Evolució del Moviment Obrer a Catalunya: Del Ludisme al Socialisme

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,67 KB

Les Primeres Associacions Obreres
Del Ludisme a l’Associacionisme
Durant el segle XIX, els treballadors de la indústria van prendre una consciència de classe que els va dur a organitzar-se en sindicats. Les primeres manifestacions de la revolta obrera eren de caire ludita, que era l'oposició a les màquines, vistes com a competència a la mà d'obra que portava els obrers a l'atur. A Alcoi (1821) es van destruir les filadores que els prenien la feina. Però el fet més significatiu va ser la destrucció del Vapor Bonaplata de Barcelona el 1835. Un altre fet important va ser la destrucció dels selfactines el 1854.
L’associacionisme s’havia iniciat durant la dècada dels 1830 i les primeres manifestacions van ser resistencialistes: els treballadors es van mobilitzar contra l’empitjorament de les condicions laborals.
Els Sindicats
Els primers passos cap a la formació de les primeres societats obreres per defensar els drets dels treballadors es van donar a Barcelona. El 1840 es va fundar l’associació de protecció mútua de teixidors de cotó, i el 1841 es van unir les diferents societats obreres de Barcelona per formar una federació. Les associacions neixien amb moltes dificultats. El liberalisme entenia la relació amo-obrer com una cosa personal i negava als treballadors el dret a organitzar-se col·lectivament. L’associacionisme es va inspirar en els gremis i això va portar a dos fets: l’organització per oficis i que apareguessin diversos sindicats en una fàbrica, que a vegades rivalitzaven; d’altra banda, era una entitat d’ajuda mútua, les aportacions dels obrers afiliats anaven destinades a ajudar els treballadors malalts, a l’atur o a les seves famílies en cas de defunció. El 1843 es van prohibir per la presència d’alguns dirigents als avalots. A partir d’aleshores i fins al 1868, el moviment obrer de Barcelona va existir il·legalment, es va vincular amb els sectors progressistes radicals, amb els demòcrates i els republicans.
La classe obrera va obrir altres organitzacions com els Cors de Clavé per Josep Anselm Clavé, basat en el cant coral i la música; també es van obrir ateneus i escoles obreres per instruir l’assalariat. Les primeres associacions obreres es van definir com a corporatives i apolítiques, però aviat es van decantar cap al republicanisme federal.

Els Socialismes
El Socialisme Utòpic
Paral·lelament al moviment obrer, van aparèixer una sèrie de grups d’intel·lectuals i professionals que van començar una crítica radical a la nova societat industrial que consideraven injusta i explotadora. Aquests corrents van definir un altre model teòric de societat caracteritzat per la seva perfecció i harmonia i van ser anomenats socialismes utòpics, que s’oposaven a la revolució violenta i a la vaga perquè creien que el primer deute humà és el treball i preconitzaven el canvi a través de l’exemple i la propaganda.
A Catalunya van tenir èxit les doctrines del pensador Étienne Cabet descrites en Viatge a Icària (illa fictícia on existia una societat comunista basada en la propietat col·lectiva sense classes ni explotació). A Cadis, Joaquín Abreu va estendre a partir de 1930 el projecte utòpic de Charles Fourier, que es basava en el falansteri, un gran edifici col·lectiu que era unitat de producció i que es caracteritzava pel treball compartit i la relació harmònica entre indústria i natura.
Anarquisme i Marxisme
L’anarquisme partia de les teories de Mikhail Bakunin, preconitzava una societat sense propietat privada ni cap estat o poder coactiu. S’havia de basar en la propietat col·lectiva i en la llibertat individual. Rebutjaven qualsevol acció política perquè això no podia sorgir d’una revolució. L’anarquisme es va fer fort a Catalunya, País Valencià i Andalusia. L’anarquisme va generar un gran nombre d’entitats de signe molt divers i en elles convivien diferents estratègies, fins i tot contraposades.
El marxisme no era gaire diferent de l’anarquisme, però canviava l’estratègia. Segons Marx, era imprescindible que la revolució donés pas a un període de govern de la classe obrera (dictadura del proletariat) que eliminaria les diferències de classe i prepararia el comunisme. A més, creien que els obrers sabien unir-se en un partit polític i participar a les eleccions. El marxisme espanyol es va organitzar a Madrid el 1870. A finals de segle es va fer fort també a Biscaia i Astúries, en canvi, al Mediterrani va ser escàs.


Moviment Obrer durant el Sexenni Democràtic
La Primera Internacional a Espanya
El 1864 es va constituir a Londres l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) que aplegava diversos sindicats de Gran Bretanya, França i altres països europeus. Més endavant serà coneguda com la Primera Internacional. A Espanya, el clima de llibertat que va seguir a la revolució de setembre i a l’inici del sexenni democràtic va permetre que els sindicats obrers es poguessin reorganitzar i posar-se en contacte amb altres sindicats europeus.
L’AIT va ser coneguda a l’estat a través de la visita de l’anarquista italià Giuseppe Fanelli, a finals d’octubre de 1868. Fanelli va fundar a Madrid el primer nucli espanyol de l’AIT, poc temps després també ho va fer a Barcelona. L’obrerisme es va separar del republicanisme federal i es va vincular més amb el moviment obrer internacional. Tot i això, l’any 1869 es va constituir a Barcelona un sindicat fora de l’AIT, les Tres Classes de Vapor, que fou el més important a Catalunya durant molts anys i es preocupava d’aconseguir millores laborals i salarials per als treballadors industrials. El 1870 es va reunir el Primer Congrés Obrer Espanyol, format gairebé per catalans, i van fundar la Federació Regional Espanyola de l’AIT (FRE). El congrés de Barcelona va acordar constituir-se en secció local de l’AIT. També es va declarar a favor de la vaga i de la substitució del capitalisme per una societat col·lectivista a través d’una revolució.
Expansió i Crisi de la FRE
El 1873, durant la Primera República, la FRE havia assolit la xifra de 210 federacions locals i disposava d’uns 40.000 afiliats. La seva disposició geogràfica mostrava la forta implantació entre la classe obrera catalana i els jornalers d’Andalusia: 63% Catalunya, 17% Andalusia, 8% València, 12% altres.
Però dins de l’AIT hi havia conflicte entre els anarquistes i els marxistes, i els anarquistes van ser expulsats al congrés de l’Haia (1872). Tanmateix, aquí, la majoria de dirigents eren partidaris de Bakunin i van expulsar els marxistes de la FRE. A Madrid, la presència de marxistes era majoritària i van constituir la Nova Federació de Madrid, que més tard serà el PSOE. La Primera República va facilitar l’expansió del moviment obrer i la FRE va viure profundes divisions. Així, el nucli dirigent de la FRE es va situar a Alcoi, partidari de la revolució violenta per proclamar l’anarquia de forma immediata, i el 1873 es va organitzar una vaga general que va acabar amb 13 morts, 20 ferits i centenars de detinguts. El 1874, després del cop d’estat de Pavía, la FRE va ser declarada il·legal i les noves autoritats van reprimir totes les manifestacions obreres. La FRE i els sindicats van haver de passar a la clandestinitat.
Moviment Obrer durant la Restauració
El Sindicalisme Anarquista
Després dels progressos durant el sexenni democràtic, el moviment obrer va estar en la clandestinitat entre 1874 i 1881. Aquest any, la situació va canviar amb la formació del primer govern liberal de Sagasta, que inaugurà una política permissiva, de manera que els obrers anarquistes van poder celebrar un congrés a Barcelona (1881). Aquest congrés va donar lloc a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que durant alguns anys va engegar una acció política moderada. Per primer cop, el 1890, es va celebrar la diada de l’1 de maig.
En aquells anys, però, es va posar de manifest les dues tendències anarquistes: la majoria de delegats catalans optaven per l’acció sindical per damunt de l’acció revolucionària; i la majoria dels andalusos eren més favorables a l’acció terrorista. Així, entre 1890 i 1897 es va anar abandonant el sindicalisme.
L’Acció Terrorista.
Durant les dues últimes dècades del segle hi va haver a Andalusia un terrorisme d’inspiració anarquista que atemptava contra les collites i les propietats. El 1883 va tenir lloc la mano negra, que va jutjar molts camperols d’haver comès diversos assassinats. A Catalunya, la propaganda pel fet s’anà imposant poc a poc dins les files de l’anarquisme. El 1893 hi va haver 14 atemptats amb bomba a Barcelona. El juny de 1896, el terrorisme atemptà contra el procés del Corpus a Barcelona, van morir 6 persones i en van ferir 42. Aquest acte terrorista va servir d’excusa a les autoritats per dur a terme una repressió sistemàtica contra els nuclis obreristes, fossin o no terroristes. Com a conseqüència, hi va haver el procés de Montjuïc, que dictà 5 penes de mort, 20 de presó i 63 deportacions.
Naixement del PSOE i l’UGT
El 1879, els marxistes van constituir l’agrupació socialista madrilenya, que van mantenir contactes amb els sectors marxistes europeus, especialment amb el socialisme francès. El 1888, els socialistes van formar a Barcelona l’UGT i van celebrar el primer congrés del PSOE, que es definia com un partit marxista. L’UGT tenia uns 15.000 afiliats a la fi del segle.

Entradas relacionadas: