Meditacions Metafísiques de Descartes: Anàlisi i Resum

Introducció a les Meditacions Metafísiques

Les Meditacions Metafísiques de Descartes tenen com a principal objectiu la demostració de Déu mitjançant raonaments lògics i definir les bases del coneixement del moment per tal de disposar d'uns fonaments més sòlids dels que hi havia fins aleshores. Descartes també va estudiar la naturalesa dual de l'home, composta per la res cogitans (pensament) i la res extensa (cos). En resum, i en paraules de l'autor, podríem dir que Descartes busca trobar "la veritat" de les coses a través de la raó.

Primera Meditació: El Dubte Metòdic

En aquesta primera meditació, Descartes es planteja el dubte principal, que comporta tot el desenvolupament posterior. Descartes va veure que afirmar o negar totes les veritats individualment seria una idea estúpida i inútil. També es va adonar que tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la seva vida es basaven en els sentits. Per això es va plantejar: puc fiar-me dels sentits? No, ja que si he pogut comprovar que de vegades m'han enganyat, qui em diu que no ho fan sempre? Tot això va portar a Descartes a pensar si realment aquest Déu, que ell tant vol demostrar, vol que visquem en un món d'engany i mentida. Però això no és possible, ja que Déu és bondat suprema i no seria coherent que volgués que fóssim enganyats. Així doncs, arriba a la conclusió de la possibilitat de l'existència d'un geni maligne.

Segona Meditació: Cogito Ergo Sum

Un cop destruïts tots els coneixements que havia adquirit durant la seva vida, els vol tornar a reconstruir mitjançant un patró fiable i de molta més solidesa. Per trobar alguna cosa 100% fiable, Descartes busca entre les funcions de l'ànima, ja que les tasques que necessiten del cos no es poden afirmar, ja que no podem demostrar l'existència d'aquest cos. Descartes arriba a la conclusió que si pensa, existeix ("cogito ergo sum"). Amb això ja ha trobat la veritat absoluta i ja ha demostrat l'existència de l'esperit.

Tercera Meditació: L'Existència de Déu

En aquesta tercera meditació, Descartes demostra l'existència de Déu. Els humans són una substància pensant, que desitja; si desitja és perquè li falta alguna cosa; si li falta alguna cosa és perquè hi ha alguna cosa millor. Nosaltres podem saber que som éssers imperfectes perquè no sabem si realment aquestes qualitats són les autèntiques o si simplement són aproximacions nostres, diferents segurament a les que realment són de la seva naturalesa. Fins i tot pensant que fóssim éssers perfectes i autosuficients, se'ns planteja el dubte de qui ens va crear. El cos, evidentment, neix d'un part; el que ens falta és qui crea l'ànima (res cogitans). Evidentment, ha de venir d'un ésser superior, Déu; només Ell és capaç d'unir a un cos una ànima. I així queda resolt el segon argument de l'existència de Déu. Tot i així, ens faltaria saber com adquirim la idea de l'existència de Déu.

Quarta Meditació: Veritat i Falsedat

Havent demostrat l'existència de Déu, hem apreciat també que nosaltres som imperfectes, cosa que es demostra a l'hora de realitzar judicis. No podem saber si alguna cosa és certa o no, però si Déu és perfecte, l'engany és imperfecte, el que ens porta a pensar que no pot procedir de Déu. Encara que nosaltres podem distingir entre la veritat i la falsedat, també moltes vegades hem estat induïts a l'error. Quan volem distingir entre la veritat i la falsedat fem servir l'enteniment i la voluntat. Per no caure en l'error hem de fer servir la raó abans que la voluntat. Déu ens va proporcionar l'"eina" de la voluntat i nosaltres li hem donat un mal ús. Per realitzar bons judicis hem de veure si la idea ve de Déu, i hem d'evitar idees confuses probablement creades per un geni maligne.

Cinquena Meditació: L'Essència de Déu

En aquesta meditació, Descartes torna a demostrar l'existència de Déu a força de raonaments matemàtics. Diu que nosaltres percebem l'essència dels objectes. De la mateixa manera, nosaltres tenim una idea de l'essència de Déu: la fe, i és una idea clara i distinta. A més, Déu és perfecte, i com pot una cosa ser 100% perfecta? Existint.

Sisena Meditació: El Dualisme Cartesià

En aquesta última meditació s'uneix tot l'adquirit en les anteriors per definir finalment el dualisme cartesià. Descartes pensa que l'home, a través de la res extensa, té percepcions i sentiments. La res cogitans pensa, reflexiona... però necessita d'un cos per unir l'ànima amb el món exterior. Segons Descartes, l'home és la unió de la res cogitans, que concep les propietats primàries dels objectes a través de la raó, i la res extensa, que s'encarrega de les propietats emocionals per transmetre-les a la res cogitans. D'altra banda, l'esperit és indivisible i únic. El cos i l'ànima són dues substàncies diferents unides per crear l'home, però existents independentment. Cos i ànima experimenten un mutualisme on l'ànima s'encarrega de reflexionar, pensar, i el cos d'unir l'ànima amb el món.

Comparació amb Plató

Tots dos són racionalistes, pel que posen la font de coneixement en la raó i desconfien dels sentits, ja que ens enganyen i no demostren la realitat de les coses. Descartes defensa l'innatisme, pel qual les idees no provenen de l'experiència, sinó que naixem amb elles, perquè Déu ens les ha introduït en la ment. Per contra, Plató diu que les idees són a priori, és a dir, que estan abans de l'experiència sensible. D'altra banda, Descartes, per arribar al coneixement superior, es basa en el mètode cartesià, dividit en quatre passos: evidència, anàlisi, síntesi i comprovació. Utilitza el mètode per descobrir la primera veritat i anar avançant fins a unificar-ho tot. Tant Plató com Descartes són dualistes; tots dos mantenen que la persona és un compost del cos (exposat a canvis) i l'ànima (capaç de subsistir sense el cos). Per a Descartes, la causa de tot és Déu; tot existeix gràcies a ell. Per a Plató, el cos pertany al món sensible, però el més important per a ell és l'ànima, ja que aquesta prové del món de les idees. Per a Descartes, el cos és l'extensió i l'ànima és el pensament; l'ànima informa tot el cos tenint la seva seu principal en el cervell.