El Mètode de Descartes: Dubte, Cogito i les Primeres Veritats

El Mètode Cartesià: La Recerca de la Veritat Indubtable

L'ideal de Descartes era trobar una veritat certa i indubtable utilitzant únicament la seva raó, origen del programa racionalista. Per tal d'ajudar la raó en la seva comesa i evitar que les passions, els desitjos, els prejudicis i els defectes de l'educació la desviessin, Descartes dissenya un Mètode.

Definició del Mètode

El Mètode és un «conjunt de regles certes i fàcils, tals que tot aquell que les observi exactament i no prengui mai una cosa falsa per veritable..., s'arribi a una veritable comprensió de totes aquelles coses que no sobrepassin la seva capacitat» (Regles per a la direcció de l'esperit).

Facultats de la Raó en el Mètode

El mètode treballa amb dues facultats principals de la raó:

• Intuïció: «Concepció lliure de dubtes, d'una ment atenta i no ennuvolada, que brolla de la llum de la sola raó» (Regles...).
• Deducció: «Tota inferència necessària a partir d'altres fets que són coneguts amb certesa» (Regles...).

Les Quatre Regles del Mètode Cartesià

1. Evidència: Partir només d'allò que sigui evident. Definim com a evident allò del que no podem dubtar.
2. Anàlisi: Dividir l'evidència trobada en tantes parts com sigui possible.
3. Síntesi: Recompondre les parts sorgides de l'anàlisi en noves proposicions o coneixements.
4. Enumeració/Revisió: Fer revisions freqüents en tot el procés per no oblidar ni ometre res.

El Dubte Metòdic: Camí cap a l'Evidència

Per trobar evidències, cal utilitzar el dubte metòdic. Si l'evident es defineix com l'indubtable, allò que resisteixi el dubte serà la primera veritat.

Característiques del Dubte Cartesià

• Universal: S'aplica a tots els àmbits del coneixement.
• Metòdic: És el pas previ i necessari per arribar a qualsevol certesa.
• Provisional: El seu objectiu és la recerca de certeses, no establir-se com a certesa en si mateixa.
• Teòric: No s'ha d'estendre a la conducta o la moral pràctica.

Graus d'Aplicació del Dubte

1. Dubte dels Sentits: S'aplica als sentits, ja que són confusos i enganyosos.
2. Dubte de la Realitat: S'aplica a la realitat, ja que hi ha somnis tan reals que es confonen amb la vigília, i estats de malaltia que ens fan dubtar sobre si el que experimentem és real.
3. Dubte de les Matemàtiques (Hipòtesi del Geni Maligne): Es pot aplicar fins i tot a les proposicions de les matemàtiques mitjançant la hipòtesi del geni maligne. Aquesta hipòtesi suposa un ésser creat únicament per confondre'ns sobre la veritat, convertint el dubte en hiperbòlic.

La Primera Veritat: El Cogito, Ergo Sum

Aplicant el dubte, Descartes arriba a la primera veritat indubtable: «Si dubto, no puc dubtar que estic dubtant; si dubto, penso, i si penso, existeixo.»

Cogito, ergo sum (Penso, per tant existeixo). Aquesta és la primera certesa a la qual arriba Descartes amb el seu mètode.

La Moral Provisional Cartesiana

La llibertat es dedueix del propi cogito: si puc dubtar, puc escollir, cosa que implica que gaudeixo de llibertat. Aquesta consciència és innata.

Descartes entén les passions com a afeccions del cos en l'ànima (i viceversa), però cal controlar-les per assolir la felicitat.

Regles Morals per a la Felicitat (Discurs del Mètode)

Descartes estableix tres regles per assolir la felicitat:

1. Esforçar-se per saber què s'ha de fer o no en cada cas.
2. Resolució ferma i constant de deixar-se guiar per la raó, dominant les passions.
3. Acostumar-se a no desitjar allò que no es té.

Aquesta ètica mostra influències estoiques i socràtiques.

Anàlisi del Cogito i el Criteri de Veritat

El Cogito com a Intuïció i Substància Pensant

1. «Penso, per tant existeixo» és una intuïció, no una inferència lògica. No obstant això, quan Descartes afirma «jo sóc una cosa que pensa, sóc una substància pensant», passa al pla existencial, rescatant el concepte aristotèlic de substància sense haver-lo revisat prèviament amb el seu mètode.
2. En ser el cogito veritable, la raó per la qual ho és ens dona el criteri per considerar altres proposicions com a veritables.

Criteri de Veritat Cartesià

Descartes conclou que el criteri de veritat és la Claredat i la Distinció d'una proposició:

• Claredat: La condició d'un objecte de distingir-se d'un altre.
• Distinció: La condició d'una cosa de ser coneguda de forma precisa i diferent de tota la resta (el seu contrari és la confusió).

Les Idees i les Seves Classes

El pensament està format per idees, que es classifiquen en tres tipus:

1. Innates: Són presents en nosaltres de forma potencial des de sempre. A aquest tipus pertanyen les idees clares i distintes (com la idea de Déu).
2. Adventícies: Imatges creades a partir de les dades dels sentits.
3. Factícies: Construccions de la imaginació.

El Món i Déu: La Substància Infinita

Pel cogito, conec que sóc una cosa que pensa. També tinc una idea clara i distinta del meu cos i percepcions dels objectes. La idea de Déu és una idea innata.

Si es prova l'existència de Déu, es prova l'existència de la resta de les coses i del propi cos, ja que Déu, en ser perfecte, no pot ser enganyador.

Proves Cartesianes de l'Existència de Déu

1. Argument de la Causalitat de la Idea de Perfecció: La idea de Déu (ésser infinit i perfecte) és tan immensa que no pot provenir només de mi (ésser finit i imperfecte), sinó que ha d'haver estat posada en mi per Déu mateix.
2. Argument de la Causalitat de l'Ésser: Si jo fos la causa de mi mateix, m'hauria atribuït totes les perfeccions de Déu. Com que no sóc perfecte, no sóc causa de mi mateix.
3. Argument Ontològic (de Sant Anselm):
   • Déu és la suma de totes les perfeccions.
   • Existir és una perfecció.
   • Per tant, Déu existeix.

En demostrar l'existència de Déu (substància infinita), s'afirma l'existència de la substància extensa o matèria que forma els cossos externs, amb la seguretat que Déu no ens enganya.

El Dualisme Cartesià: La Unió de les Substàncies

Descartes afirma l'existència de tres substàncies: pensant (ànima), infinita (Déu) i extensa (matèria). En l'ésser humà coexisteixen la substància pensant i l'extensa.

El Problema de la Interacció

Com que hi ha evidències que l'ànima pot dirigir i moure el cos, es planteja un problema crucial: quina relació hi ha entre les dues substàncies? Descartes no ofereix una solució satisfactòria.

Per a ell, la matèria es redueix a extensió, que és geomètrica i mecànica. Creu que el nostre cos està animat per uns «esperits animals» que provenen del cervell a través de la glàndula pineal, punt on es produeix la interacció.

Aquest problema no es dona en els animals, ja que aquests no tenen raó. L'ocasionalisme, Spinoza i Leibniz intentaran solucionar aquest dilema de maneres diferents.

Contextualització de les Obres Cartesianes

El Dubte i la Idea de Perfecció (Discurs del Mètode, IV Part)

En aquest fragment de la Quarta Part del Discurs del Mètode, Descartes constata que la presència del dubte en la seva ment és un senyal inequívoc de la seva imperfecció com a ésser pensant. No obstant això, també reconeix que en la seva ment hi ha present la idea de perfecció, i es pregunta per l'origen d'aquesta idea.

Conclou que ha d'haver estat posada en la seva ment per un ésser més perfecte (Déu), la qual cosa demostra la necessitat de l'existència de Déu com a causa de la presència de la idea de perfecció dins de la ment imperfecta.

La Certesa de l'Existència (Segona Meditació Metafísica)

En aquest text de la Segona Meditació Metafísica, Descartes admet la possibilitat que res en el món existeixi, amb una única excepció: la seva pròpia existència. Aquesta convicció li ve donada pel fet que si està pensant, ha d'existir, almenys com a subjecte pensant.

Intenta llavors mantenir-se en el dubte aplicant el recurs del dubte hiperbòlic: no hi haurà un ésser enganyador que el porti al convenciment equivocat de la seva pròpia existència? Davant d'això, es respon que és necessari que hi hagi, almenys, un subjecte enganyat.

En conclusió, la certesa sobre la seva existència, manifestada en la frase «jo sóc – jo existeixo», es dedueix necessàriament de l'acte mateix de pensar.