Sòcrates i Plató: Mètodes Filosòfics i Teories del Coneixement

Sòcrates: La Purificació de l'Ànima

La filosofia socràtica consistia en la purificació de l'ànima humana. L'objectiu era que les persones fossin millors, evitant ser arrossegades per plaers mals, falsedat, etc.

Mètode Socràtic

El seu mètode és la Dialèctica, compartida també per Plató. Aquest mètode consta dels següents elements:

• Interrogació: Un diàleg que sempre comença amb una pregunta filosòfica per a fomentar la reflexió i el pensament.
• Refutació: Quan Sòcrates formula una pregunta, el deixeble respon ràpidament. Sòcrates, però, refuta aquesta resposta, qüestionant-la i posant-la en dubte. Aquesta refutació allibera el deixeble de males idees i el fa abandonar la ignorància.
• Maièutica: Sòcrates comparava la seva tasca amb la de la seva mare. Considerava que la seva feina era ajudar els deixebles a pensar per ells mateixos i a extreure els coneixements propis. És l'«infantament» de les idees, el procés pel qual els deixebles fan sorgir les seves pròpies idees.

Ironia Socràtica

L'ironia socràtica es pot definir com el fingiment de la ignorància. Sòcrates, després de preguntar al seu deixeble, afirmava no saber la resposta, tot i que en realitat sí que la coneixia. Ell mateix es feia preguntes, però feia veure que no sabia la resposta, quan en realitat sí que la tenia.

Inducció

La inducció és una forma de raonament freqüent en els diàlegs socràtics. Quan Sòcrates preguntava a un deixeble «Què és la injustícia?», el deixeble responia amb exemples com «la injustícia és fer mal a algú». Sòcrates, pioner en l'ús d'aquesta tècnica, la utilitzava per arribar a conceptes universals de la ciència. La posició de Sòcrates afirma que la dialèctica fa possible el coneixement, superant el relativisme i l'escepticisme.

Filosofia Ètica i Divisió del Saber

La filosofia de Sòcrates es centra en l'ètica, no en la pràctica. El pensament grec dividia el «Saber» en dues parts:

1. Theoria: Saber contemplatiu, la contemplació de l'Univers i el coneixement.
2. Acció:
   • Poiesis (Tegnè): Aquelles regles que governen la creació d'una obra.
   • Praxis (Moral/Ètic i Polític): Conjunt de normes o valors que serveixen per al saber pràctic.

Sòcrates pensava que saber és saber fer. Només els experts saben fer les coses correctament. Es mostrava contrari a la democràcia, ja que creia que aquest règim permetia la participació de qualsevol persona, sense tenir en compte la seva expertesa. Per a Sòcrates, el concepte de savi no és l'erudit que acumula coneixements, sinó aquell que sap autodominar-se. Com ell mateix deia: «Vençer-nos a nosaltres mateixos abans que deixar-nos vèncer per nosaltres mateixos».

Plató: La Teoria de les Idees i la Justícia

Plató argumentava que si ens centrem en la raó (Logos) en lloc de parlar dels sentits, podem identificar dues classes de coneixements universals, no subjectius ni relatius:

1. Coneixement matemàtic: Per exemple, «el que és parell, és parell, i el que és senar, és senar». Les matemàtiques són un exemple clar que el coneixement no és subjectiu.
2. Coneixement moral: La raó humana pot arribar a formular una teoria sobre què és el bé i què és el mal, fent que el coneixement moral també sigui universal.

Això porta Plató a creure en la possibilitat del coneixement humà i a introduir dos conceptes fonamentals:

• Món sensible (El Món Real): Allò que toquem i veiem, tot allò que percebem a través dels nostres sentits. Aquest món està sotmès a l'esdevenir, al canvi constant, al pas del ser al no-ser. Plató considerava que els sofistes eren relativistes perquè només es quedaven en aquest món sensible.
• Món intel·ligible: On es troben les idees (conceptes matemàtics com triangle, parell, senar, etc., i totes les idees de totes les coses, des de les més vulgars a les més sublimes).

Plató considerava que les idees són la veritable realitat. El món sensible no és el món veritable, ja que el captem a través dels sentits, que no ofereixen una percepció fiable, sinó un coneixement subjectiu. Per tant, els sentits no són un criteri vàlid de coneixement; el món sensible és un món d'aparences.

El món intel·ligible, el de les idees, no canvia perquè les idees són immutables i eternes. Les idees juguen un paper fonamental en el coneixement humà; sense elles, no podríem conèixer.

«La República»: Educació i Justícia

L'obra «La República» de Plató té un doble propòsit:

1. Com s'ha d'educar els homes a la polis.
2. Com hauria de ser una polis justa.

L'Ànima i la Societat

Plató descriu l'ànima tripartida:

• Part racional (cap): Excedeix al món intel·ligible. La seva virtut pròpia és la prudència.
• Part irascible (pit): Força de voluntat.
• Part concupiscible (ventre): Desitjos i apetits.

Considera que estem formats per dues substàncies:

• L'ànima: Una part divina en nosaltres, immortal i pertanyent al món intel·ligible.
• El cos: Esclau, humà, mortal, pertanyent al món sensible.

Segons Plató, les classes socials es corresponen amb les parts de l'ànima:

• Filòsofs (part racional)
• Guerrers o soldats (part irascible)
• Productors (part concupiscible)

En el seu mite, Plató explica que les divinitats van crear els homes dividint-los en tres tipus, segons els metalls:

• Filòsofs: Or
• Guerrers: Argent
• Productors: Bronze o ferro

Aquest mite suggereix que, normalment, els descendents pertanyen al mateix estament que els seus progenitors. Tanmateix, pot ocórrer que un fill no tingui el mateix metall que el seu progenitor. En aquests casos, Plató emfatitza la necessitat d'una selecció acurada per col·locar els fills a la classe que els correspongui sense errors. Aquesta tasca és crucial per mantenir l'ordre a la polis. Si les classes socials estiguessin formades per individus no preparats, la polis funcionaria malament. Per això, cadascú ha de fer allò que se li dóna bé per naturalesa.