L'ètica d'Aristòtil: felicitat i virtut

La primera qüestió que es planteja és la d'esbrinar què és el fi últim de l'ésser humà, el fi al qual tots els altres fins estan subordinats, ja que no són més que mitjans o graons per arribar-hi. Aristòtil està convençut que aquell fi últim és objectiu, real i cognoscible. Aristòtil també rebutja el relativisme i l'escepticisme dels sofistes. Hi ha un bé últim per a tots els humans i la raó pot conèixer-lo, tot i que l'ètica no és una matèria exacta. Sens dubte, el bé suprem dels humans és la felicitat. La idea de felicitat d'Aristòtil implica un cert tipus de vida, una vida autèntica i plena en la qual els éssers humans poden autorealitzar-se completament. El plaer converteix la persona en un simple animal irracional.

La felicitat

El concepte de felicitat té com a base la relació entre els conceptes de potència i acte. Ha de ser una activitat autosuficient, bona en si mateixa i independent de qualsevol altra cosa. La felicitat humana consistirà en una activitat, en la pràctica d'una capacitat pròpiament i exclusivament humana. Per a Aristòtil, la bona vida, la vida feliç, és la vida que deriva d'una certa activitat; és una cosa que es fa, no una cosa que es té. El saber per Aristòtil és una necessitat vital. La vida contemplativa és la vida dedicada a la recerca científica, a la investigació, a la ciència teòrica.

Aristòtil presenta com a forma de vida ideal un tipus d'existència que es troba a l'abast de ben pocs, ja que la majoria de les persones viuen ocupant-se de la satisfacció de les seves necessitats més bàsiques. Aristòtil no oblida les necessitats i els plaers humans més usuals en la seva consideració de la felicitat: sense salut, sense amistats... és molt difícil ser feliç.

Les virtuts

Una conducta correcta és una conducta virtuosa. La virtut o excel·lència d'una cosa o d'una acció és el bon funcionament. La vida humana té també la seva areté: quan es viu segons la virtut, s'obté la felicitat. L'ànima sensitiva és la responsable dels desigs o impulsos humans, s'anomena caràcter; l'ànima racional és la responsable del coneixement, s'anomena pensament. Atès que cada funció de l'ànima pot ser executada bé o malament, cadascuna d'elles té la seva areté: les virtuts del caràcter són les virtuts ètiques o morals, i les virtuts del pensament són les virtuts dianoètiques o intel·lectuals. La virtut està entre dos vicis, un per defecte i l'altre per excés. La virtut radica en el punt mitjà, és a dir, la generositat. La saviesa pràctica o prudència permet escollir la millor acció i els mitjans adequats per arribar a un fi. La prudència és un tipus de coneixement pràctic que determina on és el punt mitjà òptim entre dos extrems viciosos.