Recursos Contenciós Administratius contra Normes Reglamentàries: Guia Completa

Recursos Contenciós Administratius contra les Normes Reglamentàries

Recursos contenciós administratius contra les normes reglamentàries (regulat a la LJ) Qui està legitimat per interposar recursos contra el reglament? Tota persona física o jurídica que tingui un dret o un interès legítim en aquell assumpte (art. 19 LJ).

Art. 25 LJ, és pràcticament una ampliació de l’art. 1.1. Recurs directe contra reglaments per això està legitimada qualsevol persona, però a l’art. 26 a més de la impugnació directa de les disposicions de caràcter general, també és admissible la dels actes que es produeixen en aplicació de les mateixes, on tals disposicions no són conformes a dret. És a dir, acte d’acord amb el reglament però aquest és nul. (IMPORTANT per examen!). Art. 26.2: la falta d’impugnació directa o la desestimació del recurs no impedeix la impugnació dels actes de l’apartat anterior.

Quan interposem recurs indirecte no impugnem el reglament, sinó l’acte. El que succeeix és que si aquest és nul, ho serà ja que la norma és reglamentària. Quan anem a la jurisdicció contenciosa administrativa, hi ha diversos òrgans jurisdiccionals. En relació amb la jurisprudència.

Quan tenim un acte per impugnar hem d’anar a l’òrgan competent. La distribució de competències jurisdiccionals és molt complexa (art. 8 i següents LJ). Depèn de qui provingui l’acte haurem d’anar al TS, Audiència Nacional, Govern, etc., per tant depèn de la matèria de l’acte. Aleshores, quan impugnem l’acte, pot succeir que qui sigui competent per impugnar l’acte sigui competent també per recórrer contra els recursos del reglament.

Si impugnem un acte entenent que el reglament és il·legal, el tribunal anul·larà l’acte si entén que aquest és nul, però si aquest desplega un reglament acordat en consell de ministres (reial decret) l’audiència anul·larà l’acte però l’audiència no podrà anul·lar el reglament ja que no és competent, ja que aquí ho serà el TS. Per tant, pot coincidir que qui coneix de l’acte pot impugnar l’acte o a la inversa.

Quan es recorre un acte al·legant que aquest és nul ja que s’entén que el reglament també ho és, es podrà anul·lar el reglament (art. 27.2 LJ). Cas menys problemàtic ja que es poden anul·lar ambdues coses. Què passa si qui coneix l’acte no coneix la norma reglamentària? Si qui coneix de l’acte és el TS, encara que aquest no fos competent per anul·lar-lo també ho podrà anul·lar si anul·la l’acte. Exemple: reglament dictat per un ministre, el qual estableix que es donen una sèrie de llicències on el consell de ministres denega, (falta!!!) com que jo impugno l’acte que em deneguen, haig de recórrer als actes del consell de ministres, i podem anar al TS. Aquest pot anul·lar el reglament aprovat per un ministre? Si fos recurs directe no, ja que el TS no és competent per conèixer els reglaments dels ministres, ara bé en aquest cas quan no hi ha conformitat per saber a quin li conformitat de l’acte, el TS podrà també declarar nul·la la norma.

Què passa si no coincideix qui coneix l’acte i el reglament no és el TS? Si el jutge ha dictat sentència ferma o obligatòria serà l’Audiència Nacional que interposa un acte contra el ministre, el qual posa en disposició aprovada en consell de ministres, i l’Audiència no pot declarar la nul·litat de la norma ja que no és el TS. El que ha de fer, és plantejar la qüestió d’il·legalitat davant del TS. L’Audiència Nacional coneix dels actes i declara la seva nul·litat, llavors aquesta qüestió de legalitat es tramita tant a les parts que havien atacat l’acte administratiu, però pot succeir dues coses:

• Que el tribunal resolgui l’acte declarant-lo nul.
• El tribunal que entén de la nul·litat de la norma reglamentària, i per tant és legal.

Terminis

Art. 46.1 LJ: termini de dos mesos a comptar des de l’endemà de la publicació de la disposició. El fet de no impugnar el reglament de forma directa no impedia impugnar-lo de forma indirecta.

Aleshores el termini també serà de dos mesos des de l’endemà a la notificació de l’acte.

En el cas que s’impugni un reglament perquè s’entengui que aquest afecti un DDFF dels que està protegit per la mare constitucional, en tot cas si es vol es pot utilitzar un procediment contenciós administratiu més àgil regulat en els art. 115 i següents de LJ.

Qualsevol recurs contra el reglament va al contenciós administratiu amb la independència de la matèria que aquest reguli.

Dos grans vies de recurs: contenciós: coneixen el tribunal, administrativa: reconeix l’administració.

A vegades podem anar directament al contenciós per agafar prèviament la via administrativa, i a vegades aquesta és imprescindible per a poder anar després al contenciós. Però tant a vegades és prèvia i altres és facultativa.

Quan es recorre un reglament no hi caben recursos en via administrativa, per tant no és ni facultativa ni prèvia ni necessària, per tant sigui quin sigui el reglament s’haurà d’anar a la via contenciós administrativa (art. 107 llei 30/92).

Tribunal d’una altra jurisdicció, en un recurs que li correspon conèixer han d’aplicar alguna norma reglamentària i aquest tribunal no contenciós, considera que la norma reglamentària és il·legal? Aquest tribunal no podrà anul·lar la norma reglamentària doncs qui té la jurisdicció per decidir-ho és la jurisdicció contenciosa administrativa. Aleshores, si s’entén que un reglament que ha d’aplicar és contrari a l’OJ, per tant el tribunal haurà d’inaplicar la norma reglamentària (art. 6 LO del PJ).

Art. 102.2 llei 30/92: element més actiu que és el recurs. Però què passa si la pròpia administració es dóna compte que ha dictat un reglament il·legal? Que l’administració pugui retirar allò que ha dictat, no és tan senzill, llavors l’administració pot revisar o retirar per ella mateixa un reglament il·legal? O bé, pot acudir davant dels tribunals per a que aquest ho determini? L’administració pot revisar d’ofici (per ella mateixa) el reglament il·legal. S’afegeix un tràmit: mirar article!

El dictamen és preceptiu? És a dir, si l’administració vol revisar d’ofici la validesa d’una norma reglamentària és perquè s’entén que és il·legal, però aquest dictamen en el procediment és preceptiu o no? És a dir, si cal demanar-lo o no. En aquest cas, sí cal demanar-lo i és preceptiu. A més és vinculant perquè ha de ser favorable. Ha de posar en marxa el procediment de remissió, demanar dictamen però l’administració no podrà anul·lar aquest precepte si el dictamen és vinculant i favorable.

Aleshores, l’administració podrà derogar aquests preceptes il·legals, perquè en canvi si els vol revisar d’ofici necessita dictamen favorable al Consell d’Estat? Si l’administració deroga, aquesta derogació té efectes cap al futur però si l’administració anul·la el reglament, allò que es declara nul no pot tenir efectes, de fet la nul·litat té caràcter cap endarrere. La nova norma s’aplicarà en el moment que es dicta.

De cara a l’estabilitat jurídica, només la nul·litat de la norma afavoreix a la nul·litat dels sectors, si no fossin ferms però els actes ferms serien no anul·lables. Un acte és ferm quan es pot atacar, o bé ha exhaurit totes les vies d’atac o que s’han esgotat els terminis per recórrer.