Maquis, vaga de tramvies i conflictivitat social a l'Espanya franquista

La Resistència Antifranquista: Maquis i Lluita Social

El fet més significatiu fou el manteniment d’una activitat guerrillera (maquis) protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a la derrota. Des de França van organitzar partides de guerrilles, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar a Espanya i actuaren a les zones rurals i de muntanya, malgrat que també es van fer accions significatives a grans ciutats, com Barcelona i Madrid. L’acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre del 1944. Els guerrillers van ocupar la vall, llevat de Viella, durant 10 dies, però es van haver de retirar i l’acció va acabar en fracàs. Malgrat això, l’activitat guerrillera es va mantenir, encara que de manera residual, fins al 1952.

Desmoralització i Consolidació de la Dictadura (1948-1951)

Finalment, la tercera etapa, del 1948 al 1951, va ser de desmoralització a causa de la consolidació de la dictadura. A la darreria del 1948 es va fer palès el fracàs de totes les opcions de l’antifranquisme. Era evident que cap potència no estava disposada a col·laborar per fer caure el dictador espanyol, ni semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular posés fi a la dictadura. A més, la policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. Moltes organitzacions van quedar delmades (CNT), van desaparèixer gairebé a l’interior del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes…) o bé es desgastaven en lluites intestines i escissions a l’exterior (PSOE). Durant aquests anys els comunistes (PSUC-PCE) van proposar la fi de la lluita guerrillera. Es va iniciar llavors una nova etapa en la qual les organitzacions polítiques van anar-se vinculant a les lluites socials i reivindicatives de les classes populars.

El Ressorgiment de la Conflictivitat Social

Al final de la dècada del 1940 va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta popular, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres actuacions obreres, que mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, eren fruit de la reorganització incipient de l’esquerra, però sobretot de les dures condicions de treball de la postguerra.

A partir del 1945 hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtil i metal·lúrgic, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris. L’any següent hi va haver una primera vaga general a Manresa; el 1947 una vaga general al País Basc, i el 1958, un ampli moviment de vaga a Astúries. Però l’acció reivindicativa de més transcendència popular va ser probablement la vaga de tramvies de Barcelona, convocada a conseqüència del deteriorament de la vida a causa de l’augment dels preus. L’any 1951 l’increment de 0,20 € del preu del bitllet del tramvia va provocar un boicot generalitzat de la població, que va culminar en una vaga general el 12 de març. El governador civil i l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. L’any 1957 un segon increment de preus va provocar una nova vaga de tramvies.

Moviment Estudiantil contra el Franquisme

Paral·lelament, el moviment d’estudiants s’anava desvetllant del període de letargia i els anys 1956-1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona. Com a protesta per les detencions que hi hagué arran de la segona vaga de tramvies l’any 1957 es va formar una assemblea lliure i més de 700 estudiants de la universitat de Barcelona van ser sancionats (Fets del Paranimf). Aquest, però, va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme.