Ètiques Teleològiques i Deontològiques: Resum Filosòfic

Ètiques Teleològiques

Segons Esperanza Guisán, les ètiques teleològiques exigeixen un fi més o menys natural a perseguir per la raça humana, bo prudencialment i bo èticament. En canvi, per a les deontològiques, el que importa és obrar conforme a deures exigits per l'existència de principis i dictats per la raó pura, com l'ètica de Kant i els drets o principis produïts mitjançant el consens o contracte pel qual els humans prenen les seves decisions.

L'eudemonisme: Aristòtil

Segons Aristòtil, gairebé tothom està d'acord amb el seu nom, perquè tant la gent com les persones cultivades diuen que és la felicitat, i admeten que viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç. La felicitat es tria sempre per si mateixa; el plaer, els honors, la virtut... són buscats per si mateixos amb l'objectiu d'aconseguir la felicitat. Allò bo i el bé es troben en la funció. Segons Aristòtil, la felicitat és el bé més perfecte perquè és la finalitat que persegueixen els nostres actes, i no necessita de béns exteriors per trobar la felicitat un mateix. Després, la funció de l'home, segons Aristòtil, és una activitat de l'ànima segons la raó o no desproveïda de raó.

L'hedonisme: Epicur

Segons Epicur, reconeixem el plaer com el bé primer i connatural; partim d'ell per a tota elecció i hi arribem si jutgem tot bé amb la sensació com a norma. Per això diu que el plaer és el fi, però no es refereix als plaers dels dissoluts o als que ens proporcionen gaudi, sinó que es refereix a no sofrir dolor en el cos ni torbació en l'ànima. Perquè ni el gaudi, ni les altres coses que ofereix una taula luxosa engendren una vida feliç, sinó un càlcul prudent que investigui les causes de tota elecció i rebuig, i que bandegi les falses opinions de les quals neix la major torbació que s'apodera de l'ànima. Segons Epicur, el major bé és la prudència, perquè és fins i tot més apreciable que la filosofia; d'aquesta neixen totes les altres virtuts, ensenyant que no és possible viure feliç de manera assenyada, honesta i justa. Les virtuts estan unides a la vida feliç i a viure feliç.

L'utilitarisme: John Stuart Mill

Segons John Stuart Mill, l'home arriba, com per instint, a ser conscient de si mateix quan presta atenció als altres. Arriba a resultar-li el bé dels altres alguna cosa que ha d'entendre naturalment i necessàriament. Això sí, qualsevol que desenvolupi aquest sentiment en una persona, aquesta es veurà forçada per molts motius, tant l'interès personal com la simpatia. També diu que el credo que accepta la utilitat com a fonament de la moral sosté que les accions són justes en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat i injustes en la mesura que tendeixen a produir el contrari. S'entén per felicitat el plaer i l'absència de dolor. Segons Mill, la teoria de la vida fonamenta aquesta teoria de la moralitat: el plaer i l'exempció de dolor són les úniques coses desitjables com a fins, i totes les coses desitjades ho són pel plaer inherent a si mateixes o com a mitjans per a la promoció del plaer i la prevenció del dolor.

Ètiques Deontològiques

Kant

Segons Kant, el que constitueix el fi de l'ésser humà i alhora el seu deure no és la seva felicitat, sinó mantenir la seva moralitat. Perquè un imperatiu sigui moral, cal estar disposat a convertir-lo en una màxima universal aplicable per a tothom igual. Kant afirma que no s'ha d'obrar més que de manera que es pugui voler que la màxima de l'acció esdevingui una llei universal.

Guisán (sobre Kant)

Segons Guisán, Kant rebutja l'hedonisme universal com a teoria ètica i propicia una concepció restringida de la moralitat no fonamentada en l'amor sinó en el respecte. L'amor pràctic, produït per la pura raó, és l'únic èticament recomanable, mentre que l'amor patològic, que produeix un calorós afecte i empeny cap a la beneficència, ha de ser exclòs dels nostres principis morals. Com que les inclinacions naturals són d'alguna manera perverses, i com que l'ésser humà només s'estima a si mateix espontàniament, la moral mai no es proposarà com a finalitat la persecució de la felicitat pròpia. Amb matisos, s'admet el deure d'ajudar els altres a ser feliços, sempre que no desitgem ajudar-los per inclinació.

Rawls

Segons Rawls, els deures naturals es mantenen en les persones amb independència de les seves relacions institucionals. Els deures naturals no només es deuen als individus concrets, sinó a les persones en general. Un exemple de deure natural seria el deure d'ajudar algú quan ho necessita o està en perill; són actes voluntaris per a nosaltres. Tenim un deure natural de no ser cruels.

Guisán (sobre Rawls)

Guisán explica que Rawls, en la Teoria de la justícia, expressa la deducció dels principis de la justícia que haurien de distribuir, és a dir, que estableixen un benefici mutu en forma de lleis i béns fonamentals. El contracte social per a Rawls serveix com a idea transcendental que regula de la manera més justa una distribució equitativa. Segons Guisán, Rawls és un socialista democràtic o un liberal progressista que defensa tant les llibertats individuals com una certa igualtat en el repartiment dels recursos. Rawls identifica el principi de la solidaritat amb uns acords purament racionals, en el sentit que afavoreixen cadascun dels afectats.

Dilemes Morals

És una situació conflictiva en la qual algun dels implicats ha de triar entre dues alternatives. Es fa un tipus d'anàlisi que es planteja a continuació: determinar el conflicte, analitzar la situació, delimitar la responsabilitat de l'agent i aplicar una resposta argumentada.

Vocabulari

• Virtut: L'excel·lència.
• Deure: Obligació.
• Teleologia: És un fi més o menys natural, bo prudencialment i bo èticament.
• Deontologia: El que importa és obrar conforme als deures exigits.
• Eudemonisme: Corrent ètic que considera la felicitat (eudaimonia) com el bé suprem.
• Hedonisme: Corrent ètic que identifica el bé amb el plaer (hedone).
• Emotivisme: Corrent ètic que afirma que el fonament de la moral són les emocions o sentiments.
• Formalisme: Ètica que se centra en la forma o racionalitat de l'acció, no en el seu contingut.
• Contractualisme: Ètica que examina la justificació de l'ordre polític i moral a través d'un contracte social.