Prejudicis Lingüístics: Anàlisi i Reflexions

Capítol 1: "Baixa, Galileu!" - Un judici de fet

Un judici de fet és aquell que es pot comprovar des del punt de vista científic (judici científic) i que aquesta comprovació es considera vàlida per a la comunitat de científics o que simplement hi ha garanties de veracitat que aquell fet es va produir. Exemple: Si algú diu que "el dia 17 de novembre de 1986 va ploure a Sant Genís dels Agudells" fa un judici de valor comprovable si es consulten els arxius del servei meteorològic. Els judicis de valor poden bastir-se o no sobre un consens, però són projeccions de qui els fa, part de l'autoretrat de cada persona i donen indicis sobre gustos personals, educació rebuda... Els judicis de valor poden ser positius o negatius. El problema dels judicis de valor tampoc té transcendència ètica si les opinions impliquen una cosa o una persona, però quan aquests judicis esclaten amb gent pel mig: valoració d'un poble, les seves accions i les seves característiques, i a sobre són negatius, és quan apareix el problema. "Les classificacions ens deslliuren del coneixement veritable i són, doncs, una taxonomia de la ignorància: són el resultat de la frustració de les nostres expectatives". Els prejudicis lingüístics són una manifestació del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants, i en conseqüència, el fet de considerar una llengua més apta que una altra pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en "instrument de silenci". Els prejudicis lingüístics són una desviació de la racionalitat que tenen la forma de judicis de valor emesos sobre una llengua o els parlants d'aquesta. Aquests prejudicis els podem classificar en subclasses i afecten les llengües i els parlants, perquè els parlants utilitzen una llengua que els hi és poc o gens coneguda, o perquè parlen una varietat de la llengua que no és aquella en què es troba instal·lat el qui perjudica. Al final del capítol trobem l'explicació del títol. El que l'autor pretén dir en el títol és que tot i haver superat la teoria geocèntrica de Galileu, encara existeix en tots nosaltres un sentiment egocentrista; nosaltres encara ens sentim el centre del món en molts aspectes, com ara, la pròpia llengua, història i cultura.

Capítol 4: La Presumpció (Volguda?) de la Ignorància

En aquest capítol se'ns presenta el problema de la diferència entre llengua i dialecte. En general, els especialistes en la matèria donen diversos valors a "dialecte", segons els casos: un d'històric o genèric i un de sincrònic o descriptiu, tot i que això es podria entendre com una simplificació excessiva. En primer lloc, es parla que el català, castellà, francès... són dialectes del llatí; en segon lloc es parla de dialecte com una varietat d'una llengua. Què ens diu que dues parles corresponen a una mateixa llengua? Segons Joan Veny, les parles són d'una mateixa llengua si: la comprensió és recíproca, hi ha homogeneïtat estructural i es pot adoptar per una mateixa comunitat social. A part d'aquesta delimitació entre parla/dialecte i llengua, els lingüistes i els dialectòlegs no consideren que cap dialecte sigui millor que un altre. En aquest punt trobem una sèrie de conceptes interessants: L'estàndard no és una llengua, òbviament: és una varietat més que haurà estat privilegiada per raons extralingüístiques. Entre llengua i dialecte, els "perjudicadors", com diu Tuson, diuen que llengua és la que és oficial d'un estat. El pas de dialecte a llengua no és concepte sinó amb la meditació d'un fet aliè a totes dues: un fet polític. Si agafem un dialecte i li posem una llarga història: ja tenim una llengua. Un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per a complex d'inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes. FINAL: Cal lluitar contra la desigualtat i cal promoure l'igualitarisme. Però aquest igualitarisme és una utopia en un món en el qual la realitat és desigual fins a uns límits lacerants. La "tolerància" implica "viure i deixar viure" i és aquest l'ensenyament que s'hauria de donar a totes les escoles i a la societat en general: aprendre a tolerar.

Capítol 3: Els Tentacles

Se'ns presenten els prejudicis innocents, la responsabilitat dels quals és patrimoni de les persones que han estat objecte passiu d'una educació convencional fornidora de models per a la pervivència de l'etnocentrisme; aquests són els prejudicis populars i es poden classificar en tres dicotomies: En la primera hi trobem les "llengües fàcils" i les "llengües difícils". Segons Tuson, els que titllen una llengua de "difícil" no són gent especialment procliu a aprendre-la: són persones còmodament instal·lades en el monolingüisme i se senten neguitoses si al seu voltant n'hi ha d'altres que parlen una llengua altra que la seva. Hi ha sempre una dificultat immensa, perquè les llengües són mecanismes molt complexos i, com no, totes les llengües són, per als seus parlants, les seves llengües. En segon lloc trobem les "llengües suaus" i les "llengües aspres"; l'egocentrisme, en aquests casos, té una versió molt peculiar: el fonocentrisme (com diu Tuson). Aquesta suavitat pot anar més enllà, i aleshores parlaríem de llengües "femenines" com ja hem dit abans. Per a tirar avall aquesta dicotomia, Tuson ens parla, de les "cordes vocals" com a productores del so; mirat des d'aquest punt de vista: què és el que produeix un so més agut o més greu? Les llengües, o les cordes vocals de cada persona? Com tots sabem, són les cordes les que produeixen un so més agut o més greu i aquesta classificació no és més que una comparació de les altres llengües agafant com a model la pròpia. Les llengües són sistemes a l'abast dels parlants, i els sistemes no tenen sexe, ni són suaus o energètics, o bonics; són xarxes de relacions. La tercera dicotomia és la de llengües amb molts o pocs parlants, un problema numèric. Però si agafem les estadístiques del nombre de parlants de cada llengua de diferents instituts (Breton, Kalzer...) observarem que els milions volen! Uns posen que el xinès té 800 milions de parlants, i uns altres diuen que en té 632! Aquestes diferències brutals no poden ser fruit d'un estudi minuciós, ja que, per començar, ningú s'ha dedicat a comptar persona per persona qui parla cada idioma; també cal tenir en compte si el recompte conté tots aquells parlants que han après la llengua com a segona llengua o no. En definitiva, la credibilitat de les estadístiques és relativa i la veritat és que els parlants normals, no somien milions; les estadístiques sols són una altra manera de realitzar un prejudici lingüístic: llengües multimilionàries i llengües sense tants parlants. El que sí que és important veure en les estadístiques és que el nombre de parlants de les llengües multimilionàries va en augment, mentre disminueix el nombre de parlants de les llengües minoritàries. M'agradaria, abans de finalitzar amb el capítol, transcriure unes paraules de Gregorio Salvador: "hi ha una tendència, creixent en els últims decennis, a considerar com un ": Això és egocentrisme i etnocentrisme. La llengua és un patrimoni d'un poble, és part dels seus senyals d'identitat. “L'estadística no hi pinta res”.

Capítol 5: Les Pseudociències

"El poder i la grandiositat de la llengua russa són el testimoni irrefutable de les grans forces vitals del poble rus, de la seva gran cultura i del seu gran destí històric. La llengua russa és reconeguda unànimement com la llengua d'un gran poble". Aquestes paraules les ha escrit un gramàtic soviètic, com era d'esperar, perquè l'autocrítica i el poder no solen ser grans amics. La grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat; una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva, la de la ignorància. Un país sempre vol controlar el poble, per a fer-ho hi ha dues maneres: la primera consisteix en una opressió directa, que, sols serviria en períodes de temps curts. Però també trobem l'assimilació ideològica com a mètode de consens, és més lenta i consisteix en la instrucció i la ignorància alhora. Aquesta ignorància es nodrirà d'estereotips difícils de combatre. La complexitat lingüística del món és entesa com a una complicació, per a la immensa majoria de la humanitat, la qüestió de la complexitat lingüística no existeix ja que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua, viu i mor amb aquesta llengua. Trobem, però, a nivell mundial, una classificació més de les llengües: les "llengües amb estat" i les "llengües sense estat". Primer s'hauria d'analitzar que la majoria de les llengües no són l'oficial de l'estat, per tant, no podem considerar les llengües amb estat com la majoria. En segon lloc, i ja centrant-nos en les llengües amb estat, s'ha de distingir entre els estats amb una sola llengua oficial d'aquells que en tenen més d'una oficial, també tenir en compte que hi ha llengües que viuen en un estat com a oficials però que també les podem trobar en altres estats com a minoritàries o no oficials, i finalment hi ha llengües que reben la qualificació d'internacionals o de comunicació. "Tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom sol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu". "Una llengua és una llengua, i només arriba a ser "internacional" a causa d'una expansió colonial, amb un exèrcit fent d'ambaixador o amb l'espasa damoclea de la seva amenaça”. El panorama lingüístic del món és complex, i si la realitat lingüística és complexa és degut a la superposició de pobles sobre d'altres. I les desigualtats i les humiliacions no les fan les llengües: "les llengües no són coses, les llengües són ficcions; el que dóna cos a una llengua són els parlants: sense parlants no hi ha llengua".

Capítol 2: Les Velles Petjades de l'Etnolatria

Tots tenim una tendència envers els prejudicis lingüístics, aquesta tendència existeix des de sempre. Ja en les reflexions clàssiques, al principi es creia que les paraules que designaven les coses tenien origen diví i sols una paraula designava un objecte, però van aparèixer els poetes que "desfiguraven" les paraules donant-li’n significats diferents; aquesta desfiguració va promoure l'educació lingüística, fins a arribar a la conclusió que les paraules eren rètols convencionals. Grammaticus era aquella persona que posseïa la ciència per ensenyar a parlar correctament i per ensinistrar els alumnes en les tasques d'interpretació dels poetes. El prejudici que s'ha viscut llargament en el món Occidental és el de creure que només era bona la llengua robada als Déus, o llengua literària, sense advertir que la llengua té la funció bàsica de facilitar la comunicació i que, com deia Sapir "quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja juntament amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d'Assam". La introducció del terme "llengua vulgar" és un exemple clar de prejudici. Durant l'humanisme, la llengua era reputada valuosa si desvetllava l'interès dels gramàtics, però el que va passar va ser que les "llengües vulgars" van desvetllar l'amor dels gramàtics. Un dels prejudicis més freqüents és la classificació de les llengües segons siguin "aspres" o "femenines"; aquesta classificació sorgí de Dante i el seu projecte ambiciós de trobar, entre les parles italianes, "aquella més noble en què sigui possible la dignitat literària i, doncs, el tractament de grans temes: les armes, l'amor, la justícia i l'amistat". Dante, en analitzar les parles italianes va trobar que uns dialectes del Laci eren "femenins" ja que els homes que la parlaven semblaven dones, i uns altres "masculins" ja que "les dones ens fan dubtar de la seva condició i, adhuc, de si pertanyen a l'espècie humana". Al segle XVIII, l'Encyclopédie comença una nova classificació d'allò més interessant: hi ha llengües aptes per a l'oratòria, el teatre, la fabulació i la mentida, com el grec i el llatí; i d'altres llengües aptes per a instruir, il·luminar i convèncer, bàsicament el francès. Beauzée diu: "si mai el llatí deixés de ser l'idioma comú dels savis europeus, la llengua francesa haurà de tenir l'honor de la preferència", com es pot observar, aquesta opinió xovinista encaixa perfectament amb la classificació anterior. Al segle XVIII, quan Rousseau publica L'Essai sur l'origine des langues, on classifica les llengües segons el clima que posseeix la regió on es parla la llengua; aquí hi trobem "llengües del nord" aspres, cridaneres i clares que valen per a l'escriptura i les "llengües del sud" eloqüents, vivaces i fosques que són més aptes en la parla, aquesta classificació es basa en la idea que el clima i les condicions de vida poden arribar a influir la llengua. Respecte a les relacions entre llengües, diferenciem unes "llengües fortes" i unes altres "febles". Les fortes s'enfronten a la resta de les llengües reputant-les inferiors i incapaces d'una vida normal en un imperialisme lingüístic, com és el cas de la imposició del castellà a Sud-amèrica que va provocar la mort de moltes llengües indígenes. Aquesta imposició o imperialisme lingüístic com diu Tuson es deu a una colonització. També es dona el cas de competència, com l'anomena Tuson, al fet que una llengua forta contendri amb una altra llengua forta; aquest és el cas del castellà contra el francès en el segle XVIII, o el francès contra l'anglès actualment. I finalment trobem unes llengües dèbils que lluiten com poden contra la força i, de vegades, el prestigi social, cultural i militar de les llengües poderoses. En aquest cas, Tuson parla de supervivència o defensa, tot i que aquestes obres apologètiques manlleven argumentacions prejudicatives de les germanes grans i cauen, al seu torn, en la desgràcia maniquea. En aquesta desgràcia maniquea va caure la llengua catalana durant el segle XVIII, quan Agustí Eura, en la Controvèrsia sobre la perfecció de l'idioma català va manifestar: "per no deure res, l'Idioma català, a qualsevol altre". Va ser també durant el segle XVIII quan va sorgir el conflicte entre el català i el castellà, on, per exemple, Lluís Galiana escriu que: "no sólo es apreciable por ser breve y agraciada, sino también por ser capaz de toda aquella majestad que se da a la castellana, tan propia para hablar de asuntos serios, como reputada siempre por gloria especial a este idioma". Aquestes opinions etèries, apassionades i inverificables es troben escampades avui en dia per tot arreu i conformen el nostre batec d'estereotips, però "una bandera és una bandera, i una llengua, no; les llengües no tenen el perquè de patir les manies persecutòries dels"