Economia, societat i Guerra de Successió a l'Espanya del s. XVIII

Economia Agrària a l'Espanya del s. XVIII

A l’Espanya del s. XVIII, l’agricultura encara era la font essencial de riquesa, i s’hi dedicava més del 80% de la població. La major part de la terra estava amortitzada, és a dir, no es podia comprar ni vendre i s’havia de transmetre en herència (béns de ma morta). Això passava amb les terres de l’Església, dels ajuntaments o de la noblesa. La corona, la noblesa i l’Església continuaven sent els titulars dels senyorius. La major part de la terra de cultiu estava fora del mercat i la immensa majoria de la població no podia accedir a la propietat. La major part dels camperols eren arrendataris o jornalers.

A Catalunya, la majoria de les terres eren de senyoriu laic o eclesiàstic, de proporcions mitjanes i cultivades per llauradors amb contractes emfitèutics, és a dir, estables i a perpetuïtat. No estaven sotmesos a augments de renda. A Galícia i Astúries, els arrendaments (furs) eren fixos durant tres generacions, però la falta de terres va originar la subdivisió d’aquests furs (subfurs) i un problema de minifundisme. Finalment, a Castella, a Extremadura i a Andalusia hi havia extensions enormes (latifundis) a mans de la noblesa i del clero, treballades per llauradors. Les condicions per als camperols eren molt dures, els augmentaven constantment les rendes. Si eren jornalers depenien d’un salari miserable.

Societat Estamental del s. XVIII

La societat del s. XVIII continuava mantenint la divisió en estaments i les seves característiques essencials eren la desigualtat jurídica i d’immobilisme. Els grups privilegiats (noblesa i clero) eren amos de la major part de la propietat territorial, no pagaven impostos i ostentaven càrrecs públics. El clero (2% de la població) controlava més del 40% de la propietat territorial. La noblesa (5% de la població) posseïa extenses propietats i detenia nombroses senyories, en les quals administrava justícia i extreia rendes abundants.

El tercer estament estava compost per la resta de la població. Suportava la major part de les càrregues econòmiques de l’Estat i estava marginat de les decisions polítiques. Els llauradors continuaven sotmesos a un règim senyorial que els obligava a entregar la major part de les seves rendes agràries, la qual cosa els mantenia al límit de la supervivència o a la fam crònica. El poder de la noblesa i del clero havia impedit el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Però la millora de l’activitat econòmica, sobretot el desenvolupament del comerç, en va permetre el creixement al llarg del s. XVIII.

Guerra de Successió Espanyola

L’any 1700, l’últim monarca de la casa dels Àustria, Carles II, va morir sense descendència directa. Els candidats principals a ocupar el tron eren Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Habsburg. Carles II designava com a successor el candidat Borbó, que va ser proclamat rei amb el nom de Felip V. Aquest nomenament va provocar un conflicte en l’equilibri de poder. Felip V al tron espanyol enfortia el paper dels Borbó, i Gran Bretanya, Holanda i Portugal van donar el seu suport al candidat austríac i van entrar en guerra contra França i Espanya. La successió al tron espanyol va passar a ser un conflicte internacional.

A Espanya, la qüestió successòria va dividir els territoris peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V. València i Catalunya van donar suport al candidat austríac. Els motius d’aquest suport podien ser el mal record que les tropes franceses havien deixat a Catalunya i el temor de les institucions de perdre el seu poder davant de les tendències centralitzadores i uniformistes de la nova monarquia. L’enfrontament va derivar en una guerra civil.

Les forces d’ambdós candidats estaven molt equilibrades i els Borbó eren incapaços de derrotar els exèrcits aliats que donaven suport a Carles d’Habsburg al tron de dos regnes tan importants. Els anglesos i els holandesos van manifestar el seu interès per acabar la guerra i reconèixer Felip V com a monarca espanyol. La pau entre els contendents es va firmar en els Tractats d’Utrecht i de Rastatt, però a canvi de concessions importants a Àustria, que es va quedar el Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya, i a Gran Bretanya, que va rebre Gibraltar i Menorca com a compensació, juntament amb privilegis comercials amb l’Amèrica espanyola.

A l’interior d’Espanya, les tropes de Felip V van exercir una superioritat evident. La resistència dels regnes de la Corona d’Aragó va ser sufocada progressivament entre el 1706 i el 1710. Quan es va signar el tractat d’Utrecht, el 1713, únicament resistien Barcelona i algunes altres ciutats de Catalunya i les Balears. Les corts catalanes, reunides a Barcelona, van decidir lluitar contra els exèrcits borbònics, i es va iniciar un setge a la ciutat durant mesos. L’11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V van prendre Barcelona, i el 1715 ocuparen Mallorca.