Racionalisme i Empirisme: Guia de Filosofia Moderna

Racionalisme

Del racionalisme destaquem els següents filòsofs: Descartes, Spinoza i Leibniz. Una característica comuna en tots aquests autors és l’optimisme epistemològic, és a dir, la branca de la filosofia que es decanta per l’estudi del coneixement.

“Pensar i ésser són el mateix”, va dir Parmènides.

Característiques:

• Optimisme epistemològic.
• Identificació de pensament i realitat.

Descartes (1596-1650)

Va néixer a França i va morir a Estocolm. Va estudiar matemàtiques, filosofia, medicina i teologia.

Obres:

• Discurs del mètode: va ser escrit com a pròleg a un volum molt gros on hi havia dos tractats, un d’òptica i un altre de meteorologia.
• Meditacions metafísiques.

Descartes és el filòsof que inaugura la modernitat amb el “nou començament”. Trenca amb la filosofia medieval i, a més, també trenca amb la filosofia grega. Descartes vol una cosa gairebé impossible: començar de zero. Tot el que ha vingut d’abans, per força és un error i, per tant, és millor fer-ho fora i començar de zero, fer “tabula rasa”.

Descartes estava fascinat per la certesa i el dubte. Ell pensa que si una veritat és dubtable, no és certament una veritat, ja que si es pot dubtar d’una cosa vertadera, en realitat no és exactament vertadera. Descartes veu en les matemàtiques i la física un model d’indubtabilitat, ja que li proporcionen resultats segurs i irremovibles. A més, les veritats matemàtiques són demostrables, qualitat que les fa més certes. La demostració consisteix a deduir teoremes a partir d’un conjunt d’axiomes (veritats que es consideren evidents i, per això, no necessiten demostració).

Aleshores, Descartes diu que tots els problemes que tenim els podrem resoldre aplicant el mètode demostratiu (geomètric); generalitza l’ús del mètode matemàtic a tots els àmbits del coneixement. Això fa que hi hagi una unitat de la ciència i necessita trobar tots els axiomes necessaris. Arribats a aquest punt, Descartes es pregunta: “Hi ha alguna veritat (axioma) totalment indubtable?”.

Descartes es proposa dubtar de tot allò que sigui dubtable; això és el dubte metòdic. Va proposar diferents axiomes:

1. Informació sensorial

El coneixement està basat en la informació que ens proporcionen els sentits. D’aquestes informacions no ens podem fiar, ja que a vegades els sentits ens enganyen (exemple: quan veiem el sol pensem que és petit, però realment és molt gran). Per altra banda, i si és un somni? Moltes vegades quan somiem creiem que és real, i quan ens despertem ens trobem a l’autèntica realitat; per això a tota realitat li podem anomenar somni.

2. Veritats matemàtiques

Sabem que 2+2 = 4, però no és totalment segur perquè, encara que sigui poc probable, no podem evitar l'existència d'un geni maligne que ens faci equivocar-nos en tots els càlculs que fem.

A la pregunta de si hi ha alguna veritat totalment indubtable, Descartes respon que sí: ell està segur que és un ésser que pensa: “Jo existesc perquè pens i dubt”, “Pens, per tant existesc”, o en llatí, “Cogito, ergo sum”.

El pensament és una realitat autònoma, no necessita el cos per a ser real. Descartes associa el fet de dubtar a la perfecció; creu que el primer que es pot deduir és que Déu existeix com a ésser perfecte. Com que existeix Déu, un ésser perfecte i bondadós, no pot permetre que jo visqui enganyat. De manera que Déu em garanteix que tot allò que jo don per segur, sigui realment un coneixement segur.

Les tres substàncies

Segons Descartes, existeixen 3 tipus de realitats o substàncies:

• Infinita: Déu.
• Pensant: La ment.
• Extensa: Qualsevol ésser material.

Baruch Spinoza (1632-1677)

Spinoza, després de llegir Descartes, publicà la seva principal obra, Ètica, subtitulada com Demostrada geomètricament. Spinoza diu que sols hi ha una substància i és infinita. Les altres dues (la pensant i l’extensa) sols són atributs o aspectes d’aquesta substància infinita, la qual pot rebre el nom de Déu o naturalesa. La creença que Déu ho és tot, o tot és Déu, rep el nom de Panteisme.

Empirisme

L’empirisme diu que tot coneixement està fundat en els sentits o l’experiència. És l’inversa del racionalisme. Els tres filòsofs més representatius són: Locke, Berkeley i David Hume.

David Hume

Hume distingeix dos tipus de continguts mentals:

• Impressions: Contingut mental referit a alguna cosa present en els sentits (estímuls actuals).
• Idees: Còpies o records de les impressions; són més confuses.

Hume també distingeix dues formes de coneixement:

• Qüestions de fet: Basades en l’experiència.
• Relacions d’idees: Basades en la lògica i les matemàtiques.

Per a Hume, la substància infinita (Déu) no té significat perquè no prové de cap impressió. Així mateix, qüestiona el principi de causalitat: la nostra experiència no ens assegura una connexió necessària entre esdeveniments, sinó només una successió constant que generalitzem mitjançant la inducció.