El dualisme antropològic de Descartes: Cos, ànima i llibertat

El dualisme antropològic de Descartes

L'antropologia és, a grans trets, l'estudi de l'ésser humà. René Descartes era dualista antropològic perquè no prenia l'ésser humà com un tot, sinó que el dividia en matèria extensa i pensament, és a dir, cos i ànima.

Les substàncies cartesianes

Sabem que Descartes ha demostrat que som éssers pensants («pense, després existisc»), la qual és la primera veritat universal a la qual atribueix el nom de substància pensant. A més, existeix:

• Substància infinita: Atribuïda a Déu.
• Substància extensa: Posseeix dos tipus de qualitats:
  • Qualitats primàries: Es perceben amb claredat i distinció (extensió, volum, figura i moviment).
  • Qualitats secundàries: Són apreciacions subjectives (color, sabor, olor).

La unió del cos i l'ànima

El dubte que sorgeix és: si cos i ànima són substàncies diferents, com conformen un únic element? Descartes estableix que s'uneixen mitjançant la glàndula pineal, una part concreta del cervell. Encara que va intentar demostrar-ho, aquest es considera un dels punts més febles de la seua filosofia.

Per a Descartes, cos i ànima mantenen una relació de complementarietat: no es necessiten per a existir, però una vegada units, es complementen.

Mecanicisme i llibertat

Descartes pensava que la nostra substància extensa funcionava com una màquina de rellotgeria. Però, si som una màquina, on queda la llibertat? La resposta resideix en l'ànima que, amb la seua capacitat de raonament, ens allibera de les passions.

Les passions i la voluntat

Les passions s'originen en el cos, són involuntàries i irracionals. Per a gestionar-les, l'ànima utilitza dues funcions:

1. L'enteniment: Permet intuir veritats clares i evidents.
2. La voluntat: Ens fa triar quines veritats acceptar.

Ser lliure, per a Descartes, no és fer el que es desitge, sinó sotmetre la voluntat a l'enteniment. L'error és possible, però ens serveix per a identificar el camí correcte en la cerca de les veritats universals.