El Franquisme (1959-1975): creixement econòmic, immobilisme polític i oposició

El Franquisme: Creixement Econòmic i Immobilisme Polític (1959-1975)

1. El Canvi d'Orientació de l'Economia

1.1. El Pla d'Estabilització (1959)

El seu objectiu era acabar amb el fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització financera i comercial. Estava format per tres eixos:

• Estabilització de l'economia: Encarregada de reduir la inflació i elevar els tipus d'interès bancari.
• Liberalització interior de l'economia: Eliminació dels organismes estatals interventors i fi de la reglamentació de preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: Eliminació d'obstacles a la importació de mercaderies estrangeres.

En conseqüència, Espanya va obtenir préstecs d'organismes internacionals que van evitar una suspensió de pagaments.

1.2. Els Plans de Desenvolupament

El Pla d'Estabilització va ser complementat pels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, coordinats des del govern per Laureà López Rodó. Els plans tenien un caràcter quadriennal, amb una planificació econòmica indicativa on l'Estat programava l'activitat del sector públic i oferia incentius i subvencions al sector privat. Els plans tenien dues línies d'actuació:

1. Accions estructurals per cobrir les deficiències de la iniciativa privada.
2. Pols de desenvolupament amb l'objectiu de crear indústries en zones poc desenvolupades.

Aquests no van assolir els objectius ja que les inversions eren limitades, però sí que van proveir la iniciativa privada d'infraestructures i de productes bàsics per tal d'afavorir el creixement industrial.

2. Reformisme Franquista i Immobilisme

2.1. El Govern dels Tecnòcrates

L'ascensió política de l'almirall Luis Carrero Blanco va provocar el reforçament dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei i la marginació de les famílies tradicionals, malgrat mantenir sempre alguna representació en el govern. D'aquesta manera, els gabinets ministerials del període 1962-1969 van ser caracteritzats per la presència de tecnòcrates i de joves falangistes reformistes. L'objectiu d'aquests governs era el desenvolupament econòmic i una renovació política que impliqués la modernització de l'administració, la legislació i les institucions del règim. Estaven convençuts que les reformes legals i el benestar social aparentarien modernitat a la dictadura.

2.2. Les Reformes Legislatives

La nova orientació presa pel règim va implicar canvis legislatius. El primer va ser la creació del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) el 1963: era un tribunal civil que substituïa els militars en la repressió de l'oposició. El segon va ser l'augment de la permissivitat amb la Llei de Premsa (1966), que s'encarregava de suprimir la censura prèvia i permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres fins aleshores prohibits. I per últim, s'aplicaren un seguit de sis lleis:

• El 1969, d'acord amb la Llei de Successió (1947), Franco va designar Joan Carles de Borbó com a successor, fet que va agreujar les tensions entre els tecnòcrates i els falangistes.
• Es va ampliar la Llei de Convenis Col·lectius (1958), que permetia l'elecció d'enllaços sindicals per part dels treballadors per tal de negociar les condicions de treball.
• La Llei de Llibertat Religiosa (1967) va reconèixer la igualtat de totes les confessions.
• La Llei de la Seguretat Social (1967) establia mecanismes de cobertura social.
• La Llei de Representació Familiar (1967) permetia l'elecció de 108 procuradors pels caps de família, però només les persones vinculades al règim podien ser candidats.
• La Llei Orgànica de l'Estat (1967) va ser una llei fonamental aprovada en referèndum que organitzava tot l'entramat d'institucions en previsió de la mort de Franco.

2.3. Les Relacions Internacionals

El 1969 Espanya va demanar l'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), però la van denegar per no tenir un sistema polític democràtic. El 1970 va aconseguir un acord preferencial que facilitava el comerç amb els països de la CEE.

• 1956: Quan França va pactar amb el rei del Marroc la independència de la seva zona del protectorat, Espanya es va veure forçada a retirar-se de la seva part, fet que va provocar un enfrontament armat el 1959. Finalment, Espanya va cedir Ifni al Marroc el 1969.
• 1968: L'ONU va pressionar perquè Espanya concedís la independència a Guinea Equatorial.
• 1969: Es va convertir la reivindicació de Gibraltar en un tema de propaganda del règim, el qual va tancar la frontera amb la colònia britànica.

2.4. El Triomf de l'Immobilisme

En aquestes circumstàncies van començar els assassinats comesos pel grup terrorista ETA (1968).

• 1969: L'escàndol Matesa va suposar un enfrontament entre els tecnòcrates i els altres grups del règim a causa que aquesta empresa de maquinària tèxtil va protagonitzar un frau financer que involucrava alts càrrecs polítics vinculats a l'Opus Dei. El vicepresident del govern, Luis Carrero Blanco, es va recolzar en els tecnòcrates i en alguns elements immobilistes. El govern va respondre tornant a considerar alguns delictes com a rebel·lió militar i amb la proclamació de l'Estat d'Excepció (1969 i 1970).
• El Consell de Guerra a Burgos (1970), amb la petició de sis penes de mort, va provocar protestes populars i internacionals. Franco va exercir el dret de gràcia, però va ser impossible apaivagar les protestes de l'oposició i dels immobilistes. Carrero Blanco es va decantar per les postures immobilistes. La Llei d'Associacions Polítiques, que havia de permetre una relativa llibertat, va ser aturada i la Llei Sindical (1971) va reforçar el sindicalisme vertical.

5. Conflictivitat Social i Oposició Política

5.1. Els Moviments Socials d'Oposició

Durant el període 1960-1975 els conflictes laborals van augmentar a zones industrials tradicionals. Les protestes tenien origen en temes laborals, tot i que van evolucionar a temes polítics pel fet de la prohibició del dret de vaga. Els postulats reformistes van provocar l'aparició de postures crítiques amb la dictadura dins de l'Església Catòlica.

• 1960: Es va produir una manifestació de 130 capellans contra els maltractaments policials.
• 1962: La vaga minera d'Astúries va mobilitzar 500.000 obrers i va donar lloc a un nou sindicalisme amb l'aparició de les Comissions Obreres (CCOO), una organització que impulsava la lluita laboral i política.
• 1964: Les CCOO es van implantar a Barcelona, i més tard, el 1967, un grup de sindicalistes es van separar de les CCOO i van fundar la Unió Sindical Obrera (USO).
• 1966: Un altre front de contestació va ser el moviment estudiantil. Un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona va fundar en el convent dels caputxins de Sarrià el Sindicat Democràtic d'Estudiants, el qual va aconseguir acabar amb el Sindicat Espanyol Universitari (SEU) i va dirigir les protestes dels anys propers.
• 1970: Van aparèixer les reivindicacions socials i polítiques dels moviments de les organitzacions veïnals.

5.2. Els Grups Polítics Antifranquistes

Els canvis de la dècada de 1960 van provocar la recomposició de l'oposició al franquisme.

• A Catalunya la principal organització va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual es va implantar en CCOO i els moviments estudiantils i veïnals. En l'àmbit universitari també van destacar les organitzacions socialistes com: Front Obrer de Catalunya (FOC) i Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Els grups testimonials i poc actius eren: Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Front Nacional de Catalunya (FNC).
• L'any 1962 els antifranquistes de centredreta es van reunir en el IV Congrés del Moviment Europeu, on es van coordinar elements de la democràcia cristiana i del liberalisme monàrquic.
• Al País Basc la principal força opositora era el Partit Nacionalista Basc (PNB), però el fet amb més repercussió va ser l'aparició d'ETA, que va iniciar la lluita armada a partir del 1968.
• 1969: Tota aquesta oposició es va coordinar des del Consell de Forces Polítiques de Catalunya en la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. El 1974 es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
• A nivell d'Espanya el grup més actiu era el Partit Comunista d'Espanya (PCE). El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es va renovar en el Congrés de Suresnes (1974) i va elegir una nova direcció.