Poemes Homèrics: Moralitat Antiga

Els poemes homèrics:

• Ilíada i Odissea.
• Segles VIII-VII aC, Grècia.
• Obres no filosòfiques, sinó literàries que presenten un món moral sobre el qual reflexionarà la filosofia.

La moralitat homèrica es basa en tres elements clau:

1. El que és bo (valor moral 1) consisteix a fer alguna cosa que serveix, sobretot, a la pròpia comunitat (Troia, Ítaca).
2. La virtut (areté) (valor moral 2): Excel·lència, capacitat de sobresortir, que dóna un cert poder al virtuós.
3. L’home bo és el que intenta sobresortir prestant els millors serveis a la seva comunitat i és, per tant, el millor (aristós).

La Virtut (Areté) i la Hýbris

La virtut (areté) s'oposa a la hýbris:

• Desmesura.
• Intent de transgressió dels límits imposats pels déus als humans mortals i terrenals.
• Fúria i orgull.
• “Aquell a qui els déus volen destruir, primer el tornen boig”.

L'Intel·lectualisme Socràtic

• La reflexió ètica s’inicia amb la disputa a Atenes als segles V i IV aC entre els sofistes i Sòcrates.
• Sòcrates va plantejar les qüestions fonamentals de l’ètica i va proposar mètodes i actituds per resoldre-les.
• Prèviament, els filòsofs es van preocupar d’investigar els principis del cosmos (la physis), però Sòcrates va centrar el seu interès en la realització de l’ésser humà en la societat.

Els Sofistes: Relativisme Moral

Els sofistes:

• Protàgores d’Abdera: “L’home és la mesura de totes les coses”.
• Relativisme cultural i moral.
• Principis morals: convencions, acords entre els membres d’una comunitat. És l’home qui decideix què és just i injust, bo i dolent, de la mateixa manera que decideix què és gran i què és petit.

En conseqüència, per als sofistes, no existeixen principis morals universals.

Sòcrates: Valors Universals i Maièutica

Sòcrates, en contraposició als sofistes, defensava:

• L'existència de valors universals i objectius com el bé i la justícia.
• Aquests valors es troben dins de cada individu, en el cor dels homes. Si cadascú és capaç d’escoltar el seu propi daimon (veu o consciència interior) i no centrar-se en els seus interessos egoistes particulars, podrà arribar a conèixer-los.
• Mètode Maièutic: (art de les llevadores) mitjançant el diàleg i la reflexió es pot donar a llum la veritat.
• Els conceptes morals descoberts a través d’aquest mètode serveixen per a tots els homes. Es passa de l’entorn comunitari a l’universal.
• Intel·lectualisme moral: Qui assoleix una comprensió completa i correcta del bé, actuarà bé. Qui fa el mal és perquè no té el coneixement. Així, el MAL és IGNORÀNCIA, desconeixement.
• Areté: Qui és virtuós? Aquell que fa el bé amb consciència, amb coneixement de causa. Es posa l’accent sobre els motius, la voluntat, no sobre les conseqüències de l’acció.

Ètiques de la Felicitat (Ètiques de Màxims)

Les teories ètiques pretenen fonamentar les normes i principis morals, així com els valors sobre els quals aquelles se sustenten.

Fonamentar significa justificar la validesa i la legitimitat d’unes i d’altres.

Les ètiques de la felicitat o de màxims es caracteritzen per:

• Els béns o guanys que les persones podem gaudir estan jerarquitzats (uns són més valuosos que d’altres) amb l’objectiu de produir tanta felicitat com sigui possible.
• Intenten oferir ideals de vida, models de conducta, orientar les nostres accions, però mai com a exigència, sinó com a consell o invitació.
• La FELICITAT (Eudemonia, del grec eu 'bo' i daimon 'esperit') és un mitjà per aconseguir el bé, una finalitat, alguna cosa millor.

La felicitat es pot entendre com a "bona vida".

Exemple: Per a què estudio? Per tenir coneixements. Per què vull tenir coneixements? Per poder accedir a una bona feina. Per què vull una bona feina? Per tenir diners. Per comprar una casa, viatjar… Tot això, en última instància, és per ser feliç.

• Tota activitat humana té una finalitat, que al seu torn se supedita a altres. Llavors, tots aquests fins seran mitjans per a un fi últim que donarà sentit a tots els altres.
• La felicitat és el fi últim de l’activitat humana. Tot el que fem té com a finalitat ser feliços. Ens podem demanar el per a què de moltes coses, i sempre podríem trobar una resposta, però la pregunta que no té sentit fer-se és per a què la felicitat?

La felicitat és el BÉ PERFECTE I SUFICIENT PER ELL MATEIX (qui el busca no ho fa per aconseguir una altra cosa ni desitja una altra cosa).

• Però què és la felicitat? Alguns la identifiquen amb la possessió de béns materials, d’altres amb els honors i la fama (el prestigi), d’altres amb el plaer...

Felicitat com a Autorealització: Aristòtil

• Aristòtil (Estagira, 384 aC - Eubea, 322 aC).
• Per a Aristòtil, la felicitat està lligada a la virtut, a l’areté, a ser millor, al perfeccionament, a ser virtuós, aristós.
• Exemple: Quan serà virtuós un navegant? Un músic? Un polític? Un atleta? Quan realitza el millor possible la seva tasca, la seva activitat. Quan es perfeccioni.
• Quina és l’activitat més pròpia dels éssers humans?

La felicitat consistirà a exercir-la al llarg de la vida.

• Resposta d’Aristòtil: concepció de la natura humana:

• Cos
• Ànima

• Tres tipus d’ànima:

1. Vegetativa: pròpia de les plantes: nutrició, desenvolupament, aprofitament dels recursos, reproducció, conservació.
2. Sensitiva: pròpia dels animals: inclou les funcions de l’ànima vegetativa més les percepcions sensibles i el moviment.
3. Racional: pròpia dels humans: inclou les anteriors més les funcions i capacitats pròpies com el coneixement, la deliberació i l’elecció.

• Segons Aristòtil, la veritable felicitat és el perfeccionament com a ésser humà, viure segons la pròpia naturalesa, i la naturalesa humana és racional.
• L’home virtuós serà aquell en el qual la raó governi sobre les altres parts del seu ésser, la sensitiva principalment (els desitjos i els plaers).
• Activitat teòrica de la raó o intel·lecte: vida contemplativa, la vida en el coneixement.
• Funció pràctica: serà virtuós i per tant feliç aquell que apliqui la raó utilitzant la virtut de la prudència (phronesis), qui triï o elegeixi el terme mig, el just mig, per no caure en els extrems del defecte i l’excés, que són perjudicials. Moderació. Equilibri.

• Covardia - Valentia - Temeritat
• Passivitat - Temperança - Incontinència
• Avarícia - Generositat - Prodigalitat (malbaratament)

• El TERME MIG és la JUSTÍCIA.
• La felicitat necessitarà també, per acomplir-se, d’una política justa, una vida en societat on governi la llei virtuosa.

Felicitat com a Plaer: Hedonisme

• Hedoné: plaer.
• Una moral hedonista serà tota aquella que consideri que allò que ens motiva és la recerca de plaer.
• La finalitat última de les nostres accions és aconseguir plaer.
• BÉ = PLAER = FELICITAT.
• Ara bé, el hedoné pot ser entès de diferents maneres:

Cirenaics (IV aC)

• Escola fundada pel deixeble de Sòcrates Aristip.
• La felicitat és el plaer sensible, gaudir mitjançant els sentits, el plaer del cos.

Epicuris (IV aC)

• Escola fundada per Epicur de Samos. El Jardí.
• Context: Hel·lenisme, imperi alexandrí.
  • Crisi de la polis.
  • Individualisme.
  • Cosmopolitisme.
• Plaer: absència de dolor i de pertorbacions.
• La felicitat és el plaer ben calculat, és a dir, assolir aquells plaers que són més duradors i intensos, aquells que tenen menys conseqüències doloroses, i distribuir-los al llarg de la vida.
• Per tant, el plaer, a diferència dels cirenaics, té un caràcter més anímic.
• La felicitat s’aconsegueix amb la tranquil·litat i serenitat de l’ànima, l’ataraxia.
• Serà savi aquell que raonablement sàpiga calcular i conèixer els plaers i no es deixi emportar pels simples plaers sensorials.
• La medicina de l’ànima: el tetrafarmakón.

Felicitat com a Autosuficiència: Estoïcisme

• Stoa, pòrtic a l’àgora.
• Origen: s. IV aC.
• Fundador: Zenó de Cítion.
• Es conserven pocs testimonis de l’escola a Grècia, però va tenir un gran èxit a Roma i ens ha arribat sobretot a través de filòsofs de l’època imperial:

• Sèneca (s. I)
• Epictet (s. I-II)
• Marc Aureli (s. II)

• La moral estoica es basa en una concepció del cosmos segons la qual tot el que esdevé està determinat per una llei universal o logos.
• Hi ha un destí inexorable que limita la vida humana. Per tant, no té cap sentit amoïnar-se per allò que no es pot modificar.
• Si patim és perquè desitgem o busquem coses que no podem controlar.
• Solució: el domini de les emocions, no fer-se il·lusions respecte al futur, ser insensible al patiment i les opinions alienes.
• FELICITAT = IMPERTORBABILITAT DE L’ÀNIMA = AUTOSUFICIÈNCIA.
• Per trist i angoixós que pugui ser el destí personal, això no autoritza l’estoic a blasmar el món o la societat.
• Autosuficiència: coneixement del logos, de l’ordre del món per poder acceptar l’inexorable i actuar allà on sí hi ha marge de moviment.

Felicitat com a Utilitat: Utilitarisme

• Utilitarisme anglès: Jeremy Bentham (1748-1832) i John Stuart Mill (1806-1873).
• Hedonisme social:
  • Un acte és moralment correcte quan proporciona el major plaer o felicitat possible al màxim nombre de persones possible.
  • Plaer = absència de dolor.
• Davant dels hedonismes clàssics, l’utilitarisme va més enllà de l’interès personal, egoista, i té com a finalitat el bé comú, l’interès general.
• Diferenciació de plaers:

“Més val ser un home insatisfet que un porc satisfet, més val ser Sòcrates insatisfet que no pas un imbècil satisfet”.

• Plaers inferiors: sensuals, sensitius i materials.
• Plaers superiors: morals i intel·lectuals.

• Stuart Mill considerava que els humans tenim uns sentiments socials, la satisfacció dels quals ens dóna plaer.
• Un cop garantides les nostres necessitats materials individuals, el que ens fa feliços és contribuir a la millora de la societat.
• Exemple: la simpatia (capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, patint el seu dolor, gaudint amb la seva alegria).
• Ens porta a estendre als altres el nostre desig d’obtenir la felicitat.
• L’utilitarisme s’emmarca en la tradició empirista i en el liberalisme econòmic, i aspira a reduir la misèria i els desequilibris que la Revolució Industrial i l’economia capitalista havien generat.
• Aquest criteri de felicitat, aplicat a la vida social, ha originat l’economia del benestar i un gran nombre de reformes socials.
• El valor moral d’una acció està en funció de les seves conseqüències, de la utilitat en termes del màxim benefici social que pugui proporcionar.
• Stuart Mill fou un defensor de la igualtat sexual i del reconeixement a la dona dels mateixos drets que l’home, per exemple, del dret de vot. (Amb Harriet Taylor Mill).
• Jeremy Bentham: Panòptic (del grec, 'visió total').

Ètiques de la Justícia (Ètiques de Mínims)

Les ètiques de la justícia o de mínims són:

• Teories que justifiquen les normes i valors per aconseguir garantir una situació bàsica d’igualtat, imparcialitat i solidaritat.
• Pretenen establir uns mínims exigibles a qualsevol ésser racional, unes condicions mínimes que marquin els límits dels nostres projectes vitals.
• Finalitat: universalitzar uns valors, arribar a una consciència moral compartida.
• Justícia universal: el reconeixement d’uns principis morals abstractes (independents de les particularitats dels individus) i universals (vàlids per a tots els éssers humans).
• Exemple: a les societats pluralistes hem acordat defensar uns valors mínims que es concreten en els Drets Humans:

• 1a generació: polítics i civils (llibertat, igualtat i solidaritat).
• 2a generació: econòmics, socials i culturals.
• 3a generació: ecològics i dret a la pau.

També impliquen deures.

• Les ètiques de la felicitat són ètiques materials, ja que proporcionen uns preceptes concrets, determinen la matèria, el contingut del que és bo (la vida contemplativa, el plaer, complir la constitució política…).
• Les ètiques de la justícia són ètiques formals: els interessa la forma de les normes, no què hem de buscar i fer per aconseguir un objectiu, sinó com hem d’actuar.

Immanuel Kant: L'Ètica del Deure

• La moral no ens ha de proporcionar cap llistat de normes o directrius que ens marquin el camí per arribar a un objectiu.

Què passa si no ens interessa aquest objectiu prefixat?

Que no ens sentiríem obligats a seguir-lo.

• Però tots els humans han de sentir-se obligats a assolir i realitzar uns principis morals bàsics justos i universals, tots han d'acceptar uns mínims.
• Per aquest motiu, el millor és una ètica formal (sense continguts, sense especificar què s’ha d’aconseguir).

BÉ MORAL = DEURE ≠ FELICITAT

• Les ètiques de la felicitat són heterònomes: allò que és moralment bo, i allò que volem assolir, és un fi “extern”. Exemple: plaer (la naturalesa); ètiques religioses (Déu).
• Les ètiques de la justícia són autònomes: és la voluntat la que es dóna a si mateixa la llei. La llei moral dictada per la raó s’expressa mitjançant l’imperatiu categòric (ordre inexorable), que diu així:

“Actua de manera que la teva acció pugui convertir-se en norma d’una legislació universal”.

• Les ètiques de la felicitat són teleològiques: tendeixen cap a un fi (telos).
• Les ètiques de la justícia són deontològiques: es preocupen pel deure (déon).