La Restauració Borbònica i la crisi del 1898 a Espanya i Catalunya

La Restauració Borbònica i la crisi del 1898

En aquest context també va destacar Antonio Víctor López y López de Lamadrid, primer marquès de Comillas, un important empresari i navilier relacionat amb els negocis colonials americans que es va enriquir i es va establir a Barcelona, on va fundar diverses entitats i empreses. Els Estats Units tenien interès a substituir Espanya en el control de Cuba. La premsa i les empreses sucreres nord-americanes van donar suport a la intervenció, mentre que les polítiques aranzelàries dificultaven les relacions comercials. Els interessos cubans, nord-americans i espanyols van acabar entrant en conflicte.

El 1898 els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. El 15 de febrer de 1898 el cuirassat Maine va explotar i es va enfonsar al port de l’Havana. En l’explosió van morir 266 mariners nord-americans, però l’origen de l’explosió no es va determinar. L’incident va contribuir a l’escalada del conflicte. La flota nord-americana era superior a l’espanyola i va aconseguir importants victòries a Cavite i Santiago de Cuba. Espanya va ser derrotada i, el desembre de 1898, es va signar la Pau de París, mitjançant la qual Espanya va renunciar a Cuba i va cedir Puerto Rico i les Filipines.

Conseqüències de la derrota del 1898

La derrota de 1898 va provocar una important crisi moral, ideològica, econòmica i psicològica a Espanya. Davant aquesta situació va adquirir força el regeneracionisme, que reclamava una autèntica democratització del país i la fi de la corrupció política. També va aparèixer la Generació del 98, formada per intel·lectuals preocupats per la situació d’Espanya. Aquest moviment va obtenir suport entre les classes mitjanes. Joaquín Costa va ser una de les figures més destacades del regeneracionisme.

A Catalunya, la crisi de 1898 va contribuir a consolidar el catalanisme com una alternativa política al sistema de la Restauració, especialment davant la pèrdua de confiança en els partits dinàstics i en el funcionament del sistema polític.

La Restauració Borbònica (1875-1902)

La Restauració Borbònica va començar el 1875 amb el retorn dels Borbons al tron, després del pronunciament de Martínez Campos, i es va basar en el sistema polític creat per Cánovas del Castillo. El nou règim es va organitzar amb la Constitució de 1876 i el torn pacífic, que alternava en el govern el Partit Conservador i el Partit Liberal. Tot i l’existència d’eleccions, el sistema no era plenament democràtic perquè hi havia frau electoral, caciquisme i pucherazo.

Durant aquest període es van acabar les guerres carlines i la Guerra dels Deu Anys a Cuba, encara que els conflictes colonials van continuar. Els governs liberals de Sagasta van impulsar reformes com l’ampliació de les llibertats, l’abolició de l’esclavitud i el sufragi universal masculí el 1890. La Restauració va mantenir-se durant les darreres dècades del segle XIX, tot i les seves tensions i conflictes.

La Restauració es va mantenir fins al 1902, però a Catalunya els partits dinàstics van anar perdent suport, mentre creixien les forces d’oposició. Els republicans defensaven la República, el laïcisme, les reformes socials i la separació entre Església i Estat; el carlisme es va reorganitzar mantenint el seu caràcter catòlic i tradicionalista, però es va dividir entre tradicionalistes i integristes. També va créixer el socialisme, amb el PSOE de Pablo Iglesias i la fundació de la UGT el 1888.

Paral·lelament, el conflicte de Cuba es va agreujar fins a la guerra d’independència iniciada el 1895. El 1898, els Estats Units van entrar en guerra amb Espanya, que va ser derrotada i va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines amb la Pau de París. La derrota del 1898 va provocar una greu crisi a Espanya i va impulsar el regeneracionisme, que reclamava acabar amb la corrupció i democratitzar el país. A Catalunya, aquesta crisi va afavorir el creixement del catalanisme polític com a alternativa als partits de la Restauració.

El sistema polític de la Restauració

La Restauració Borbònica va començar el 1875 amb el retorn dels Borbons al tron d’Espanya, amb Alfons XII, i el principal impulsor del sistema va ser Cánovas del Castillo. El nou règim es va basar en la Constitució de 1876, que establia una monarquia parlamentària, unes Corts formades pel Congrés i el Senat, la sobirania compartida entre el rei i les Corts i un sistema centralista.

El sistema polític es basava en el torn pacífic, és a dir, l’alternança entre el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Tot i que hi havia eleccions, el sistema no era plenament democràtic perquè existia frau electoral i caciquisme. Els resultats es manipulaven mitjançant l’encasellado, el pucherazo i la influència dels caciques. Inicialment hi havia sufragi censatari, però el 1890 es va establir el sufragi universal masculí.

Durant la Restauració també van créixer les forces d’oposició, com els republicans, els carlins i els socialistes. A Catalunya, els partits dinàstics van anar perdent suport, mentre augmentaven les forces opositores i el catalanisme polític.

La guerra de Cuba i la Pau de París

Un dels principals problemes va ser Cuba. Després de la Guerra dels Deu Anys, la situació no es va solucionar i el 1895 va començar una nova guerra d’independència cubana. El 1898, els Estats Units van entrar en guerra contra Espanya, que va ser derrotada. Amb la Pau de París de 1898, Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines.

La derrota de 1898 va provocar una important crisi política i moral a Espanya i va impulsar el regeneracionisme, que reclamava acabar amb la corrupció i modernitzar i democratitzar el país. A Catalunya, la crisi va afavorir el creixement del catalanisme com a alternativa política al sistema de la Restauració.