Epistemologia i els Filòsofs Presocràtics: Guia Completa

L'Epistemologia: Què és i per què és important?

Les ciències (físiques, humanes...) ens aporten coneixements sobre la realitat o, almenys, sobre una part de la realitat. La Física, per exemple, subministra coneixements sobre la matèria i l'energia. La Psicologia, en canvi, proporciona coneixements sobre la vida psíquica i el comportament humà. Però a més dels coneixements científics, tenim altres tipus de coneixements: els que adquirim directament de la nostra experiència, els que adquirim culturalment...; per exemple: els efectes del foc, el significat de la llum vermella d’un semàfor... Encara que siguin de diferents tipus, en aquests casos i en els anteriors parlem de coneixement. Ara bé, què tenen en comú? En què consisteix conèixer?

L’epistemologia és precisament la branca de la filosofia que s’ocupa d’analitzar en què consisteix el coneixement, però també de determinar-ne l’origen, el mètode que seguim per obtenir-lo i els límits del que podem conèixer.

L’interès pel coneixement ha estat constant al llarg de la història del pensament. En totes les èpoques trobem pensadors que, amb més o menys fortuna, s’han dedicat a l’epistemologia. Tanmateix, a partir del segle XVII el problema del coneixement adquireix una importància cabdal i els estudis epistemològics passen a ocupar el centre de la reflexió filosòfica. Alguns historiadors han donat, bàsicament, dues raons per a explicar aquest fet:

• La importància creixent de les ciències naturals. La Física va assolir, amb Newton, la seva maduresa com a ciència. Els seus èxits i avenços van animar l’anàlisi epistemològica d’aquest tipus de coneixement, per tal de poder determinar què possibilitava l’eficàcia i la infal·libilitat de la ciència.
• La consciència de la seva dimensió bàsica. La filosofia d’aquesta època va reconèixer que, abans d’iniciar qualsevol investigació, ens cal determinar si podem arribar a conèixer el que pretenem. I és que, si l’objectiu depassa les nostres possibilitats, farem una tasca inútil des d’abans d’haver començat. L’epistemologia, per tant, és considerada la base de la resta de ciències.

El concepte de coneixement

Quan parlem de coneixement cal dir que utilitzem aquest mot com a sinònim de saber. Tanmateix, en el llenguatge quotidià, aquests dos conceptes poden tenir, de vegades, significats lleugerament diferents. Això ocorre, per exemple, en la frase següent: “Sé molt sobre Ángel González, el poeta, tot i que no el conec.” Ara bé, el més habitual és que els significats siguin similars, com en el cas d’aquest exemple: “Conec/Sé la lletra d’aquesta cançó”. Aquest és precisament l’ús que ens interessa: el coneixement entès com a sinònim de saber. Per tal d’aproximar-nos a la seva definició, el compararem amb conceptes afins, com ara opinió i creença.

• Opinió: És una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres. Així, una opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos..., però que normalment no recolza en raons contundents. Per això, si fem una proposta i no és acceptada, solem excusar-nos dient: “Bé, només era una opinió”.
• Creença: En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus fonamentals:
  • Ús dubitatiu: Apareix en frases com ara: “Crec que vindrà en Joan, però no ho sé”. Expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem; és a dir, que tenim dubtes sobre el seu compliment.
  • Ús assertiu: És el que realment ens interessa. Apareix en frases com ara: “Cristòfor Colom tenia la creença que la Terra era rodona, però fins que Magallanes no va fer la volta al món, no va quedar demostrada”. En aquest segon cas, parlem de creença quan estem segurs d’alguna cosa encara que no tinguem prou proves per a demostrar-ho. Precisament, aquesta incapacitat per a justificar les nostres creences és el que les distingeix de l’autèntic coneixement.
• Coneixement: És una creença de la qual estem segurs, però que, a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa (donar-ne raons) és el que caracteritza el coneixement. Així, la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament vertader (acceptable per tots, no tan sols per mi). Si dic que l’arrel quadrada de 16 és 4, el que dic és veritat; però si no sé justificar per què ho és, aleshores possiblement he encertat la xifra correcta per pura casualitat. Així, per tal que una creença constitueixi coneixement, s’ha de poder provar objectivament.

Sentits del terme "veritat"

Veritat de fets

Quan diem: “En Santi buscava la seva veritable mare”, o “Les perles eren de veritat”, estem utilitzant el terme veritat com a sinònim d’autèntic (autèntica mare, perles autèntiques). Però, significa això que alguns objectes són autèntics i uns altres no? Per a alguns filòsofs, cal distingir entre l’autèntica realitat: objectes i fets del món tal com són realment (per exemple, com és realment una rosella), i la realitat aparent: forma com apareix o com es manifesta aquesta realitat (per exemple, vermella per a nosaltres, violeta per a les abelles...).

La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’una llarga polèmica en la història de la filosofia. Tanmateix, sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat. Segons això, les coses que veiem no són tal com semblen ja que, per exemple, els objectes no es fan petits quan s’allunyen, el bastó no es trenca quan se submergeix en l’aigua (encara que ho sembli)... Així, s’ha considerat que les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat, ja que no ens deixen veure com són realment les coses.

Segons aquesta concepció, la veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la realitat aparent; és a dir, els fets vertaders són els fets autèntics, enfront dels aparents o enganyosos. Per això, s’entén la recerca de veritat com un procés de desvetllament del que és autèntic, que, altrament, romandria ocult per les aparences.

Veritat de proposicions

La veritat no s’atribueix tan sols a la realitat, sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem. Entesa d’aquesta manera, la veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions; és a dir, una propietat d’aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa i que, per tant, poden ser vertaderes o falses. Ara bé, tal com distingim dos tipus de proposicions (empíriques i formals), distingirem, també, dues classes de veritat.

Veritat de les proposicions empíriques

Pel que fa a la veritat de les proposicions que afirmen alguna cosa dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories:

• La veritat com a correspondència

  Considera que una proposició és vertadera quan hi ha una adequació entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix. Per exemple, “La Maria i en Joan van anar al cinema” és una proposició vertadera si la Maria i en Joan van anar, efectivament, al cinema, i és falsa si no van anar-hi. El primer que va proposar aquesta teoria va ser Aristòtil. Des d’aleshores, nombrosos filòsofs consideren que una proposició és vertadera quan en la realitat ocorre el que indica. Però, tot i que aquesta teoria ens resulta molt intuïtiva, no aconsegueix de determinar en què consisteix exactament aquesta correspondència entre el llenguatge i la realitat.

• La veritat com a coherència

  Considera que una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. Per exemple, la proposició “Si continues cap a l’horitzó, arribaràs a la fi del món” és falsa perquè entra en contradicció amb nombroses proposicions vertaderes (per exemple, amb la proposició “La Terra és rodona”). El primer filòsof que va plantejar aquesta concepció va ser Friedrich Hegel (1770 – 1831). Per a Hegel, la veritat d’una proposició no es determina pel recurs a la realitat, sinó a la resta de les proposicions de la teoria. Per tant, la coherència (no contradicció) de la nova proposició amb les proposicions que ja sabem que són vertaderes indica que aquesta nova també ho és.

• La veritat com a èxit

  Considera que una proposició és vertadera quan és útil i, per tant, condueix a l’èxit. La veritat o falsedat d’una proposició coincideix amb les conseqüències que resultin d’aplicar-la. Una proposició és vertadera si la seva posada en pràctica té resultats positius; en canvi, una proposició falsa és aquella les conseqüències de la qual són negatives. Així, una teoria vertadera sobre la sida serà aquella que permeti de guarir-la. William James (1842 – 1910) va ser el principal defensor d’aquesta teoria.

Veritat de les proposicions formals

Com que les proposicions formals no diuen res sobre la realitat, la seva veritat no pot consistir en la correspondència amb aquesta ni en la utilitat de la seva aplicació. Així, en les proposicions formals, l’únic sentit que pot tenir la veritat és com a coherència. Una proposició com “3 elevat al quadrat és 9” només pot ser vertadera si no entra en contradicció amb la resta de les proposicions acceptades del sistema o teoria dins dels quals treballem. En aquest cas, la proposició només serà vertadera si és coherent amb les regles i els principis que formen el sistema matemàtic.

Actituds davant el coneixement

Són diverses les actituds davant la possibilitat d’un coneixement global, vàlid i segur sobre el món:

• El dogmatisme: És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta. A més, defensa la possibilitat d’ampliar progressivament i de manera ininterrompuda els nostres coneixements. Aquesta és l’actitud més optimista dins la filosofia. Un dels filòsofs que ha estat considerat dogmàtic, en aquest sentit, és Descartes. Tot i que és conscient dels perills que assetgen la raó, considera que, amb un bon mètode, aquesta és capaç de proporcionar coneixement vàlid i universal de tot el que es proposi.
• L’escepticisme: És la posició oposada al dogmatisme. L’escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi, l’escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixement. Considera que la pretensió d’accedir a un coneixement ferm i segur és un desig inabastable. Mentre que per a alguns escèptics ha de ser acceptat com l’objectiu que orienta la nostra vida, per a d’altres, en canvi, ha de ser refusat per irrealitzable. Pirró (360 – 270 aC) és considerat com el primer escèptic. Per a aquest filòsof, la base de les nostres creences sobre la realitat són les sensacions. Defensa que, com que les sensacions són canviants, no ens poden proporcionar coneixement ferm i segur.
• El criticisme: És una posició a mig camí entre el dogmatisme i l’escepticisme. Per als pensadors crítics, com ara Kant (1724 – 1804), el coneixement és possible, a diferència del que afirmen els escèptics. Tot i això, aquest no és inqüestionable i definitiu (com defensen els dogmàtics), sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-hi possibles falsificacions i errors.
• El relativisme: És la posició que nega l’existència d’una veritat absoluta, és a dir, vàlida en ella mateixa en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Per aquest motiu, refusa la pretensió d’un coneixement objectiu i universal, i considera que només existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat context social, cultural i històric. Així, el que és veritat en una determinada època i cultura, no ho és en una altra. Els sofistes (segles V – IV aC) són considerats els pares del relativisme epistemològic i moral.

Tales de Milet

Biografia de Tales de Milet

Va néixer Tales a la ciutat de Milet, aproximadament el 624 aC i va morir el 546 aC. Tradicionalment s'ha considerat Tales un dels set savis de Grècia, sent, juntament amb Soló, dels més citats en les diverses llistes en què se'ls agrupava. Les referències sobre la seva vida són confuses i contradictòries. Respecte al seu propi origen, per exemple, uns el consideren d'origen fenici, havent estat posteriorment fet ciutadà de Milet, i altres el fan natural de Milet i de sang noble.

També afirmen uns que va estar casat i que va tenir un fill, mentre uns altres afirmen que va ser solter i va adoptar un fill del seu germà. (Sobre aquesta solteria de Tales ens transmet Diògenes Laerci la següent anècdota: "Es conta també que, insistint la seva mare que es casés, va respondre que encara era d'hora, i que passats alguns anys, urgint la seva mare amb més instàncies, va dir que ja era tard.")

La mateixa incertesa envolta els altres aspectes de la seva vida. Es diu que va viatjar per Egipte, on va aprendre geometria, i on va mesurar l'altura de les piràmides a partir de la seva ombra; en tot cas se li ha tingut sempre per astrònom i geòmetra pràctic, atribuint-li alguns descobriments matemàtics com el teorema que porta el seu nom. Potser la referència més exacta de la seva vida sigui la predicció de l'eclipsi que va tenir lloc l'any 585 aC, el que li va valer gran renom i fama.

Pensament de Tales de Milet

Respecte a la seva obra, uns afirmen que no va escriure res i altres el consideren autor de diverses obres, entre elles una "Astrologia nàutica". Quant a la seva cosmologia, afirmava, segons les referències que ens han transmès els antics, que la terra estava sobre l'aigua, surant com un disc. Se li atribueix l'afirmació "tot és aigua", que s'ha interpretat en el sentit que Tales afirmava que l'aigua era l'element originari de la realitat, el principi de totes les coses, o bé en el sentit que totes les coses estaven constituïdes o formades per aigua.

D'on procedeix aquesta idea? Alguns afirmen que Tales la va prendre de la mitologia oriental; la majoria, però, tendeixen a atribuir-li un origen experimental, bé derivat de l'experiència del que és humit i de la importància de la humitat en el desenvolupament de la vida, o bé de l'observació de l'evaporació de l'aigua, que fa que aquest element es transformi en un altre. En tot cas va ser el primer que va plantejar la qüestió de la naturalesa última del món, concebent les coses com a formes canviants d'un primer i únic element: l'aigua.

L'important del que ens ha arribat del seu pensament és, doncs, que va concebre la noció de la unitat en la diversitat, intentant explicar a partir d'ella les diferències que es perceben en la multiplicitat de la realitat, i que aquest principi o "arkhé" era de caràcter material.

Sigui com sigui, Tales és considerat el primer filòsof ja que, enfront de les explicacions de la realitat de caràcter mític i religiós, ens ofereix per primera vegada una explicació basada en la raó, és a dir, en la qual no s'apel·la a entitats sobrenaturals per explicar la realitat ni s'admet el contradictori, rebutjant, a més, l'heterogeneïtat entre la causa i l'efecte: si la realitat és física, la seva causa ha de ser també física (l'aigua, per exemple).

Anaximandre

(610 – 547 aC) En lloc de pensar que d'un element en neixen els altres, introdueix un concepte teòric extret de la lògica més que de l'observació: l'apeiron.

Els elements tenen característiques determinades, són tots doncs determinats. Néixer és adquirir determinades característiques i determinats límits. La realitat és, per tant, determinada i limitada. Sembla lògic doncs que la realitat provingui del que era indeterminat i il·limitat, i d’això Anaximandre en diu l’apeiron.

Aquest apeiron es pot interpretar de diverses maneres:

• Sense límits interns: Caos
• Sense límits externs: Infinit
• Sense cap límit: Caos infinit

A més, es planteja la qüestió de com apareixen els elements, com es passa de l’indeterminat al determinat? No pas de qualsevol manera. Hi ha d’haver una llei (Logos) que ho reguli.

Anaxímenes

(585 – 524 aC) proposa l’aire com a arkhé. Tornem a un element físic, com havia pensat Tales, però ara més lligat a la tradició que relliga els conceptes d’ànima i alè. L’aire és l’element primordial, i produeix els altres per condensació (aigua, terra) o rarefacció (foc).

Hi ha moltes interpretacions del pensament dels milesis, però en tenim fragments tan escadussers que es fa molt difícil de dir quina és la correcta. En tot cas és evident que cerquen un principi unitari de la realitat (arkhé), i ho fan amb la força de la raó i l'observació.

L'Escola de Milet

La continuïtat de la reflexió filosòfica de Tales, a través d'Anaximandre i Anaxímenes, va donar lloc al fet que se'ls agrupés en l'anomenada "Escola de Milet", les principals característiques podríem resumir de la manera següent:

• Els milesis, també anomenats "físics", es preocupen per determinar el principi últim, la naturalesa última de la realitat, plantejant per tant el problema de la unitat en la diversitat.
• Aquesta primera causa de la realitat ha de ser eterna i de caràcter material: no hi ha en ells idea de "creació", de començament absolut.
• La seva explicació és de caràcter racional: es reclama l'homogeneïtat entre la causa i l'efecte i es rebutja el recurs a la màgia i al contradictori.
• Hi ha algun tipus de llei que regula el funcionament de l'univers i és possible trobar-la mitjançant la raó; la idea de llei remet, en aquest cas, a un principi d'unitat de la realitat.
• Finalment, no hi ha una distinció clara entre ciència i filosofia, entesos els termes en sentit actual.

Heràclit d'Efes

Biografia d'Heràclit

Poques són les coses que coneixem sobre la vida d'Heràclit d'Efes. Va néixer aproximadament el 544 aC i va viure a Efes, una ciutat situada a la costa Jònica, al nord de Milet, fins que va morir el 484 aC. Va pertànyer a una família aristocràtica i aparentment no es portava molt bé amb els seus conciutadans, si ens aferrem a un dels fragments que queden del seu llibre i testimonis dels contemporanis.

Va escriure una obra a la qual es dóna el títol comú "Sobre la natura", títol que també s'havia donat als llibres escrits per altres filòsofs anteriors. No és cert que realment fos un llibre que desenvolupés sistemàticament qüestions relacionades amb el coneixement de la natura, l'ànima o la cosmologia. És probable que fossin un conjunt de declaracions recollides en forma de llibre, hipòtesi que està suportada pel caràcter enigmàtic i oracular dels fragments que es conserven, que li va valer el sobrenom de "l'Obscur" ja en el seu temps.

Pensament d'Heràclit

Respecte a l'essencial de la seva interpretació del contingut natural, seguint la línia inaugurada pels filòsofs de Milet, podem destacar:

1. L'afirmació del canvi o evolució en la realitat: "Aquest cosmos [tots els] no el va fer cap Déu ni cap home, però sempre fou, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura." Aquest canvi es produeix degut a:
2. L'oposició dels elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a tensió o guerra entre els elements: "És important saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la Justícia és discòrdia, i que totes les coses succeeixen per la discòrdia i la necessitat." Ara, aquesta "guerra" està subjecta a:
3. Una llei universal, el Logos (que pot ser interpretat com a raó, proporció...), que regula tot el moviment de la realitat, portant-lo a l'harmonia i unint així els elements oposats; on hi ha l'afirmació de la unitat última de la realitat: "No entén com, tenint en compte llur varietat, pot ser coherent amb si mateix: hi ha una harmonia tensa al revés, com en l'arc i la lira."

La identificació del cosmos amb un foc etern probablement no hauria de ser interpretada en el sentit que el foc és una matèria original, de la mateixa manera que ho van ser l'aigua o l'aire per a Anaxímenes. El foc seria la forma arquetípica de la matèria, a causa de la regularitat de la seva combustió, que encarna d'una manera clara la regla de mesura en el canvi experimentat pel cosmos. Per tant, és comprensible que concebés les coses mateixes com a articles, amb la mateixa estructura activa, que garanteix tant la unitat dels contraris com la seva oposició, així com la seva estreta relació amb el Logos.

La idea que el món ens ofereix una realitat sotmesa a canvi no és original d'Heràclit: a tots els pensadors presocràtics els va impactar aquesta observació. L'afirmació que tot flueix i que no es pot nedar dues vegades en el mateix riu l'atribueix Plató lliurement en els seus Diàlegs, suggerint la conseqüència corresponent: res no roman.

És probable que Heràclit insistís en la universalitat del canvi més que els seus predecessors, però els fragments que conservem de la seva obra, així ho va fer encara més en la idea de la mesura inherent al canvi, en l'estabilitat subsistent. Probablement Plató va influir en les exageracions i desvirtuacions del segle V i els seguidors d'Heràclit, com Cràtil, que aparentment afirmava que no era possible fins i tot banyar-se una vegada al mateix riu; però les consideracions transmeses a la posteritat van crear una imatge distorsionada del pensament filosòfic d'Heràclit, el qual és abundantment citat per Aristòtil, que reconeix Heràclit negant el principi de contradicció (una cosa no és pròpia i el seu contrari, en la mateixa aparença i al mateix temps) afirmant que els oposats són "un mateix". Sembla clar pels fragments conservats amb aquesta expressió que Heràclit no volia dir que fossin "idèntics", sinó que van pertànyer a un únic complex o que no fossin essencialment independents.