Història d'Espanya: Moviment Obrer i Restauració Borbònica (1868-1931)

La Divisió del Moviment Obrer (1868-1874)

El 1864 s'havia creat a Londres la primera Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquesta associació pretenia aconseguir l'emancipació econòmica i social de la classe obrera i superar la societat classista liberal. L'any 1871 es va produir en el si de l'AIT un enfrontament ideològic entre Karl Marx i Mikhail Bakunin.

• Marx defensava que la classe obrera s'havia d'organitzar en un partit propi per conquerir el poder de l'Estat, a partir del qual, mitjançant la dictadura del proletariat, es podria construir la societat igualitària.
• Bakunin rebutjava tota participació política i preconitzava la destrucció directa de l'Estat, de tota propietat i de tota forma d'autoritat (religiosa, política o militar), alhora que postulava l'organització de la societat mitjançant la federació de comunes lliures.

Aquesta divisió va fragmentar l'AIT en dues faccions principals: la socialista o marxista i l'anarquista o bakuninista.

L'AIT a Espanya: Arribada i Divisió

A Espanya, la Revolució de 1868 va comportar la restauració de les llibertats d'expressió i d'associació. Els obrers catalans, vinculats al Partit Republicà Democràtic Federal, van restaurar la Direcció General de les Societats Obreres i van fundar el sindicat Tres Classes del Vapor. El moviment obrer espanyol va dirigir ràpidament la seva atenció cap a l'AIT.

El 1868, Giuseppe Fanelli, col·laborador de Bakunin, va visitar Espanya i va fundar els principals nuclis de l'AIT a Madrid i a Barcelona. Dos anys més tard, tingué lloc a Barcelona el I Congrés Obrer Espanyol, on 74 dels 90 delegats eren catalans. En aquest congrés es van imposar les tesis bakuninistes i es va crear la Federació Regional Espanyola de l'AIT.

Mentrestant, a Madrid es va formar una secció d'inspiració marxista dirigida per Paul Lafargue, gendre de Marx. Des d'aleshores, el moviment obrer espanyol va quedar dividit en dos bàndols:

• El socialista, seguidor de les doctrines de Marx, predominant a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries.
• L'anarquista, partidari de les tesis de Bakunin, predominant a Catalunya, País Valencià, Andalusia i Aragó.

La Restauració Borbònica: Fets Polítics (1875-1931)

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos va encapçalar un aixecament a Sagunt i va proclamar Alfons XII, fill d'Isabel II, rei d'Espanya. El nou cap del govern, Antonio Cánovas del Castillo, ja gaudia oficiosament de la confiança del rei Alfons XII, a qui havia redactat el Manifest de Sandhurst.

La Fi de la Guerra Carlina

La primera acció política important del nou rei, sota la tutoria de Cánovas, fou dirigir-se al nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Alfons XII va oferir una àmplia amnistia en què convidava tothom a oblidar-se del passat i adherir-se a la monarquia constitucional que ell representava.

Un dels antics dirigents de la carlinada, el general Ramón Cabrera, va acceptar l'amnistia i també va adreçar un manifest a les tropes carlines en el qual les invitava a posar fi a la devastadora guerra sense cap esperança de victòria. Alfons XII va correspondre al gest de Cabrera reconeixent-li tots els títols, entre els quals hi havia el de capità general i comte de Morella. El conflicte carlí no es va resoldre del tot de manera definitiva fins al març de 1876, data en què Carles VII, el pretendent carlí, va passar amb les seves tropes a França.

El Bipartidisme i el Turnisme

La Restauració es va basar en l'existència de dos grans partits polítics que representaven l'esquerra i la dreta dins el pensament liberal, garantint l'estabilitat del sistema. Aquests partits eren:

• El Partit Liberal Conservador (més tard, Partit Conservador), liderat per Cánovas del Castillo, format per personatges procedents de l'antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista.
• El Partit Liberal Fusionista (més tard, Partit Liberal), liderat per Práxedes Mateo Sagasta, format per personatges del sector demòcrata, radical i del republicanisme moderat.

El Partit Conservador havia guanyat les eleccions i sota la seva hegemonia es va redactar una nova constitució per a la monarquia espanyola. A partir de l'aprovació de la Constitució de 1876 (de caràcter moderat), la vida política del país es va basar en l'alternança pacífica (coneguda com a turnisme) dels dos grans partits.

El bipartidisme es va consolidar amb la mort d'Alfons XII, l'any 1885, sense successió masculina i amb la reina embarassada. Cánovas va demostrar la seva habilitat política en presentar la dimissió i suggerir a la reina regent que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival Sagasta. Aquest acord va ser anomenat el Pacte del Pardo. El 17 de maig de 1886 va néixer Alfons XIII, fill pòstum d'Alfons XII.

La Política Exterior: Pacificació de Cuba

Un altre àmbit en el qual el nou règim va reeixir al començament fou la pacificació de Cuba, on s'havia iniciat, poc després de l'esclat de la Revolució de 1868 a Espanya, una guerra de 10 anys que havia començat amb el Grito de Yara. El conflicte es va tancar amb la Pau de Zanjón, un acord signat el 12 de febrer de 1878 en virtut del qual es concedien als cubans els mateixos drets que als espanyols.

El Caciquisme: La Xacra del Sistema

El mecanisme polític de la Restauració es basava en un sistema de frau electoral. Quan un president del govern es veia obligat a dimitir a causa d'una crisi o d'un escàndol, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició. Aquest, al seu torn, feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per majoria absoluta. Això era possible gràcies a l'organització des del Ministeri de Governació amb la col·laboració dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i ciutats.

Segons estudis històrics, es pot afirmar que durant el període de la Restauració mai no es van produir unes eleccions netes. Totes van ser realitzades per mitjà de tupinades (frau electoral). Aquesta va ser, sens dubte, la xacra més important del sistema polític de la Restauració.