Nietzsche: Nihilisme, Moral dels Esclaus i Jerarquia de Valors

Nietzsche: Nihilisme i la Moral dels Esclaus

12. Aquesta situació és una expressió del nihilisme en què viu actualment la humanitat. Amb la paraula nihilisme, Nietzsche vol afirmar que l’home, producte de la moral dels esclaus, no val res («nihilisme» ve del llatí nihil = «no res»), que ni fa por ni entusiasma. Per això mateix, l’home ja no està justificat en la seva existència. El poder de la vida ja no el redimeix. S’ha convertit en un xai de la moral, i la moral ha matat la vida de l’home. I en això s’expressa avui el nihilisme: que estem cansats de l’home.

Superant la Moral del Ressentiment

13. Cal posar fi, doncs, al problema del bé tal com se l’ha imaginat l’home del ressentiment. La vida és fortalesa, un voler-dominar, un voler-sotmetre, un voler-ensenyorear-se, una set d’enemics, resistències i triomfs, i no pas humiliació, feblesa, malalties, covardia. Ara bé, per donar pas a la vida cal superar la seducció o embruixament del llenguatge, que ens porta a suposar que tot voler i tot fer està condicionat per un subjecte (de la voluntat, de l’acció) o que és una manifestació del subjecte. El subjecte com a substrat de l’acció és un error del llenguatge: simplement, no existeix. No hi ha res al darrere del fer, de l’actuar, de l’esdevenir-se. El fer ho és tot, el passar ho és tot. I aquesta seducció del llenguatge afecta també la ciència, que també suposa, erròniament, que les forces de la matèria responen a subjectes. La moral tradicional, la moral dels esclaus, també ha errat interessadament en suposar que hi ha un subjecte humà al darrere de les accions, com si el fort fos lliure de ser feble. I així s’ha imaginat que la feblesa mateixa del feble era una realització voluntària. La moral tradicional necessita creure en el subjecte indiferent, lliure per a escollir. És així com va dominar els forts: amb el dogma de l’ànima o subjecte que pot escollir lliurement, ja que és així que es podia interpretar la feblesa com a llibertat, i fins i tot com a mèrit.

La Crítica a la Fe i la Moral Cristiana

14. I la fe en el Regne de Déu? És un ideal fabricat a la terra, una manera mentidera de transformar la feblesa en mèrit personal. Els ideals religiosos, com el cristianisme, són una mentida interessada per fer prevaler la moral dels esclaus, una moral de la venjança, una moral del ressentiment. Els febles es fan un Regne de Déu a la seva mida que triomfa sobre els ateus.

15. La vida eterna és l’invent que els febles necessiten per rescabalar-se en l’altre món de la posició d’inferioritat en aquest. La fe, l’amor i l’esperança dels cristians són la mentida dels febles, ressentits contra els forts, que s’imaginen una venjança eterna.

Roma Contra Judea: La Lluita de Valors

16. Nietzsche conclou el primer tractat o dissertació de La genealogia de la moral dient que els dos valors contraposats «bo i dolent», «bo i pervers», han mantingut una lluita terrible a la terra que ha durat mil·lennis. La simbolitza en l’expressió «Roma contra Judea, Judea contra Roma». Per capgirar el sentit favorable a Judea que la lluita ha acabat tenint, cal «vincular la salvació i el futur del gènere humà al domini incondicional dels valors aristocràtics, dels valors romans», ja que els romans eren els forts i els nobles, mentre que els jueus era el poble sacerdotal del ressentiment par excellence. Cal tornar a donar la victòria a Roma, a l’ideal clàssic, a la manera noble de valorar totes les coses. És en aquesta línia que cal valorar l’intent del Renaixement i l’aparició de Napoleó, síntesi d’inhumanitat i de superhome.

17. Aquesta era la consigna del llibre Més enllà del bé i del mal. I així la tasca futura del filòsof serà la de solucionar el problema del valor, la de determinar la jerarquia dels valors. O sigui, la de capgirar els valors predominants.