Plató: Símil de la Línia, Graus de Coneixement i Món de les Idees

Plató: Símil de la Línia i Graus de Coneixement

A través del símil de la línia dividida (República, Llibre VI), Plató il·lustra els distints nivells de realitat i els graus de coneixement corresponents. Plató distingeix dos nivells de realitat, dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. Cadascun d'aquests dos mons es divideix en dues parts, i així obtenim quatre nivells de realitat o objectes de coneixement distints: imatges, objectes materials, entitats matemàtiques i Idees.

A cada món li correspon un determinat grau de coneixement: opinió i ciència. Alhora, cada grau se subdivideix en dos: imaginació i creença, per una banda, i raó i intel·ligència per l'altra.

Opinió (Doxa)

És l'estat en què es troba l'home que tan sols contempla les coses del món sensible. Representa el nivell inferior de coneixement. En aquest grau de coneixement ens servim dels sentits per tal d'intentar conèixer els objectes del món sensible, el món del devenir, els objectes que "passen" (temporals). L'opinió és sempre un coneixement incert, relatiu, superficial i poc fiable.

Imaginació (Eikasia)

El grau més baix de coneixement i el més allunyat de la veritat és propi de l'home comú. Té per objecte les imatges o ombres, que no són altra cosa que projeccions o imitacions dels objectes materials. Plató s'està referint també aquí a les arts imitatives: poesia, pintura, música, escultura...

Creença (Pistis)

Qui pren la realitat material com a autèntica es troba en el grau de creença, que té com a objecte de coneixement els objectes materials: els éssers naturals i els artificials. És el saber propi del filòsof de la naturalesa, més profund que l'anterior, però encara simple opinió.

Ciència (Episteme)

És el veritable coneixement que té com a objecte allò universal i immutable, les Idees del món intel·ligible. No les podem copsar pels sentits, sinó per una facultat que és pròpia de l'ànima humana: la raó.

Raonament (Dianoia)

El tercer grau, que podem anomenar també raó discursiva, tracta del coneixement dels objectes matemàtics. No estem parlant de la matemàtica aplicada, sinó d'una matemàtica teòrica que ens acosta a les Idees i ens permet allunyar-nos del món sensible. El geòmetra o matemàtic se serveix de figures sensibles o imitacions (triangles...) per a entendre o intel·ligir els objectes matemàtics perfectes i ideals. No és un saber complet i definitiu, ja que se serveix d'hipòtesis i no arriba als primers principis.

Intel·ligència Pura (Noesis)

És el grau més elevat de coneixement, la veritable saviesa, el coneixement de les Idees. Hi arribem amb l'ajut d'una ciència suprema que Plató anomena Dialèctica.

En resum, per mitjà del símil de la línia, Plató estableix una clara correspondència entre nivells de realitat i graus de coneixement (ontologia i epistemologia) i afirma que en l'ascens gradual cap a les Idees, l'ànima ha de recórrer tots els graus.

La Idea de Bé

Plató la defineix com a "causa de totes les coses i font de veritat" i, en el mite de la Caverna, la identifica amb la imatge del sol. Així com el sol dóna vida i fa que les coses puguin ser visibles, així també la Idea de Bé és causa de l'existència de totes les coses i fa que puguin ser conegudes. És el fonament de l'ordre còsmic que dóna sentit i finalitat a tot l'existent. En alguns moments, sembla que la compari a la divinitat mateixa.

La Idea de Bé és la meta última de l'ascens dialèctic i té per a Plató tres funcions:

• Representa el màxim grau de realitat.
• És la causa de la resta d'Idees i també la causa de l'existència de les coses del món material, donat que totes les Idees i coses sensibles participen de la Idea de Bé.
• Igual que el sol i la seva llum fan visibles a l'ull les coses del món sensible, de la mateixa manera la Idea de Bé fa que les idees siguin intel·ligibles o cognoscibles per a l'ànima humana.
• És el fonament de l'ètica i la política: per conduir-se sàviament en la vida privada i per al bon govern de la ciutat és necessari el coneixement del Bé.

L'Amor (Eros)

Eros, l'amor, fill de la pobresa i de l'enginy, el déu que ens impulsa a cercar la bellesa, és l'altre camí per accedir al món de les Idees, una via per a aquells que potser no poden conèixer-les d'una manera intel·lectual. «Començant per les coses belles d'aquest món (...) finalment conèixer allò que és bell per si mateix».

L'amor, en la seva expressió més alta, consisteix per a Plató en una idealització de l'objecte estimat: es comença estimant un cos bell; d'aquí es passa a l'amor per la bellesa de l'ànima de la persona estimada. A partir d'aquí, s'estimen totes les ànimes belles, fins a arribar a la Idea de Bellesa, i d'aquesta a la Idea Suprema. L'amor seria una forma d'anar ascendint per diversos graons, des del concret fins al més abstracte.

La Dialèctica: El Mètode Filosòfic

El terme dialèctica té un sentit ambigu i de vegades fosc. Plató l'utilitza en sentits diferents, encara que relacionats:

1. En una primera significació, la dialèctica consisteix en l'art del diàleg: intercanviar raons, preguntar i respondre a la recerca de la veritat. Plató s'inspira en el mètode de Sòcrates, qui amb la ironia posava en qüestió allò que la gent creia saber i que per educació o costum prenia com a veritable. D'aquesta manera, sembrava el dubte i obligava a replantejar-se les opinions errònies, per després ajudar que cadascú arribés a la veritat per ell mateix (maièutica).
2. En altres casos, es refereix a la dialèctica com a mètode d'accés a les Idees, propi de la filosofia, que consisteix en un procés ascendent i gradual: anar pujant d'Idea en Idea, fent ús del poder de la raó, fins a elevar-se a la contemplació de la Idea de Bé. El mètode dialèctic parteix d'hipòtesis o supòsits que compleixen la funció de trampolins o graons gràcies als quals l'ànima pot elevar-se fins al coneixement de les Idees. Imaginem que volem definir què és la justícia. Es proposa una primera hipòtesi, per exemple, «la justícia és el que convé als més forts». Després, se sotmet a una crítica rigorosa fins que mostri les seves contradiccions i sigui refutada. Es proposa una altra hipòtesi que novament serà sotmesa a crítica i així successivament, ascendint fins a arribar a una definició que resisteixi tota refutació.

Dialèctica vs. Matemàtiques: Mètodes de Coneixement

La ciència dialèctica fa referència a la filosofia, que segons Plató és l'única manera d'assolir el coneixement de les Idees intel·ligibles. En canvi, «les anomenades arts» és un terme que fa referència a les matemàtiques i al seu estudi dels objectes del món intel·ligible.

Per tant, com es pot observar, són termes que es refereixen a maneres de coneixement de la realitat; és a dir, pertanyen a la branca epistemològica de la filosofia. Respecte a l'epistemologia, Plató proposa un dualisme: opinió i coneixement. L'opinió consisteix en el saber al voltant del món sensible, mentre que el coneixement, més clar i cert, consisteix en el saber al voltant de l'intel·ligible. Així doncs, aquests dos termes estan vinculats a aquesta part superior del dualisme ontològic de Plató; encara que, al seu torn, representen dues parts diferents dins d'aquest, que no segueixen els mateixos procediments ni obtenen el mateix nivell de coneixement.

Per mostrar aquestes diferències i contraposar ambdós termes, en el passatge de la línia, Plató compara les matemàtiques amb la dialèctica; ambdues versen sobre objectes que són intel·ligibles, encara que segueixen mètodes distints.

Les diferències que tenen són, en primer lloc, que el matemàtic parteix d'hipòtesis o supòsits, però a diferència del dialèctic, pren els supòsits com a axiomes, és a dir, veritats que no necessiten demostració. A partir d'aquí, descendeix deductivament, per cadenes de raonament, fins als teoremes o conclusions.

El mètode dialèctic, en canvi, també parteix d'hipòtesis, però no pren aquestes hipòtesis com a veritats definitives que no necessiten demostració, sinó com el que són, és a dir, supòsits provisionals que fan la funció de trampolins o esglaons que ascendeixen dialècticament fins a la Idea, i després fins a la Idea del Bé.