Les lleis fonamentals i la democràcia orgànica del franquisme

Les lleis fonamentals

L'establiment d'unes lleis polítiques bàsiques per organitzar jurídicament l'Estat franquista va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es va cloure l'any 1966 amb la promulgació de la Llei orgànica de l'Estat. El gener de l'any 1938, en què Franco va designar el seu primer govern, va començar la veritable tasca de construir o institucionalitzar el règim. El primer tret del nou Estat va ser la concentració de poders en la persona de Franco, fet que es va mantenir fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l'Estat, el cap del partit i generalíssim dels tres exèrcits. També era cap del govern, presidia el Consejo Nacional, nomenava el secretari general del Movimiento i tenia poders excepcionals per promulgar lleis en casos d'urgència.

L'any 1938 també es va promulgar el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana.

L'any 1945, després de la derrota de les potències de l'Eix, el règim de Franco es va veure obligat a promulgar noves lleis fonamentals per congraciar-se amb els aliats. Així, doncs, es va instaurar el Fuero de los Españoles, que pretenia aparentar que a l'Espanya de Franco els ciutadans també gaudien d'unes certes llibertats polítiques, i la Llei del referèndum nacional. L'any 1947 la Llei de successió va permetre a Franco designar el seu successor "a títol de rei". Aquesta llei creava també dos nous òrgans, el Consell de Regència i el Consell del Regne, tots dos designats pel Caudillo. L'any 1958 es va promulgar la Llei de "Principios del Movimiento Nacional", que va instituir el Movimiento Nacional com a únic partit i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats membres nats del Movimiento.

La democràcia orgànica

El franquisme rebutjava el sistema democràtic basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la separació de poders. Per a la construcció del nou Estat es va inspirar en l'Estat corporativista italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques:

• la família
• el municipi
• el sindicat

Elements naturals representatius de la societat i que el règim considerava superiors als partits polítics, que són l'instrument de participació ciutadana en els règims democràtics. El sistema va ser anomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia representativa.

La representació popular en les institucions de l'Estat es va regular a partir de la Llei constitutiva de les Corts (1942), una llei fonamental que definia les Corts com a "òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l'Estat". Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats pel poder i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l'organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec: els alcaldes de les ciutats més grans, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, per tant, d'una representació corporativa per terços:

• el sindical
• el d'entitats
• el de l'administració local (ajuntaments i diputacions)

A partir de la nova llei orgànica del 1966 van sorgir els anomenats procuradors pel terç familiar, que eren elegits per mitjà de sufragi pels caps de família (les dones només tenien dret a vot si eren caps de família). Aquestes Corts franquistes no eren elegides democràticament i no tenien un poder legislatiu autèntic, perquè el govern era l'organisme que decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins aprovava directament (decret llei). Es tractava només d'un òrgan de col·laboració amb el cap de l'Estat, perquè Franco controlava el poder legislatiu i tenia dret a vetar les lleis.

En el pla territorial el poder del govern es transmetia per mitjà de la vella institució dels governadors civils de les províncies, que, a més, eren caps provincials del Movimiento. A cada província es va instituir també un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. També es va restablir l'estructura militar de les capitanies generals, que havia estat suprimida durant la República. Als ajuntaments els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil.

Un altre poder de l'Estat van ser els sindicats verticals, anomenats posteriorment Organización Sindical Española (OSE), que depenien d'un secretari general amb rang de ministre. La Llei d'unitat sindical del 1940, inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista, integrava en un mateix sindicat empresaris i treballadors, organitzats per branques de producció. L'Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos...), sense cap possibilitat de negociació col·lectiva ni tampoc de fer vaga. El resultat d'aquest control estricte van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats. L'única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser l'establiment dels enllaços sindicals, uns càrrecs d'elecció directa establerts a partir del 1954.