Nietzsche apolini i dionisíac

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,03 KB

 

5.- L’apol·lini i el Dionísíac


Segons Nietzsche, la tragèdia es va originar gràcies a la fusió de dos elements contraposats de l’esperit grec: el component Dionísíac i el component apol·lini. Inspirant-se en Schopenhauer, Nietzsche estableix la següent contraposició entre els dos déus:

1

L’apol·lini i el Dionísíac són dos instints estètics que els grecs utilitzaven per al coneixement i domini del món

. Apol·lo és el déu de la claredat, de la llum, de la mesura, de la forma i disposició bella. Dionís, en canvi, és el déu del caòtic i desmesurat, del que és informe, de la gran onada de la vida, del frenesí sexual, el déu de la nit que desferma passions. N. Creu descobrir l’existència de dues forces que se repel·len, però que no poden existir l’una sense l’altra: així, el món de l’apol·lini, que tendeix a l’ordre i a la mesura, descansa sobre la base de la desmesura Dionísíaca. El Dionísíac és la base sobre la que es construeix el món lluminós. L’Olimp enfonsa les seves arrels en el Tàrtar. Apol·lo no pot viure sense Dionís.

2. Apol·lo representa el principi d’individuació, és a dir, és el fonament de la divisió i particularització de tot el que existeix. Les coses es troben en l’espai i en el temps, però l’estar implica que unes vegades estan juntes i altres, separades. L’espai i el temps junten i separen alhora. Doncs bé, el que nosaltres anomenam “l’existent” és, en el fons, una pluralitat de realitats diferents, però, a la vegada, juntes i reunides en la unitat de l’espai-temps. Aquesta visió del món com a quelcom disgregat (principi d’individuació) és, per tant, una simple apariència, i aquesta apariència és el món dels fenòmens tal com els estudia la ciència i la raó. Però el món, en tant que és, en tant que cosa-en-sí, no està disgregat en una pluralitat diversa, sinó que constitueix una unitat ininterrompuda, un corrent únic, l’U primordial, i només es mostra en la música. La pluralitat és pura aparença, és simple fenomen; el cert és que tot és u. El pathos tràgic es fonamenta en el saber de què tot és u (l’U primordial). Vida i mort es troben profundament agermanades en un misteriós moviment circular: quan una puja, l’altra ha de baixar; unes figures es formen quan d’altres es rompen; quan quelcom surt a la llum, altres han d’enfonsar-se en la nit. Però la llum i la nit, la figura i la seva ombra, etc. Són aspectes de la mateixa ona de la vida. Ja ho havia dit el vell Heràclit,sintetitzant magníficament aquest sentir tràgic de l’esperit grec:“el camí cap a dalt i cap a baix és un i el mateix”.

L’essencial continua essent el fons Dionísíac de la tragèdia i s’hi afegeix també l’element apol·lini. Gràcies a l’element Dionísíac, l’home trenca els llaços de la seva pròpia individualitat, es fon amb els altres homes i descobreix la suprema unitat de totes les coses. En la tragèdia, l’heroi únic és Dionís, encara que “ocult darrera la màscara de les figures de l’escena”

Aquesta concepció de N. Té el seu antecedent en Schopenhauer i la seva distinció entre “cosa en sí” i “fenomen”, entre “voluntat” i “representació”.

3. Nietzsche havia arribat a la conclusió que l’art i la poesia tràgica eren les claus que ens permeten descobrir l’essència del món.

L’art es converteix en el portaveu de la filosofia

: l’home pot desxifrar el món en l’art i a través de l’art, només podem endinsar-nos en el cor del món a través del cor artístic. L’art del que parla Nietzsche és un “art tràgic”, és la tragèdia grega clàssica qui millor pot descobrir-nos l’essència dels humans. En aquest sentit, “El naixement de la tragèdia” representa l’experiència origínària sobre l’ésser; seria, per tant, la seva ontologia, que es troba encoberta per la psicologia i per la teoria de l’art. És a dir, aquesta ontologia està amagada, recoberta per una visió de tipus estètic
. N. Des del mateix començament del seu pensar, abandona l’especulació i serà l’anàlisi intuïtiu de l’obra d’art (“la ciència de l’estètica”) allò que ens permetrà el descobriment de l’essència del món.

Com veia el món l’home tràgic de l’antiguitat? Doncs com un antagonisme de contraris entre el finit i l’infinit. El cristianisme havia alterat aquesta concepció perquè en el món tràgic no existeix redempció (salvació) de l’ens finit; en el món tràgic regeix únicament la llei inexorable de la decadència de tot allò que té una existencia particular, mentre que el cristianisme vol salvar aquest ens mitjançant la vida eterna. Segons N., en la visió tràgica del món, es troben enllaçats vida i mort, naixement i decadència d’allò que és finit i mortal. El pathos tràgic no és un pessimisme buit –a la manera de Schopenhauer- sobre la tragèdia de l’existència, sinó una afirmació d’aquesta, un assentiment jubilós fins i tot del més terrible i del més horrible: la mort i la ruïna.

Però, alerta!, no l’hem d’interpretar erròniament, no l’hem d’interpretar com una actitud heròica, com una valentia quasi témerària, perquè l’afirmació tràgica –fins i tot la desaparició de la pròpia existència- enfonsa les seves arrels en el coneixement fonamental de què totes les figures finites, tots els éssers finits, són només ones momentànies en la gran maregassa de la vida. L’enfonsament o l’acabament del que és finit no significa l’aniquilació total, sinó la tornada al fons de la vida, d’on ha de tornar a néixer tot el que és individual. Nietzsche creu descobrir en la tragèdia dels grecs l’antítesi entre ta peras (allò que és finit) i to apeiron (infinit), és a dir, entre l’ésser finit destinat a l’aniquilació que s’enfonsa en el fons de l’infinit, des d’on sorgiran de bell nou altres figures. Doncs bé, aquesta anada i vinguda entre el finit i l’infinit és la contraposició entre entre l’apol·lini i el Dionísíac.


Entradas relacionadas: