El dualisme antropològic de Descartes: ànima, cos i llibertat

Dualisme antropològic: mecanisme i llibertat en Descartes

El dualisme ànima-cos

La teoria de les dues substàncies és fonamental en l'antropologia de Descartes, ja que li permet salvar la llibertat dins del seu univers mecanicista. Descartes elabora una teoria antropològica dualista i concep l'ésser humà com un compost de les dues substàncies: el pensament (res cogitans) i la matèria extensa (res extensa), considerades substàncies independents.

És important assenyalar dos aspectes de la Meditació VI:

• L'afirmació rotunda que l'ànima i el cos estan estretament units.
• La gran insistència de Descartes a afirmar l'ànima com a ésser pensant i independent del cos, que és matèria extensa.

D'aquesta insistència depèn la llibertat. Si insisteix a afirmar la diferent naturalesa del cos i de l'ànima, i la seva independència, és perquè l'ànima no hagi de complir les lleis necessàries de l'univers mecanicista.

Dins de la seva concepció mecanicista de l'univers material, tot està regit per lleis necessàries, en el qual no hi ha cap llibertat. El nostre cos, com una cosa material més, està subjecte, per tant, a les mateixes lleis de la matèria, per la qual cosa no té llibertat. Si volem salvar la llibertat humana —i per a Descartes la seva existència és fonamental—, ha de residir en alguna cosa que per naturalesa estigui al marge de les lleis necessàries, i això només pot ser l'ànima, la res cogitans, el jo com a pensament.

El problema que ha d'afrontar Descartes és la relació entre les dues substàncies. Per a ell, el problema és encara més greu. Primer, perquè la separació entre ànima i cos que estableix és més radical, ja que les concep com dues substàncies diferents amb atributs diferents: pensament i extensió. En segon lloc, perquè és conscient de l'estreta relació que mantenen. Com es pot explicar aquesta estreta relació? L'autor recorre a una explicació de tipus fisiològic: ens explica que a la part més baixa del cervell hi ha una glàndula anomenada pineal, que és on residiria l'ànima o el punt de contacte on tindria lloc la interacció cos-ànima. Aquesta explicació està considerada un dels punts més febles de la filosofia cartesiana. Més relacionada amb el problema de la llibertat és la seva teoria de les passions.

Les passions de l'ànima

Descartes diu que la relació entre ànima i cos s'assembla a un combat entre els apetits naturals o passions, que són propis del cos, i la raó i la voluntat, facultats pròpies de l'ànima.

Què són i quina és la causa de les passions? Les passions són percepcions, sentiments o emocions que hi ha en nosaltres i que afecten l'ànima. L'origen de les passions és el cos, i les causen les forces vitals. Es caracteritzen per ser:

• Involuntàries, ja que no depenen de l'ànima racional, sinó que li són imposades.
• Irracionals, perquè no concorden amb la raó i obliguen la voluntat a establir una lluita per sotmetre-les al seu control.

La força de l'ànima consistirà a tractar de controlar i dirigir les passions. Les passions no són en si mateixes ni bones ni roïnes: allò bo o roí és l'ús que en fem, fet pel qual hem d'aprendre a governar-les. En això, Descartes segueix els ensenyaments dels estoics. En la lluita de l'ànima per controlar i encarrilar les passions és on intervé la llibertat.

La llibertat i la voluntat

Per a Descartes, la llibertat només pot residir en l'ànima, perquè no està sotmesa al dictat de les lleis necessàries de la mecànica.

L'ànima té dues funcions: l'enteniment i la voluntat. L'enteniment és la facultat de pensar, de tenir intuïcions de les veritats clares i distintes. La voluntat, en canvi, és la facultat d'afirmar o negar, i Descartes la identifica amb la llibertat. Cal recordar que la voluntat, com a facultat d'afirmar o negar, de vegades afirma amb precipitació la realitat i veritat d'alguna idea de l'enteniment quan aquesta és confusa, mentre que altres vegades, per prevenció, nega una idea clara i distinta.

Descartes diu que l'existència de la llibertat és un fet evident i, a més, és la màxima perfecció de l'home. La llibertat és, per tant, la característica essencial de la voluntat i la que ens pot conduir cap a la veritat o l'error, cap al bé o el mal, segons com la utilitzem. Una crítica a la idea de la llibertat és la tesi de la presciència divina, derivada del luteranisme, que defensa que Déu coneix tot el que l'home farà en el futur, la qual cosa indica que aquest futur ja està establert i resulta una contradicció amb la llibertat de l'home. Per a Descartes, però, no hi ha cap prova en contra de la nostra llibertat, ni tan sols aquesta tesi.

En què consisteix la llibertat?

La llibertat és bàsicament la capacitat de triar entre diverses opcions. Ara bé, la llibertat no consisteix en la indiferència. La indiferència entre les diverses opcions es deu a la ignorància de l'enteniment. Només quan l'enteniment té idees clares i distintes sobre allò bo i allò roí, la voluntat pot triar lliurement.

La llibertat, per tant, consisteix a sotmetre la voluntat a l'enteniment. Aquesta és la idea central de l'ètica cartesiana.