Plató i Aristòtil: Comparativa de Conceptes Filosòfics Clau

Teoria de les Idees (Ontologia)

Plató: Dualisme Ontològic

Plató divideix la realitat en dos mons: el món de les Idees (on es troba la veritable realitat, immutable i eterna) i el món sensible (una imatge de les coses, mera aparença, còpia dels objectes particulars i canviants).

Aristòtil: Monisme i Teoria del Canvi

Aristòtil fusiona els dos mons platònics en un de sol, el sensible. El canvi no es pot explicar amb l'ésser i el no-ésser de Parmènides. En tot procés de canvi intervenen tres elements:

• Substrat: Allò que no canvia, manté la identitat (matèria primera).
• Forma actual: Allò que desapareix, allò que es troba en acte, deixa de ser per esdevenir una altra cosa.
• Forma de privació: És el canvi (potència).

En el canvi ha d'intervenir un factor extern (les causes: allò que provoca el canvi). Hi ha quatre causes:

• Eficient (agent)
• Formal (essència)
• Material (física)
• Final (objectiu)

El conjunt de la naturalesa té una finalitat (teleologisme): va dirigit cap a un estat final de perfecció; no hi ha atzar.

Teoria del Coneixement (Epistemologia)

Plató: Racionalisme i Anamnesi

Plató és racionalista. Considera que les Idees estan jerarquitzades, aleshores el coneixement ha de fer un recorregut ascendent fins a conèixer la Idea superior. La dialèctica ascendent és el procés de síntesi de coneixements més simples fins a arribar al complex (la Idea de Bé), des de la imaginació i la creença (món sensible), passant per l'estudi de les formes matemàtiques (dianoia), fins a arribar a les idees pures o el coneixement veritable. Considera que les idees estan impreses en l'ànima i el camí del coneixement és el record (anamnesi) o reminiscència (idees innates). El coneixement de les idees consisteix a conèixer alguna cosa que l'individu ja coneixia, però que havia oblidat.

Aristòtil: Empirisme i Abstracció

Aristòtil és empirista. Considera que tot el que podem conèixer és a través de l'observació, mitjançant els sentits (l'inici de qualsevol coneixement). Els sentits no enganyen. Aconseguim el coneixement mitjançant l'abstracció de matèria i forma a partir d'allò observat o percebut pels sentits.

Els passos del coneixement són:

1. Preparació: Físic (sensibilitat passiva) i psíquic (sentit comú actiu).
2. Abstracció: Separa la matèria de la forma. L'intel·lecte es queda amb la forma, l'essència, allò comú entre totes les espècies.
3. Concepte: Imatge + logos.

Antropologia (Teoria de l'Ànima)

Plató: Dualisme Antropològic

Plató és dualista. Concep l'ésser humà com un compost de cos i ànima. L'ànima està considerada pneuma (material i mortal) i psique (entesa com a raó, immaterial i immortal). Ell considera l'ànima la psique.

L'ànima es divideix en tres parts:

• Concupiscible: Controla l'ànima vegetativa, desitjos, passions innobles.
• Irascible: Relacionada amb la guerra, valentia, força, passions nobles.
• Racional: Relacionada amb l'activitat intel·lectual, saviesa pràctica.

La unió de cos i ànima és accidental i temporal; el destí de l'ànima és anar al món intel·ligible (el de les Idees).

Aristòtil: Ànima com a Forma del Cos

Aristòtil és dualista. Concep l'ésser humà com un compost de cos i ànima, però l'ànima és el principi de la vida i és mortal i inseparable del cos. La unió entre elles és substancial, natural i necessària. Tot el que existeix és matèria i forma. L'ànima és la forma del cos, que és la matèria.

Entén l'ànima d'una manera biologista, i com que l'ànima és el principi de vida, tot ésser viu té una ànima. Tipus d'ànima:

• Vegetativa: La tenen tots els éssers vius, s'encarrega de la supervivència.
• Apetitiva: Regula els desitjos.
• Locomotiva: Animals i éssers humans, tendències, desitjos, preferències...
• Sensitiva: Regula la percepció en el procés de coneixement.
• Racional: Exclusiva de l'ésser humà, la seva funció és l'activitat intel·lectiva i la voluntat, regula l'intel·lecte actiu.

Ètica

Plató: Intel·lectualisme Moral i Eudemonisme

Plató defensa l'intel·lectualisme moral. Qui arriba al coneixement de la Idea de Bé, el savi, és el virtuós, i farà necessàriament accions bones. La virtut per excel·lència és la justícia, a la qual s'arriba amb el domini de les passions per la raó. Així, cada part de l'ànima ha d'aconseguir la seva excel·lència o virtut:

• La part racional: la saviesa.
• La part irascible: la fortalesa.
• La part concupiscible: la temprança.

Si cadascuna d'elles es compleix, l'ésser humà arribarà a l'equilibri, serà just i, per tant, feliç. Aquesta és una ètica eudemonista.

Aristòtil: Ètica del Terme Mig i Eudemonisme

Aristòtil proposa una ètica pràctica basada en el terme mig. Es caracteritza per tenir una finalitat, la felicitat, i per la recerca del terme mig: la virtut es troba entre dos extrems viciosos, i els éssers humans persegueixen la felicitat per naturalesa. La felicitat és la fi última de tota acció humana. Els altres fins intermedis són mitjans per aconseguir la fi última. S'aconsegueix a través de la virtut, portant una vida virtuosa, fent accions virtuoses.

La virtut és el terme mig entre dos extrems que són vicis: un per defecte i l'altre per excés.

L'ésser humà assolirà la felicitat mitjançant l'exercici de les virtuts (allò que li és propi), especialment les virtuts intel·lectuals (dianoètiques). Però com que no només té ànima intel·lectiva, ha de realitzar també les virtuts ètiques, exercitant el control i la moderació. Això implica aplicar la raó a les seves accions habituals, com un costum, trobant el terme mig entre dos vicis (un per defecte i un per excés). Si es practica l'ús de la raó (virtuts dianoètiques) i la moderació o aplicació de la raó a les accions com a costums (virtuts ètiques), l'ésser humà veurà realitzat el seu ésser i serà feliç. Aquesta és una ètica eudemonista.

Política

Plató: Utopisme Polític i Idealisme

Plató defensa un utopisme polític i idealisme. El govern de Plató és una aristocràcia intel·lectual, on els millors governen. Proposa una societat ideal en la qual cada classe de ciutadans ha de complir la seva funció pròpia, d'acord amb la part de l'ànima que predomini en el seu ésser i la seva virtut pròpia:

• Productors-Artesans: S'encarreguen de la producció dels béns i la seva virtut serà la temprança.
• Guardians-Guerrers: S'encarreguen de la defensa i la seva virtut serà la fortalesa.
• Governants-Filòsofs: Hauran de governar i la seva virtut serà la saviesa o prudència.

Si cadascú compleix de manera virtuosa la seva funció, s'assolirà l'equilibri o justícia social. En la República ideal, Plató dona igualtat de drets i deures a homes i dones.

Aristòtil: Realisme Polític i la Pòlis

Aristòtil defensa un realisme polític. Analitza i observa els fets polítics reals (constitucions) i classifica les formes de govern en virtut de la fi a la qual tendeixen, segons si tendeixen al bé comú o a l'interès particular. Però no li interessa una classificació abstracta, sinó buscar l'estabilitat en un règim; la classe mitjana actua com un factor estabilitzador de la societat.

El règim ideal serà la barreja entre oligarquia i democràcia en una societat on la classe mitjana sigui la més abundant. Només considerarà ciutadans els homes lliures que no es dediquin al treball manual, excloent els esclaus i les dones.

Per Aristòtil, l'ésser humà és essencialment polític, té un ésser social; és a dir, només pot realitzar les seves potencialitats en societat.

Relació entre Ètica i Política

Plató: Ètica Subordinada a la Política

Per a Plató, ètica i política són inseparables, amb l'ètica subordinada a la política. L'ètica i la política estan unides, ja que cada part de l'ànima està lligada a la societat, i cada part de l'ànima i classe social ha de realitzar la seva virtut per aconseguir l'equilibri personal i polític, o justícia. El bé comú o la justícia social està per sobre de la individual.

Aristòtil: Ètica Subordinada a la Política

Per a Aristòtil, ètica i política són també inseparables, amb l'ètica subordinada a la política. L'ésser humà tendeix a la felicitat i només en societat pot aconseguir-la, perquè la felicitat és la realització d'allò que li és propi, i aquesta realització només es pot aconseguir convivint en societat. Però també en Aristòtil l'ètica està subordinada a la política, ja que el tot és abans que la part, el bé comú abans que l'individual; la polis, per naturalesa anterior, és més important que l'individu i la família.