Racionalisme i Empirisme: El Concepte de Substància

El concepte de substància en el racionalisme i l'empirisme

En el racionalisme, el concepte de substància es defineix com allò que no necessita cap altra realitat per existir. Descartes en distingeix tres tipus: la substància pensant (Jo), la substància infinita (Déu) i la substància extensa (món material). Afirma que la substància és real, objectiva i cognoscible.

En canvi, en l'empirisme, la substància és una idea complexa que imaginem o suposem com a suport de les nostres idees simples, però no podem demostrar-ne empíricament l'existència. Els empiristes més escèptics, com ara Hume, deien que no tenim cap impressió que correspongui a aquesta idea complexa; per això, la idea de substància és real només a la nostra ment. Hume afirma que anomenem substància a una col·lecció d'idees simples lligades per semblança, relacions d'espai i temps, continuïtat, etc. Finalment, Hume afirmarà que, com que no tenim cap impressió de la substància, aquesta no és real, ja que no és cognoscible.

La metafísica

La idea del Jo

Segons Descartes, el Jo es caracteritza pel pensament. Diu que és la primera veritat i la nostra ànima, la nostra ment: la res cogitans.

Locke està d'acord amb Descartes que la idea del Jo és evident en si mateixa a causa del pensament, però sosté que no equival a l'ànima, sinó a la consciència.

En canvi, Hume rebutja l'existència de la idea del Jo aplicant el seu criteri de veritat: tenim impressions dels nostres actes mentals, però no del Jo en si mateix; per tant, no en podem demostrar l'existència.

La idea de Déu

Descartes creia en Déu com una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. Per això, creu que nosaltres i totes les coses existents hem estat creats i produïts per Déu.

Locke partirà del coneixement intuïtiu per demostrar l'existència de Déu. Diu que només pot haver-hi una cosa que pugui fer que una altra existeixi. A més, el creador ha de tenir un poder, com a mínim, igual al de la seva creació. Per tant, si el món existeix, Déu també existeix.

Hume, per contra, rebutja l'existència de Déu de la mateixa manera que rebutja la idea del Jo: no en tenim cap impressió.

La idea del món

Descartes deia que el món és la tercera veritat i es caracteritza per la seva extensió.

Per a Locke, en suposem l'existència a causa de les nostres sensacions, però no és un coneixement evident, sinó probable.

Hume torna a negar-ne l'existència de la mateixa manera que ha negat tots els conceptes metafísics: no tenim cap impressió del món en si mateix i, per tant, no podem afirmar que sigui una realitat.

Teoria de les idees

• Descartes: Són els continguts mentals del jo. Hi ha tres tipus: innates (impreses en la ment), adventícies (provinents de l'experiència) i fictícies (producte de la nostra imaginació).
• Locke: Totes procedeixen de l'experiència. En destaquen dos tipus: les idees simples (de reflexió i de sensació) i les idees complexes (de mode, de relació i de substància).

El coneixement

• Descartes: Pretén crear un mètode universal basat en la raó. No podem fiar-nos de l'experiència sensible. Es produeix a través de la intuïció i la deducció.
• Locke: Percebem la realitat a través de l'experiència, basada en la reflexió i la sensació.
• Hume: Utilitza el mètode inductiu.

Idees innates

Descartes creu en la seva existència com a veritats innegables. Locke i Hume les neguen: per a ells, la ment és un paper en blanc (tabula rasa) que s'omple a partir de l'experiència.

Criteri de veritat

Per a Descartes, es troba en l'evidència (la raó). Per a Hume, es troba en la correspondència: una cosa existeix només quan s'ha demostrat empíricament.

L'empirisme de Locke i Hume

Locke afirma l'existència de la realitat de la substància pensant (intuïció intel·lectual), de Déu (demostració) i dels cossos com a causa de les nostres percepcions.

L'empirisme de Hume gira entorn del principi de la còpia: una idea és vertadera si sabem de quina impressió prové. Com que no tenim impressions d'entitats metafísiques (Déu, substància, ment), conclou que no poden ser objecte de coneixement. Hume és el màxim exponent de l'empirisme britànic, defensant que el coneixement prové de l'experiència sensorial. Destaquen les seves obres: Investigació sobre l'enteniment humà i Investigació sobre els principis de la moral.

Teoria del coneixement de Hume

Per a Hume, els materials bàsics són les percepcions, classificades segons la seva força:

1. Impressions: Més fortes i vives. Poden ser de sensació (sentits) o de reflexió (associades a una idea).
2. Idees: El record de les impressions. Poden procedir de la memòria o de la imaginació.

Principi de la còpia i lleis d'associació

Les idees sempre provenen de l'experiència; no hi ha idees innates. La imaginació associa idees seguint tres lleis universals:

• Llei de semblança: Com quan un quadre ens remet a la pintura original.
• Llei de continuïtat: Espacial (una habitació en un pis) o temporal (esdeveniments d'una època).
• Llei de causa i efecte: La connexió més forta en la nostra imaginació.

Segons la seva composició, les percepcions poden ser simples (un color) o complexes (una ciutat o un unicorn).

Criteri de veritat i classes de coneixement

Una idea és vertadera només si correspon a una impressió. Hume divideix els objectes de la raó en:

• Relacions d'idees: Ciències formals (matemàtiques), necessàries i universals.
• Qüestions de fet: Ciències empíriques, contingents i particulars. La certesa sobre el futur (ex: "el sol sortirà demà") deriva del costum, no de la lògica.

Crítica al principi de causalitat i a la substància

Hume afirma que la connexió necessària entre causa i efecte és una idea falsa perquè no en tenim cap impressió; només observem successió per hàbit. Així mateix, la substància no és més que una col·lecció d'idees simples unificades per la imaginació.

Conceptes metafísics i escepticisme

Hume nega la validesa de les idees de món, jo i Déu per manca d'impressions o per l'ús il·legítim de la causalitat. Això porta a l'escepticisme: no podem estar segurs de res excepte de les impressions. Per evitar un escepticisme total, Hume proposa basar-nos en la constància i la coherència de les nostres percepcions.