Plató: Dualisme, Teoria de les Idees i els Graus del Coneixement

La crítica de Plató al relativisme sofista

Els sofistes defensaven la relativitat de les coses, identificant veritat i opinió i defensant que l’únic que diferencia una opinió d’una altra és el grau d’acceptació. La veritat quedava, així, reduïda a l’opinió majoritària, a pur recompte de vots.

Universalitat de la veritat i crítica a la democràcia

Aquesta reflexió du Plató a afirmar que existeixen veritats independents de la nostra opinió i fins i tot de la nostra existència: veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació és el que coneixem com a universalisme i constitueix la tesi central que vertebra el pensament del filòsof atenès.

Els valors de la democràcia juguen en un terreny en què és fàcil l’esllavissada cap al relativisme moral. Cadascú es preocupa dels seus interessos i, gràcies a la perícia dels oradors, les tesis més inversemblants obtenien el reconeixement de jutges inexperts i fàcilment manipulables.

Plató, com Sòcrates, està convençut de la necessitat de defensar uns valors estables, universals, que no estiguin a disposició de la voluntat capritxosa de la majoria. La democràcia és qualificada, per Plató, de demagògia. Aquesta ha dut al relaxament dels costums, a la pèrdua de cohesió social i a la pèrdua de l’hegemonia atenesa en favor d’Esparta.

El dualisme platònic: Món Sensible i Món Intel·ligible

Per a Plató, la veritat no pot dependre de l’individu. L’existència d’aquesta empremta universal mostra que es troba més enllà del nostre món canviant. Qui vulgui defensar uns valors absoluts haurà de defensar també l’existència d’una realitat absoluta. Plató opta per la solució més radical i defensa una posició dualista, és a dir, l’existència de dos nivells de realitat.

La realitat absoluta i la jerarquia dels mons

Plató afirma l’existència d’un món material, imperfecte i en canvi permanent que descobrim pels sentits. Es diu món sensible. Però, d’altra banda, també afirma que és imprescindible acceptar l’existència d’un segon tipus de realitat, una realitat a la qual no s’accedeix pels sentits, sinó pel pensament. Es diu món intel·ligible o món de les idees.

Per més que les coses materials canviïn, les definicions que ens permeten dir què és cada cosa no canvien. Només l’accés a definicions immaterials ens permet definir i ordenar. Serà el grau de semblança amb la definició pura.

El món material no és més que una aproximació sempre imperfecta, una imitació degradada de les definicions o idees. Quan parlem del món real ens referim habitualment al món material, que es pot veure i tocar. Plató afirma que és una realitat de segon grau, ja que l’autèntica realitat és de caràcter immaterial. Ningú no té dret a afirmar que posseeix un coneixement cert, o l’autèntica veritat, mentre no sigui capaç d’enlairar-se per sobre del món sensible. Això és el que Plató anomena opinió raonable.

Gnoseologia platònica: Els graus del coneixement

L’episteme, intel·lecció o ciència és el coneixement veritable que obtenen aquells que són capaços d’accedir al món de les idees. La gnoseologia (teoria sobre el coneixement) de Plató és paral·lela a la seva ontologia (teoria sobre la realitat). El grau de validesa dependrà del tipus de realitat estudiada.

Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de coneixement:

• En el món sensible hi ha els objectes materials i les seves imitacions, als quals corresponen la creença i la imaginació.
• En el món intel·ligible trobem:
  • Les realitats matemàtiques, a les quals correspon el pensament discursiu.
  • Les idees pures, a les quals correspon el coneixement dialèctic.