La Formació de Juntes i el Context Històric Espanyol

La Formació de Juntes:

El 2 de maig de 1808, la família reial es preparava per marxar cap a Baiona, on creien que Napoleó tenia segrestat Ferran VII. Una multitud es va congregar per impedir-los marxar. La revolta va ser reprimida per les tropes del general Murat, però el seu exemple es va estendre i va frenar el progrés de les tropes imperials. La població es va alçar contra la invasió i van sorgir les Juntes d'armament i defensa. Les Juntes, en primer lloc locals, estaven formades per partidaris de Ferran VII. Després es van crear Juntes provincials que van assumir la sobirania en l'absència del rei, van declarar la guerra a Napoleó i van buscar el suport de la Gran Bretanya. Al setembre de 1808, les Juntes van enviar representants a Aranjuez per formar una Junta Suprema Central que coordinés la lluita i dirigís el país; era una forma de govern nova. Floridablanca i Jovellanos eren els més il·lustres de la Junta, van reconèixer Ferran VII com a rei i van assumir la seva autoritat.

Actituds Polítiques, Socials i Ideològiques:

La invasió francesa va obligar els diferents corrents ideològics a prendre partit davant la presència francesa i la nova monarquia napoleònica. Una minoria d’afrancesats (intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l'alta noblesa) van col·laborar amb la monarquia de Josep I. Al final de la guerra, molts van haver d'exiliar-se davant de la persecució iniciada per Ferran VII. La població va formar el front patriòtic (els qui es van oposar a la invasió). El clero i la noblesa buscaven la tornada a l'absolutisme sota Ferran VII, defensaven la tradició i la religió catòlica i rebutjaven qualsevol canvi social. Alguns il·lustrats creien que amb la tornada de Ferran VII es podrien fer reformes i modernitzar el país. Els liberals (burgesos, professionals...) veien l'ocasió per implantar un sistema polític liberal, basat en una constitució, en la sobirania nacional, la divisió de poders, les institucions representatives i l'abolició dels privilegis. La gran part de la població va encarar la guerra com una defensa i resistència contra l'invasor i, malgrat que la majoria defensava la tornada de Ferran VII, van adoptar posicions clarament revolucionàries.

Constitució 1812:

Una comissió de les Corts va preparar el projecte de constitució. Era un text llarg i la seva tramitació afectava les vicissituds bèl·liques i les diferències entre absolutistes i liberals. Conté una declaració de drets del ciutadà: llibertat de pensament i opinió, igualtat dels espanyols davant la llei, dret de petició, llibertat civil, dret de propietat i reconeixement de tots els drets legítims dels individus que componen la nació, que s’hi definia com el conjunt de tots els ciutadans de tots dos hemisferis. L’estructura de l’Estat era una monarquia limitada, basada en la divisió de poders. El poder legislatiu, les Corts, representaven la voluntat nacional i posseïen poders com l’elaboració de lleis, l’apropiació de pressupostos, etc. El càrrec dels diputats durava dos anys. El sufragi era universal masculí i indirecte, el monarca era el cap del poder executiu: posseïa la direcció del govern i intervenia en l'elaboració de lleis a través de la iniciativa i la sanció. Les decisions del monarca havien de ser aconsellades pels ministres. L’administració de justícia era competència dels tribunals. Uns altres articles plantejaven la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional, el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari, públic i obligatori. En el territori s’establia la formació d’ajuntaments i es creava la Milícia Nacional. La Constitució recollia també el compromís entre la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat.

Desmantellament de l'Antic Règim:

Els progressistes van desmantellar les institucions de l’Antic Règim i van implantar un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Una de les seves primeres actuacions va ser la reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i de lliure disponibilitat de la terra. La reforma agrària liberal es va dur a terme el 1837 a partir de tres grans mesures polítiques:

• Dissolució del Règim senyorial: va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els llauradors no van poder acreditar com a pròpies.
• Desvinculació: va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució i els seus propietaris van ser lliures per poder vendre’ls en el mercat.
• Desamortització: havia estat un element com a mitjà d’aconseguir recursos per a l’Estat amb la venda de terres de l’Església i dels ajuntaments. El president Mendizábal va decretar la dissolució dels ordes religiosos i va establir la incautació per l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades.

Els béns desamortitzats van ser posats en venda per mitjà de subhasta pública. Les terres podien comprar-se en metàl·lic o a canvi de títols de deute públic. Amb això, Mendizábal volia recuperar vals de deute i reduir el dèficit de l’Estat. Alhora, els compradors passarien a recolzar el liberalisme, i a llarg termini l’agricultura es desenvoluparia. Crítica de Florez Estrada. Un seguit de mesures legislatives encaminades al lliure funcionament del mercat van completar la liberalització de l’economia: l’abolició dels privilegis de la Mesta, la llibertat d’arrendaments agraris i també la de preus i d’emmagatzematge, abolició dels privilegis gremials, llibertat d’indústria i de comerç, eliminació de les duanes interiors, abolició dels delmes eclesiàstics, completament del marc jurídic de la implantació del liberalisme econòmic.

Progressistes en el Poder:

Els progressistes tenien la seva força en el domini del moviment popular, en la influència en la Milícia Nacional i en les juntes revolucionàries. Els progressistes van protagonitzar una onada de revoltes urbanes arreu del país (ludisme). Els motins es van iniciar amb assalts i la crema de convents. La majoria de les juntes van redactar proclames en què expressaven les seves demandes. Davant de la situació, Maria Cristina va encarregar la formació de govern a un liberal progressista, Mendizábal, que va iniciar la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per aconseguir els recursos financers necessaris per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme. Però quan va decretar la desamortització dels béns del clero, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituïra. En moltes ciutats van esclatar revoltes a favor del restabliment de la Constitució del 1812 i s’hi va produir la crema de convents. Maria Cristina va accedir a restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista Calatrava.

Noves Idees Il·lustrades:

El nou corrent de pensament il·lustrat (d’origen francès) del segle XVIII es coneix com el Segle de les Llums. La característica bàsica del pensament il·lustrat és la raó. Els il·lustrats eren uns partidaris ferms de l’educació i el progrés. Amb aquestes idees, els il·lustrats van criticar els principis en els quals es basava la societat estamental, negant la transmissió hereditària de qualsevol virtut o privilegi i afirmant la igualtat i el dret a la llibertat de tots els éssers humans. Van criticar la rígida organització econòmica, la falta de llibertat per a comprar, vendre, establir-se o progressar, i van defensar un model que garantís la propietat i la llibertat de comerç i d’indústria. Es van oposar al domini ideològic de l’Església, als seus privilegis i a la visió conservadora i immobilista del clero. Es van enfrontar a l’absolutisme monàrquic, defensant la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu. Montesquieu va defensar la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial) i Rousseau va plantejar el principi de sobirania popular (el poder emana del lliure consentiment dels ciutadans, expressat mitjançant el vot).

La 1a Guerra Carlina:

Els revolucionaris proclamaren Carles Maria Isidre rei i li van confiar la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Va començar una guerra civil en la qual s'enfrontaren els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d’una reforma liberal. El carlisme presentava una ideologia tradicionalista i antiliberal. “Déu, Pàtria i Furs”: defensaven Carles, la monarquia absoluta i el manteniment de l'Antic Règim, la superioritat social de l'Església, i la conservació del sistema floral particularista. Entre els carlins hi havia un gran nombre de membres del clero i una bona part de la petita noblesa rural. Els carlins tenien força al País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on comptaven amb una àmplia base social camperola. La causa isabelina va comptar amb el suport de l'alta noblesa i dels funcionaris, així com un sector de la jerarquia eclesiàstica. Davant la necessitat d'ampliar aquesta base social per plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a buscar l’adhesió dels liberals.

Procés d'Independència Americana:

Els criolls no acceptaren l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes, que assumiren el poder territorial. Els focus més clarament independentistes van ser el virregnat del Riu de la Plata, on José de San Martín va proclamar la independència de la República d'Argentina. El virregnat de Nova Granada i Veneçuela, al capdavant de la qual es situà Simón Bolívar, i Mèxic, Hidalgo i Morelos anaven al capdavant. Les Corts de Cadis consideraren les colònies territori espanyol i van reconèixer els drets dels criolls, però van ser incapaces d'intervenir davant el moviment independentista. El 1814, Ferran VII va enviar l'exèrcit a pacificar Nova Granada i Mèxic. Es van considerar independents Paraguai (1811) i Argentina (1816). La rígida intransigència de la monarquia en relació amb l'autonomia de les colònies va ajudar al creixement i l'expansió del moviment d'alliberament. San Martín va derrotar els espanyols i va propiciar la independència de Xile (1817). Bolívar, des del nord, va derrotar Espanya i va posar les bases per a la formació de la Gran Colòmbia. A Mèxic, Agustín de Iturbide va aconseguir atraure's l’Església i les classes poderoses i es va independitzar. Després de la derrota d’Ayacucho (1824) i les independències de Perú i Bolívia, es va acabar la presència espanyola a l’Amèrica continental. Només les Antilles (Cuba i Puerto Rico) i les Filipines van continuar com a possessions espanyoles.

Monarquia de Carles IV:

Va allunyar del govern els ministres il·lustrats i va confiar el poder a Manuel Godoy. L'execució de Lluís XVI va obligar Carles IV a declarar la guerra a França, però va perdre, i en la pau de Basilea (1795) Espanya es va subordinar als interessos francesos. A partir de l'ascens al poder de Napoleó, la política espanyola va estar entre la por a França i l'intent de pactar-hi per evitar l'enfrontament. Les aliances amb França van provocar un conflicte amb Gran Bretanya. En la batalla de Trafalgar (1805), l'armada francoespanyola va ser derrotada, i això va suposar la pèrdua de la flota. El desastre naval va accentuar la crisi de la hisenda reial, agreujada per la reducció dels ingressos. Godoy va recórrer a l'endeutament i a l'augment de les contribucions i va plantejar reformes com ara la desamortització de terres eclesiàstiques, que van provocar una àmplia oposició. La noblesa i l'Església es van mostrar contràries a les reformes de Godoy. El poder d’aquest va augmentar el rebuig de Ferran, que temia veure's desplaçat. Les càrregues sobre els agricultors estimulaven el descontentament popular, augmentat per les epidèmies, la fam i la manca d'articulació del mercat interior. La incapacitat de resoldre aquesta situació va alimentar avalots i revoltes contra Godoy.

Centralització i Uniformitat:

Els primers Borbó espanyols, Felip V i Ferran VI, van assumir la tasca d’unificar i reorganitzar els diferents regnes peninsulars. Felip V, mitjançant els anomenats Decrets de Nova Planta, va imposar l’organització politicoadministrativa de Castella en els territoris de la corona d’Aragó, que van perdre la seva sobirania i es van integrar en un model uniformitzador i centralista. Castella i Aragó van constituir una única estructura de caràcter uniforme. La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes i les va integrar en les de Castella. Les Corts només es reunien a petició del rei i per a jurar l’hereu. També es va suprimir el consell d’Aragó, i el consell de Castella en va assumir les funcions. Per damunt de qualsevol institució se situava el poder del monarca. L’ajudaven les secretaries. Els secretaris eren nomenats i destituïts pel rei. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració. Els Borbó també van reorganitzar el territori: van eliminar els antics virregnats i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals. Finalment, es va generalitzar la institució dels corregidors castellans. L’aportació més rellevant del nou model administratiu va ser la introducció del càrrec dels intendents, d’inspiració francesa. Aquests funcionaris depenien directament del rei i tenien com a missió la recaptació d’impostos i la dinamització econòmica del país: controlar les autoritats locals, impulsar el desenvolupament de l’agricultura, ... L’altra novetat es va produir en els intents de reorganització de la Hisenda. La nova administració comprenia que si no es procurava que tots els habitants paguessin en relació amb la seva riquesa, incloent els privilegiats, el sanejament econòmic era impossible. Es van implantar l’equivalent i la talla a València, l’única contribució a Aragó i el cadastre a Catalunya.

Despotisme Il·lustrat:

Carles III va accedir al tron espanyol quan va morir son germanastre Ferran VI sense descendència directa. El monarca ja havia governat a Nàpols i havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Quan va iniciar el seu regnat a Espanya, es va mostrar partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització. Carles III es va enfrontar, a l’inici del seu regnat, a una oposició forta al seu programa de reformes per part dels grups privilegiats. Així, el 1766 es va produir el motí de Squillace, revolta complexa en la qual es va unir el malestar de la població, l’oposició al poder excessiu dels alts càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats. Això va confluir en una revolta popular a Madrid contra les mesures de sanejament i ordre públic preses pel ministre Squillace: neteja urbana, enllumenat i prohibició dels jocs d’atzar i de l’ús d’armes, així com d’utilitzar barrets xambergs i capes llargues. Carles III va destituir Squillace, va paralitzar les reformes i va prendre mesures populars com abaixar el preu d’alguns productes bàsics (oli, pa, etc.). Controlada la situació, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Va comptar amb una sèrie de ministres i col·laboradors, entre ells, Campomanes, Floridablanca i el comte d’Aranda. Juntament amb ells, Olavide, Cabarrús i Jovellanos van estudiar, van informar i van proposar una sèrie de mesures que tendien a la modernització i racionalització de l’Estat.