Percepcions, Impressions i Idees segons Hume

HUME

Percepcions: materials bàsics del coneixement, són continguts mentals que procedeixen de l’experiència i es divideixen fonamentalment en dues tipologies: impressions i idees.

Impressions:

Són el resultat immediat d’una experiència sensible, són vives, intenses. Hume les classifica de dues maneres. Depenent del seu origen n’hi ha de dos tipus: impressions de sensació (provocades per una causa externa als nostres sentits) i les impressions de reflexió, que van associades a una idea (com per exemple, quan sentim una esgarrifança davant de la idea de fred). I depenent del seu grau de complexitat trobem impressions simples, que són aquelles que no podem separar ni dividir en altres impressions (com per exemple, una olor determinada, un gust, la visió d’un color, etc.) i impressions complexes, les que podem distingir-ne les parts (com la impressió d’un quadre en el moment en què el contemplo).

Idees:

Les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions. Com les impressions les idees poden ser simples (el record d’impressions simples) o complexes (el record d’impressions complexes). A part, les idees també es poden classificar d’acord amb la seva procedència: si vénen de la memòria són directament el record de les impressions i si vénen de la imaginació són combinacions i barreges de diferents idees.

Principi de la còpia:

En últim terme, totes les nostres idees (fins i tot les imaginàries) provenen de l’experiència.

Criteri de veritat:

El criteri de veritat de Hume es troba lligat al principi de la còpia. Com que l’origen del nostre coneixement troba en les impressions, la veritat de qualsevol idea depèn d’aquesta correspondència. Segons Hume, una proposició serà vertadera només si les idees que conté corresponen a alguna impressió i falsa si no existeix aquesta correspondència.

Lleis de l’associació d’idees:

Són les lleis a través de les quals actua la nostra imaginació relacionant unes idees amb les altres. Hume dirà que n’hi ha fonamentalment tres: la llei de la semblança, la llei de la continuïtat temporal o local i la llei de causa i efecte.

Llei de la semblança:

És la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir idees que s’assemblen a les impressions originals. Per exemple, segons Hume, la idea d’una pintura condueix els nostres pensaments a l’original.

Llei de la contigüitat en l’espai o en el temps:

És la norma per la qual la nostra ment ajunta idees properes en l’espai i el temps. Per exemple, segons Hume, si algú parla d’una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l’espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s’imaginarà altres fets relacionats i contigus.

Llei de la causa-efecte:

És la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l’efecte o el resultat d’unes altres. Per exemple, Hume ens diu que si pensem en una ferida, molt probablement pensarem en el dolor que ens provoca.

Crítica al principi de causalitat:

El principi de causalitat s'ha entès com una connexió necessària entre la causa i l'efecte, com en el cas del xoc de dos billars. No obstant això, Hume sosté que no hi ha cap impressió que correspongui a la idea de 'connexió necessària' entre els dos fets. L'única cosa que s'observa és la successió entre el moviment de la primera bola i el de la segona. Per tant, la idea que existeix una 'connexió necessària' entre la causa i l'efecte és falsa segons Hume.

Crítica la idea del Jo:

Hume argumenta que la idea del 'yo' com una entitat permanent e inmutable és falsa, ja que no hi ha una impressió directa que respalde aquesta idea. En canvi, el 'yo' està compost per una sèrie de percepcions canviants i només podem parlar d'una continuïtat personal basada en la memòria o la imaginació. En definitiva, segons Hume, el 'yo' no és una entitat substancial i permanent, sinó més aviat una construcció mental basada en les nostres percepcions i experiències.

Relacions d’idees:

Fan referència a les matemàtiques i tota informació que sigui intuïtiva o demostrativament certa. Allò que caracteritza a aquests continguts és que són independents de l’experiència, si els nego, caic en una contradicció. Són enunciats analítics i necessaris, però, segons Hume, no aporten informació. Per exemple: 2+2=4. Aquest tipus d’enunciat és necessari, analític i apriori però no em dóna cap mena d’informació nova (dins de 2+2, ja s’inclou el 4).

VOCABULARI LOCKE

Estat de natura:

Situació natural de l’ésser humà, en la qual es trobarien els homes abans del sorgiment de les societats polítiques. Per Locke, en l’estat de natura els homes tenen plena llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats sempre i quant obeeixin la llei natural.

Llei natural:

Llei de Déu i de la raó que és també una llei moral per l’home. Contempla que tot i essent iguals i lliures, cap persona pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat o les possessions d’un altre.

Estat de guerra:

Esdevé quan algú mostra la intenció de dur a terme una acció en contra un altre. Com que qui declara tals intencions abandona, en certa manera, l’estat de natura, qui està amenaçat està legitimat a emprar qualsevol cosa al seu abast per defensar-se, fins i tot, si cal, té dret a causar la mort de l’agressor. En estat de guerra, segons la llei natural, cal que l’home es defensi tant com sigui possible perquè la defensa i protecció dels innocents és prioritària, per això el vulnerat té dret a destruir aquell qui li faci la guerra.

Pacte:

Convenció, contracte amb el qual s’instaura un poder polític que té la funció de fer justícia, d’assegurar els drets naturals fent lleis clares i fent-les complir. És un pacte que implica la creació d’un Estat civil una mica diferent al de naturalesa. Es tracta d’un pacte entre individus raonablement satisfets, que inclou la clàusula que tot sigui per consentiment. Amb tot, els contractants han de pactar regir-se, a partir de llavors, per la majoria. La llei de la majoria, en rigor, és l’única regla del contracte i resulta del tot racional la destitució dels governants quan aquests actuen en contra de la missió rebuda.

Societats polítiques:

Formacions polítiques que sorgeixen en el moment en que els homes decideixen ajuntar-se i donar legitimitat a un poder extern perquè reguli, legisli i apliqui la llei. La societat política es manifesta com un àrbitre imparcial. Els homes passen de l’estat de naturalesa a la societat civil quan instauren un jutge competent per resoldre els litigis, per tant, els règims que no posseeixen un sistema judicial autònom (com la monarquia absoluta) no es poden considerar societats polítiques.

Idea:

Continguts de la ment que procedeixen de l’experiència que tenim de la realitat exterior.

Idees simples:

La ment les rep de forma passiva ja sigui de l’exterior (idees de sensació) o de l’experiència interna (idees de reflexió).

Idees complexes:

L’enteniment és actiu creant idees de tres tipus: substàncies (compilacions d’idees simples; relacions (el resultat de relacionar, de comparar una cosa amb un altra: anterioritat, causalitat, identitat etc) i modes (fan referència a conjunts d’idees simples, abstraccions que combinen diferents idees simples i que podem atribuir a diverses coses: les matemàtiques, morals, llenguatge polític etc.)

Qualitats primàries

(o originals): formen part de les coses en sí, no es poden separar dels cossos externs, dels objectes; són la solidesa, número, extensió, figura, gruix, moviment etc. Aquestes, segons Locke produeixen idees que representen els objectes tal qual són.

Qualitats secundàries:

No formen part dels objectes en sí mateixos, les idees de qualitats secundàries es formen a partir de la manera com ens afecten les primàries als sentits: colors, olors, sabors, so, temperatura etc. Una substància podria causar en nosaltres la idea de verd però això depèn de com estiguin ordenades les qualitats primàries que sí que formen part de l’objecte. Les idees de color verd, de dolçor, de calor etc. que trobem en la nostra ment no formen part intrínsecament dels objectes.

Substància:

Idea complexa que imaginem o suposem com a suport de les nostres idees simples. No es tracta d’un coneixement vertader perquè no tenim manera de demostrar la seva existència.

Jo/identitat personal:

És la consciència, que és dinàmica i depèn de l’experiència, no puc pensar en la meva identitat, en el meu jo, sense pensar en les meves experiències.

Coneixement intuïtiu:

És un tipus de coneixement en que la ment no s’ha d’esforçar en demostrar o examinar res, sinó que percep la veritat de forma immediata (com els ulls perceben la llum). Amb la intuïció l’única cosa que fa l’enteniment és constatar la conveniència o inconveniència entre les idees. Segons Locke, mitjançant la intuïció coneixem el jo.

Coneixement demostratiu:

Coneixement que fa que la ment trobi la conveniència o inconveniència entre les idees però no de forma immediata, sinó per mitjà del raonament i de l’ús d’idees intermediàries (proves) que no sempre són evidents, s’han de demostrar. Mitjançant aquest coneixement podem provar l’existència de les matemàtiques i de Déu.

Coneixement sensible:

Coneixement que ens demostra que el món existeix, perquè les coses del món són la causa de les nostres idees. No obstant, no coneixem les coses en sí mateixes, sinó les idees que ens provoquen, per tant, no podem tenir un coneixement evident del que representen les nostres idees i la sensibilitat.

VOCABULARI DESCARTES

Escepticisme:

Moviment filosòfic que consisteix en pensar que, en cas de que existeixi una veritat, el coneixement d’aquesta no és possible.

Mètode:

El mètode cartesià serà universal, és a dir, vàlid per totes les disciplines, i estarà basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat.

Regla de l’evidència:

No acceptarem com a vertadera una cosa que no se’ns presenti de forma clara i distinta en la nostra ment.

Regla de l’anàlisi:

Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.

Regla de la síntesi:

Ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els més complexes.

Regla de l’enumeració:

S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar les equivocacions.

Dubte metòdic:

Postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretén fonamentar el coneixement per això hem de qüestionar els coneixements rebuts, s’han de tenir en compte els arguments dels escèptics si el que volem és acabar amb l’escepticisme. Per aquesta raó el mètode consisteix en no donar res com a vàlid mentre ho puguem posar en dubte. En l’extrem d’aquesta posició Descartes arriba al dubte hiperbòlic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats matemàtiques).

Jo:

Substància pensant (res cogitans). El jo és la subjectivitat, la identitat personal, la consciència en sentit modern i Descartes diu que és la primera veritat que descobrim dins de l’ordre del coneixement; puc dubtar de tot però la mateixa acció de dubtar em mostra el meu ésser. Dubto, penso i per tant, sóc: cogito ergo sum.

Idees:

Són conceptes, representacions mentals i segons Descartes, n’hi ha de tres classes: adventícies (provenen de l’experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell mateix).

Criteri d’evidència:

Norma per la qual es regeix el coneixement. En un primer moment Descartes ens dirà que el criteri de veritat serà guiar-se per l’evidència: tot allò que percebi de forma clara i distinta serà veritat.

Déu:

Res infinita, és la substància més

important. Tot i que en l’ordre del coneixement (ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en l’ordre de les essències (ordo essendi) és la creadora de les altres dues (jo i el món).

Argument de la infinitud: Entre les idees innates hi ha la idea de Déu (idea d’infinit) i aquesta idea precisa una causa adequada a la idea. No la puc haver causat jo perquè sóc finit i limitat, així que la idea d’infinit només la pot haver causat una substància infinita, que és Déu. Déu existeix com a causa de la idea d’infinit que hi ha a la meva ment.

Argument de la causalitat aplicada al jo: Si jo em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte (perquè dubto). No puc ser jo perquè aleshores m’hauria fet com les meves idees innates (perfecte, infinit etc.). Així doncs és evident que no m’he creat a mi mateix sinó que he estat creat per aquell ésser que posseeix les perfeccions que jo conec de manera innata, he estat creat per Déu.

Argument ontològic: Es compara a Déu amb un teorema matemàtic. Si analitzem la idea de triangle, ens adonem que en aquesta idea hi ha implícit que la suma dels seus angles ha de ser igual a 180º. Aleshores, si analitzem la idea de Déu, ens adonem que en ella hi va implícita la seva existència necessària, ja que la idea de Déu remet a la idea de perfecció i la no existència seria una limitació a aquesta perfecció. És més perfecte l’existència que la no existència, per tant, com que la idea de perfecció s’identifica amb Déu, Déu existeix. 

Món: res extensa, substància que es caracteritza per la seva extensió. Del món només en podem deduir l’existència en sentit mecanicista, no podem parlar de qualitats secundàries (com el color, la forma etc.) perquè són confuses.

Substància: una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altre per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i respecte a la ment, perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern.
Glàndula pineal: òrgan humà encarregat de connectar la res extensa (el cos) amb la res cogitans (el jo, l’ànima)