Nietzsche vs Plató: Moral de Senyors i Transmutació

1. L'home noble i la gènesi del concepte de "dolent"

L'home noble és aquell que respecta i estima el seu enemic, a qui veu com una creació posterior a la seva, algú que anomenarà "dolent". Així, és molt diferent de la idea de "pervers", sorgida dels homes que es conceben com a bons a si mateixos i que, vivint dins una moral d'esclaus, consideren pervers el primer. Així, la idea d'home bo (que hauria de ser l'oposada a la de dolent i pervers) és molt diferent en les dues concepcions, i és que els darrers han patit una transmigració dels valors, de la idea del "bo".

3. La transmutació dels valors i el ressentiment

La idea que vol expressar Nietzsche és que s'ha produït una transmigració dels valors, per la qual cosa no és el mateix la idea de "bo" per a un home noble que per a un esclau. Aquell que la moralitat del ressentiment anomena "pervers" és l'home noble mateix, a causa de la transmutació dels valors que va tenir lloc arran de l'aparició de la filosofia tradicional i la religió judeocristiana. I és que els esclaus veuen com a "pervers" (en oposició al "bo") l'home noble que, en la seva pròpia moral, seria considerat o bé un home bo, o bé un rival digne, un enemic.

Per a un home noble, l'enemic és algú digne de respecte a qui s'enfrontarà, una creació posterior a la seva pròpia que assumirà les conseqüències dels seus actes. Aquesta moral és la mateixa que predominava durant la Grècia arcaica, construïda per uns valors basats en el vitalisme, la creació i la superació. Aquests valors es van trencar amb l'aparició de la filosofia platonicosocràtica, en què la interpretació d'un dualisme antropològic on l'ànima és superior al cos comportarà un rebuig per la vida física i els plaers que la regeixen.

D'aquesta manera es crea un grup d'homes cada vegada més nombrós, també anomenats "jueus", que seran sotmesos pel noble (ja que no s'hi enfrontaran). Així, aquests desenvoluparan un sentiment d'odi i d'ira envers el poderós, anomenat ressentiment. D'aquesta manera, considerant pervers l'home noble, es veuran com a bons a si mateixos, planyent-se de ser esclaus d'un home pervers, que conceben com a veritable principi de la seva vida com a esclaus. Segons Nietzsche, aquests últims han patit la transmigració dels valors, identificant-se com a bons a si mateixos, quan el veritable home "bo" és aquell a qui anomenen "pervers": l'home noble, capaç de realitzar els seus desitjos.

4. Comparativa: Nietzsche vs. Plató

En l'obra Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Nietzsche critica durament la moral occidental cristiana, que veu fonamentada bàsicament en l'obra del filòsof Plató. És per això que, a continuació, em disposo a comparar la teoria del coneixement de Nietzsche amb la de Plató, dues ideologies pràcticament oposades. I és que una de les poques semblances que podríem trobar entre ambdós autors és que parlen sobre temes semblants: la moral i la teoria del coneixement, tot i que creen opinions oposades.

Per començar, tots dos coincideixen que el pensament té una funció alliberadora de l'esperit social i polític, però, d'una banda, Nietzsche considera aquest alliberament des d'un punt de vista vital, mentre que Plató el veu des d'un punt de vista racional. I és que Plató entén la raó com a instrument del coneixement i que la veritat a la qual s'accedeix és el primer fonament de la teoria de les idees. Així, entén la raó com a camí de l'home a l'enteniment de la Idea del Bé, el màxim grau de coneixement, l'últim de la seva metàfora de la línia.

Per contra, Nietzsche opina que la raó no és més que un mode enganyós de construir una realitat que menysprea allò que realment passarà, que cosifica l'experiència i suposa relacions causals en l'exterior. Ho fa de manera que la realitat sembla sorgir de com actuen el jo i la voluntat. I és que la voluntat causa accions que són elevades com a última potència, col·locades com si fossin una espècie de divinitat o llei natural. I aquí es troba l'error segons Nietzsche: donem un sentit extern al fet d'existir quan no n'hi ha. Per a ell, esdevenir és l'etern retorn del mateix: néixer, créixer i morir no són repeticions eternes, ni fets privatius per part d'un ésser "superior".

La idea anterior torna a ser una crítica a Plató: ell posa sobre totes les coses la Idea del Bé, una idea immutable, eterna i objectiva, que eleva l'home per sobre del món de la doxa (opinió) i el fa conscient d'allò realment real. I és que Nietzsche creu que aquest pensament que afirma l'existència d'un món realment real més enllà de l'experiència sensible, nega totalment la idea d'allò que és real: ja no afirma la vida, sinó la resignació de viure en l'espera d'una altra de millor (moral cristiana). Així, per a Nietzsche, un principi extern que doni sentit a la vida (la Idea del Bé o, en el cas cristià, un Déu) només aporta submissió i decadència, convertint la societat en una societat d'esclaus en la qual l'home bo és considerat pervers.

5. Opinió personal: La moral com a contracte social

La moral guia les nostres actuacions i ens indica si una acció és correcta o incorrecta i, mitjançant la reflexió, ens permetem argumentar quins han de ser els valors que cal tenir presents en els nostres actes i per què aquests principis són els bons i no uns altres. D'aquesta manera, la moral no deixa de ser una cosa semblant a un capítol del contracte social en què un grup de persones decideix unir-se, a causa de la por, per tal d'establir unes lleis comunes que en garanteixin la supervivència.

Així, s'arribarà a l'acord que allò bo és el que aporta un major benefici per a la majoria, sent morals les accions que els protegeixin i no atemptin contra ells mateixos. Però, si és així, els valors morals no deixen de ser gairebé arbitraris? És a dir, són uns acords als quals un grup ha arribat per garantir la seva supervivència, establint què era bo i dolent per a ells. Dins d'aquest pacte es crea la moral d'esclaus que hauran de seguir un conjunt de lleis per garantir la seva supervivència i veuran amb ressentiment aquell que sigui capaç de, sense cap llei, realitzar els seus desitjos i el consideraran "pervers".

D'aquesta manera, seguint una moral d'esclaus, una de les dues persones (esclau o noble) ha d'estar equivocada, per la qual cosa no hi pot haver dues morals diferents assenyades. Així es produeix la transmutació total dels valors: els seguidors d'un contracte social veuen com a pervers, des del ressentiment, aquell que no el segueix. D'aquesta manera hem arribat a la conclusió que els valors morals són una cosa arbitrària que un grup escull com a "llei externa" (anomenada Déu, llei natural, etc.) per a la seva protecció, però que no tenen res a veure amb el que és bo: només anomenen "bona" una acció que no atempti contra aquest seguit de lleis que, amb el pas del temps, es tornen externes als individus.

Així, com diu Nietzsche, aquesta societat ja està destinada al fracàs, per la qual cosa s'ha d'entonar la seva famosa frase "Déu ha mort" i, a partir d'aquí, hi ha dues opcions morals: la de l'últim home o la del superhome. El primer viu immers en el nihilisme, per la qual cosa no ha avançat respecte als valors morals anteriors. Pel contrari, el superhome vol la creació de nous valors i una nova moralitat, la moralitat del senyor. Aquesta implica que no hi ha principis morals: la voluntat de poder serà l'element fonamental que ens conduirà cap a aquest estadi superior.

Aquest poder, però, no ha de ser entès com una imposició, sinó com a creació i interès que, de tan evidents, es manifesten amb majestuositat. En aquesta moral, l'home noble serà aquell capaç de realitzar els seus desitjos assumint les conseqüències dels seus actes, per la qual cosa cadascú podrà seguir els seus interessos i, si troba algú que l'hi impedeix, s'hi enfrontarà.

Conclusió: El pas cap al superhome

En conclusió, l'afirmació només seria certa dins d'una moral d'esclaus en què un conjunt de persones s'ha associat, decidint els valors morals com aquells que els siguin beneficiosos, per tal de garantir la seva supervivència. Així, són privats de moltes llibertats i veuen amb ressentiment l'home noble, anomenant-lo pervers pel fet de poder realitzar els seus desitjos. I és que, davant una societat d'esclaus, cal entonar la frase "Déu ha mort", donant pas al superhome, que crea els nous valors i una nova moralitat, la moralitat del senyor. Així, no hi ha principis morals comuns; els homes nobles seran capaços de realitzar els seus desitjos, assumint les conseqüències dels seus actes, per la qual cosa cadascú podrà seguir els seus interessos i, si troben algú que els hi impedeixi, s'hi enfrontaran.