Nietzsche: Apol·lo, Dionís, Mort de Déu i Superhome

Apol·lo i Dionís en Nietzsche

Nietzsche inicia la seva producció filosòfica amb una obra que pretenia ser un estudi filològic sobre la cultura grega: El naixement de la tragèdia (1871). En aquesta obra, Nietzsche ja esbossa els temes principals de la seva filosofia posterior: descriu la vida com a fons originari i profund del qual sorgeix tot el que és concret, individual i canviant; l'art com el millor òrgan per interpretar-la, en lloc de la ciència o la filosofia; i la intuïció com a mètode de comprensió de la vida, que no pot ser captada per la raó, és a dir, no és possible una comprensió conceptual.

Nietzsche creu que la tragèdia grega havia sabut percebre estèticament la lluita eterna entre dues forces naturals que no poden existir l'una sense l'altra: l'esperit apol·lini i l'esperit dionisíac. Nietzsche pren aquests termes de la mitologia grega, dels déus Apol·lo i Dionís, essent cadascun d'ells el representant d'una de les dues forces contràries:

• Apol·lo representa: raó, ciència, paraula, diàleg, llum, bellesa, harmonia, ordre, seguretat.
• Dionís representa: irracionalitat, passió, art, música, dansa, nit, foscor, tensió, dolor, desordre.

Sobre aquest fonament es construeix després la cultura occidental. Nietzsche veu la història d'Occident com la història d'un error, que consisteix a sotmetre la vida a la raó. Aquest intent, a més, està condemnat al fracàs. Per això, Nietzsche proposarà en aquesta obra el retorn a la visió tràgica de la vida a través de l'art i exalta les òperes de Wagner com una nova manera de reunir allò apol·lini i allò dionisíac sota una mateixa unitat estètica.

La Mort de Déu segons Nietzsche

Déu era el sentit del món, el fonament dels valors morals, de la distinció entre el bé i el mal. A partir d'aquesta mort de Déu, l'ésser humà té tan sols dos camins: o bé s'enfonsa en un ateisme superficial, propi d'allò que Nietzsche anomena l'"últim home", o bé es produeix la superació definitiva de l'estat humà, la projecció conscient de nous ideals creats per ell mateix: el superhome (Übermensch). Amb la mort de Déu comença una nova història.

El Superhome (Übermensch) de Nietzsche

Nietzsche veu en el seu propi temps el regne de l'últim home, d'aquell que viu la trista fi d'una civilització en la qual havien imperat valors que ja són morts. És el regne d'éssers humans que es veuen precipitats al nihilisme.

El concepte de superhome és un dels més coneguts del pensament del filòsof i, en certa mesura, està present al llarg de tota la seva obra. El superhome és l'heroi del futur, el filòsof que serà capaç de viure sense els antics valors, que assumirà la mort de Déu i la voluntat de poder. Serà un esperit lliure que no cedirà davant de res, però que participarà de la innocència i l'espontaneïtat del nen. Nietzsche descriu les tres transformacions de l'home que fa camí vers el superhome mitjançant un símil. La gènesi del superhome passa per tres formes:

1. Camell: En un primer estadi, l'home és com un camell que carrega el pes dels valors tradicionals ("Tu deus").
2. Lleó: El camell es transforma en lleó, que lluita contra el drac del "Tu deus" per conquerir la seva llibertat ("Jo vull").
3. Nen: Després de la lluita, el lleó es transforma en nen. El nen representa l'existència com a aventura i com a joc, és la innocència, la creació de nous valors, allò natural i sincer, el sí a la vida.