Kant: epistemologia, ètica i crítica de la raó

Introducció a l'epistemologia de Kant

Epistemologia de Kant: tres llibres: Crítica de la raó pura (coneixement), Crítica de la raó pràctica (ètica) i Crítica del judici. Kant integra elements del racionalisme (veritat a l'interior) i de l'empirisme (coneixement de l'experiència). Coincideix amb alguns empiristes en la idea que la ment comença com una pissarra en blanc (tabula rasa), però no sosté que tot sigui només experiència; la raó i les formes a priori també intervenen.

Les preguntes fonamentals

Tot ésser humà es pregunta 3 o 4 qüestions que la filosofia ha de respondre: Què puc conèixer? / Què he de fer? / Què puc esperar? A partir d'aquestes també emergeix la pregunta: Què sóc jo?

Crítica de la raó pura: facultats i a priori

El que coneixem inclou l'experiència, però no només l'experiència és coneixement. La raó és l'instrument que permet diferenciar quan una cosa és veritable o falsa. En la Crítica de la raó pura Kant busca els a priori, la base del coneixement.

Facultats aplicades a l'acte de coneixement: sensibilitat, enteniment i raó.

El coneixement comença per la sensibilitat. Hi ha elements a priori (abans de l'experiència), com l'espai i el temps, que són necessaris perquè el món se'ns aparegui com a tal i perquè tinguem sensacions, impressions o experiències. Amb l'espai apareix la geometria i amb el temps l'aritmètica i les matemàtiques.

Númen i fenomen

Per a Kant, la realitat té una part coneguda com a númen i la part que se'ns mostra com a fenomen (la part de la realitat que a tothom se li apareix igual a través de l'espai i el temps). No podem accedir directament al númen.

Enteniment i categories

L'enteniment ordena els fenòmens mitjançant les 12 categories transcendentals, que són elements a priori d'ordenació mental. Per captar la realitat cal un jo que percebi i pensi: el subjecte transcendental. Tots partim d'estructures mentals comunes (una mena de mateix «ordinador»), i el que varia és el «software» que hi anem introduint.

Metafísica i antinomies de la raó

La raó, quan s'extralimita, produeix idees que no són coneixement empíric: les idees no són coneixement, la seva funció és regular el coneixement. La metafísica queda limitada perquè moltes de les seves qüestions no tenen contingut empíric i, per això, no pot ser considerada una ciència estricta.

Temes metafísics: ànima, Déu i món. No tenen contingut empíric clar.

Les quatre antinomies

Pensant en el món des del raonament pur s'obtenen contradiccions: les antinomies són parelles d'hipòtesis contradictòries que la raó no resol completament. Kant en proposa quatre. Cada antinomia presenta una tesi i una antítesi:

• Primera antinomia
  • Tesi: El món és limitat (món finit).
  • Antítesi: El món pot ser infinit (no està limitat per l'espai i el temps com a forma d'aparició).
• Segona antinomia
  • Tesi: El món està compost per parts simples; hi ha una pluralitat d'elements simples.
  • Antítesi: El món és una unitat simple sense parts infinites.
• Tercera antinomia
  • Tesi: Tot està regit per lleis causals estrictes; no hi ha llibertat en l'acció humana.
  • Antítesi: Existeix la llibertat; no tot està necessàriament dictat per lleis causals.
• Quarta antinomia
  • Tesi: Existeix un Déu, un ésser omnipotent i suprem.
  • Antítesi: No es pot demostrar l'existència d'un Déu mitjançant la raó pura; el que se'ns apareix està regit per l'espai i el temps i no permet accedir a Déu.

La tercera antinomia té una síntesi important: des del punt de vista del coneixement hi ha regles causals, però en l'acció humana existeix també la llibertat. Les dues perspectives són vàlides: l'autèntica llibertat es veu en seguir la raó.

Ètica de Kant: què he de fer?

Kant, en la seva filosofia il·lustrada, vol entendre el món des de la raó i fonamentar una ètica també racional. Escriu la Fonamentació de la metafísica dels costums. Segons ell, els animals no es pregunten què han de fer i Déu ja ho sabria; els humans sí, i no podem abaixar aquesta qüestió a simples desitjos o influències externes. Si una acció surt de tu ha de néixer de la raó, no de la influència d'altres ni dels teus desitjos: si la raó es deixa influir no és lliure.

La raó dicta un imperatiu. Diferència entre:

• Imperatius hipotètics: condicionals (si vols X, fes Y). Ex.: «Si no vols morir, no fumis.» Són instruccions condicionals basades en finalitats.
• Imperatiu categòric: incondicional; actua segons una màxima que pugui ser universal. És la forma de legislació moral que Kant recomana.

Imperatius i formulacions

Hi ha diverses formulacions de l'imperatiu categòric. Kant en destaca dues que s'esmenten habitualment:

• 1. Actua de tal manera que la màxima de la teva acció pugui esdevenir una llei universal. Si una acció només beneficia a tu i no podria ser universalitzada, no és moralment correcta.
• 2. Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la d'altres, sempre com a fi en si mateixa i mai només com a mitjà. Les teves accions no han de perseguir simplement la felicitat o el benefici personal; han de buscar el correcte independentment del resultat.

Actuar segons principis, sense buscar les conseqüències o els beneficis personals, és el nucli de l'ètica kantiana. Segons Kant, quan actues has de ser digne de felicitat perquè actues segons la raó.

Què puc esperar?

Si hi ha una ètica fundada en la raó, podem esperar la possibilitat d'un ordre moral que desemboqui en la idea d'un Déu o d'una recompensa final (paradís). És una esperança possible però no té suficients fonaments de coneixement empíric per ser demostrada.

Utilitarisme: orígens i intuïcions

Utilitarisme: aparició com a crítica a defectes del liberalisme, quan la burgesia estava per sobre i el proletariat per sota. Autors com Jeremy Bentham i John Stuart Mill defensen que, per reduir desigualtats, cal promoure llibertats que permetin una major felicitat per a més persones.

Bentham pren idees hedonistes d'Épicur: per sentit comú, guiats pel plaer. L'objectiu és crear una societat on la gent tingui llibertats per aconseguir plaer. El bé és útil en tant que contribueix al plaer; la moralitat depèn de la utilitat. Exemple problemàtic que planteja Bentham: robar potser és moralment justificable si serveix per alimentar una família.

Bentham defensa una democràcia radical per garantir llibertats i maximitzar plaer.

L'ètica utilitarista busca maximitzar el plaer: el màxim plaer per al màxim nombre de persones.

Hi ha crítiques que consideren l'utilitarisme «l'ètica dels porcs», perquè cercar plaers pot portar a comportaments degradants; buscar el plaer com a única guia pot permetre fer mal als altres, com en comportaments animals.

John Stuart Mill i la reforma de l'utilitarisme

John Stuart Mill intenta matisar i millorar l'utilitarisme del seu pare i d'altres autors. Al llibre Utilitarisme exposa la teoria i respon les crítiques. Per a Mill, l'objectiu és aconseguir plaer a través d'accions bones i útils que portin a la felicitat general.

Característiques de l'utilitarisme de Mill

L'utilitarisme de Mill és una teoria hedonista segons la qual el bé i el mal es determinen per la utilitat (la capacitat de produir plaer). Mill sosté, però, que no tots els plaers són iguals: cal distingir entre plaers més elevats (intel·lectuals, morals) i plaers més baixos (sensitius). Els plaers importants són aquells que condueixen a una major qualitat de vida i menys vicis i dolors.

Diferents graus de plaer

Exemple: Si algú estudia Medicina i renuncia a certs plaers immediats, però aconsegueix una descoberta que cura el càncer, el plaer resultant (ajudar la humanitat) és superior al plaer perdut de l'esbarjo. Ajudar les persones pot ser el plaer moral més intens.

Kant versus Mill

Per a Kant, actuar moralment no depèn de la satisfacció personal; s'ha d'actuar pel que és correcte. Si els teus desitjos coincideixen amb el deure, estàs deixant que la satisfacció et guiï i això no és suficient. El plaer no pot ser la guia de l'acció moral.

Mill respon que la finalitat última és el plaer, però que no cal buscar el propi plaer individual: cal maximitzar el plaer de tots. Així, has d'actuar buscant el millor resultat global encara que vagi en contra dels teus desitjos particulars.

Exemple dilema: en un vaixell amb el teu fill i un metge, si el vaixell s'enfonsa i només hi ha lloc per salvar una persona, l'utilitarisme pot dir de salvar el metge perquè la seva utilitat per a la societat és més gran. L'utilitarisme tendeix a prioritzar la maximització de benestar global per sobre dels vincles personals.

Fonament del plaer

Per què hem de buscar el plaer? Mill diu que empíricament tots busquem el plaer; des d'un punt de vista ètic, hem de maximitzar-lo com a ideal. Si tothom ajuda els altres, hi hauria una màxima de plaer compartit (utilitarisme de la regla o de la recta). Actuant per donar plaer als altres, sovint aconseguim també el nostre plaer.

Tipus de plaers

• Plaers estètics (per exemple, davant d'un quadre).
• Plaers intel·lectuals (resoldre un problema després d'hores d'esforç).
• Plaers morals (ajudar els altres).

Mill argumenta que la felicitat no és un estat continu sinó una successió de plaers; la vida feliç és acumulació i qualitat d'experiències plaents.

Critiques finals i tensions

Kant acusa Mill d'una fal·làcia naturalista: no perquè la naturalesa o el desig indiquin que hem de buscar plaer, això no fa que sigui moralment correcte. Pensar que el que dicta el cos és el criteri de moralitat és incorrecte per a Kant.

Mill sosté que tothom aspira a la felicitat i al plaer, i que, de fet, fins i tot qui segueix imperatius categòrics busca una forma de felicitat, encara que no sigui la seva motivació conscient.

Resum

Aquest document repassa les idees centrals de Kant sobre coneixement (a priori, sensibilitat, enteniment, númen i fenomen), la limitació de la metafísica i les antinomies, la formulació kantiana de l'ètica amb l'imperatiu categòric, i la resposta utilitarista principalment a través de Bentham i Mill, amb la discussió sobre la natura del plaer i la moralitat.