Sisena Meditació de Descartes: Cos, Ànima i la Naturalesa

Sisena Meditació: Cos, Ànima i Naturalesa en Descartes

A la Sisena Meditació Metafísica, Descartes explora l’existència de les coses sensibles i la seva relació amb l’existència de Déu. Per determinar si els objectes materials tenen existència pròpia, les idees geomètriques han de ser clares i distintes.

Imaginació vs. Concepció

Descartes insisteix en la diferència entre imaginació i concepció. Percebem imatges simples que complementem amb la imaginació. Per a ell, la imaginació relaciona el que percebem amb el que sabem, essent la forma de pensament que parteix de l’experiència. Conclou que la imaginació no és una virtut imprescindible, ja que podem existir sense ella. No està intrínsecament lligada al nostre esperit, i el cos actua com el mitjà pel qual l’esperit imagina coses. D’aquí deriva l’afirmació que el cos és la mesura de totes les coses corporals. Com que la imaginació existeix, el cos també existeix, encara que inicialment només com una probabilitat. Per buscar la certesa i fiabilitat de la imaginació, hem d’examinar els sentits, ja que aquesta es forma a partir del que rebem a través d'ells.

El Paper dels Sentits i les Idees

Descartes reflexiona sobre les idees, inicialment considerant que provenen de l’exterior, ja que les idees derivades dels sentits semblaven més expressives que les de la raó. Per tant, es tenia la convicció que cap idea podia existir sense haver passat abans pels sentits. També es destaca la pertinença d’un cos propi al qual la raó se sent lligada per sensacions, sense poder-se’n separar. Descartes admet que els seus judicis es basaven principalment en els sentits.

La Dualitat Cos-Ànima

Descartes percep una idea clara i distinta d’ell mateix (el jo que pensa) i, per altra banda, el cos, que és distint i no pensa. Per tant, l’ànima és distinta del cos i pot existir sense ell. Facultats com imaginar o sentir no poden ser concebudes sense l’ésser, mentre que facultats com canviar de lloc o adoptar diferents postures no existeixen sense una substància. Totes aquestes facultats han d’estar lligades a una substància.

La Naturalesa i la Veritat

Tot el que la naturalesa ens ensenya conté alguna veritat. Totes les veritats que formen la naturalesa han estat creades per Déu, i no podem entendre res més enllà del que Déu ens ha donat.

Visió Antropològica: Cos (Res Extensa) i Ànima (Res Cogitans)

Descartes revela la seva visió antropològica de dualitat entre el cos (res extensa) i l’ànima (res cogitans). El nostre cos està estretament unit a l’ànima, i és ella, juntament amb la naturalesa, qui ens ensenya els sentiments de dolor, fam, set, etc. Si no estiguéssim units, el nostre cos no sentiria res quan tinguéssim gana o estiguéssim ferits, cosa que no és certa. Per tant, hi ha una unió entre el cos i l’esperit, una relació que es crea en el cervell, on arriben totes les percepcions del cos fins a l'ànima, que raona, analitza i provoca l'actuació del cos.

La Naturalesa Com a Guia

Descartes no es refereix a la naturalesa com el conjunt de coses que Déu ens ha donat, sinó com un compost d’esperit i cos. En aquest sentit, la naturalesa ens ensenya a fugir del dolor i buscar el plaer, però aquestes coses han de ser examinades per l’esperit, ja que és l’únic que pot conèixer la veritat de les coses.

Limitacions de la Naturalesa

El problema de la naturalesa és que no coneix universalment totes les coses i, per tant, té una perfecció limitada, és a dir, és una naturalesa que té fi.