Heràclit el Fosc: La Filosofia de l'Esdevenir i el Logos

Heràclit el Fosc

Heràclit se’ns presenta com la veu del Logos, d’un logos transcendent i ocult que cal aprendre a sentir. Aquest caràcter enigmàtic i distant de la seva filosofia li va valdre ja a l’antiguitat el sobrenom d’obscur: Heràclit l’obscur o Heràclit el fosc.

Hi ha en la seva filosofia una correspondència entre el fons i la forma. Mentre que, per exemple, la filosofia de Parmènides —summament lògica— és coherent, precisa i sistemàtica (hi abunden les argumentacions, les disjuncions, les conclusions, etc.), la filosofia d’Heràclit, per contra, de caire «religiós», és pretesament críptica i enigmàtica, només per a iniciats.

La idea central —o primer principi— de la filosofia d’Heràclit és l’esdevenir: el canvi constant de tots els éssers. «Panta rei» (tot flueix), com diria Aristòtil posteriorment.

L'analogia del llenguatge i el fluir del riu

Seguint l’analogia d’Heràclit, podríem dir que les paraules —el sistema del llenguatge— són com una xarxa que, per espessa i ben feta que sigui, no pot retenir el fluir del riu que s’escapoleix lliurement. Debades intentarem retenir alguna cosa.

Conceptes clau del pensament heraclitià

• Heràclit el Fosc: En l’antiguitat se’l denominava així pel seu caràcter enigmàtic i la distància de la seva filosofia.
• El filòsof ploraner: Se l'anomenava així perquè es limitava a assenyalar les coses amb el dit, sense deixar-lo quiet, indicant així el fluir universal de totes les coses. És a dir, si tot canvia, si res és el que era i si no podem aprendre res, l’únic que es pot fer és ubicar-se en la malenconia, en l’estat permanent d’aflicció i de pèrdua.
• La dialèctica d’Heràclit: És la que ens permet entendre la realitat com un procés de contraposicions; cada element genera o té la seva contradicció. Aquestes produeixen processos, superacions o síntesis superiors. També ens permet pensar en el moviment de la realitat com una suma de moments necessaris.
• La realitat dialèctica: Significa que la realitat també és el resultat dels processos o la suma de contradiccions i síntesis.
• Cràtil: Deixeble o seguidor d’Heràclit que, conseqüentment amb la doctrina del seu mestre, emmudí: si tot passa i res roman, no és possible parlar-ne perquè el llenguatge no reté el significat; si tot passa, quan ho diem ja ha deixat de ser. Per això diem que Cràtil era «més heraclitià que Heràclit», ja que es limitava a assenyalar les coses amb el dit.