Història del Franquisme: Repressió, Economia i Oposició

El franquisme als anys 50

A la dècada dels cinquanta, el règim franquista es va beneficiar del context de la Guerra Freda. Les democràcies occidentals, especialment els Estats Units, van deixar de veure el franquisme com un règim feixista aïllat i van començar a considerar-lo un aliat contra l’expansió del comunisme a Europa. Espanya normalitza les relacions amb els Estats Units i la major part de països de l'Europa occidental, la qual cosa suposa l'arribada de diners i de tecnologia des d'aquests indrets. La instal·lació de bases americanes a Torrejón, Morón, Saragossa i Rota a canvi d'ajuda militar i econòmica n'és el millor exemple (1953).

També s'enforteixen vincles amb la Santa Seu (Concordat amb la Santa Seu del 1953, que afermava la confessionalitat de l'Estat i els privilegis de l'Església). I, a la vegada, el govern espanyol es remodela i s'incorporen figures de perfil més catòlic i liberal. Aquest canvi va permetre a Espanya accedir a matèries primeres, energia, maquinària i capitals, fet que va impulsar la indústria i l’economia. Com a conseqüència, van augmentar els salaris, el consum i el benestar, mentre moltes famílies continuaven traslladant-se del camp a les ciutats.

A finals dels anys cinquanta hi va haver una crisi marcada per vagues obreres, protestes estudiantils i una inflació creixent. Per afrontar-la, Franco va incorporar tecnòcrates al govern i va impulsar una liberalització parcial de l’economia, reduint el control estatal, malgrat l’oposició dels sectors falangistes. El 1958 va promulgar-se la Ley de Principios del Movimiento Nacional, actualitzant els principis del règim. El 1959 s'aprovava el Plan de Estabilización.

La postguerra i els anys 40

A la fi de la Segona Guerra Mundial, després de la derrota de les potències de l'Eix, el règim franquista va allunyar-se dels posicionaments feixistes (la destitució del cunyat de Franco, Ramon Serrano Suñer, n'és el millor exemple) i va promulgar diverses lleis i va crear noves institucions de govern:

• Fuero del Trabajo (1938): Regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
• Ley Constitutiva de las Cortes (1942): Establia una suposada divisió de poders, suposada ja que les Corts estaven subordinades al govern i els seus membres eren designats pel govern o altres institucions subordinades a aquest.
• Fuero de los Españoles: Contenia una declaració de drets subordinats a la ideologia del règim.
• Ley de Referéndum Nacional: Permetia la participació de la població (més que un mecanisme de participació real, però, era una eina de legitimació del règim).
• Ley de Sucesión: Definia Espanya com un regne, al qual Franco havia de dotar de rei abans de la seva mort.

Es planificava un Estat centralista, abolint els estatuts d'autonomia i establint una capitania general amb un governador militar a cada província. L'estat de guerra va mantenir-se fins a l'any 1948, amb camps de concentració i batallons de treball per al gran nombre de persones detingudes i jutjades en consells de guerra (600.000 fins al 1945), tant republicans vençuts com la nova dissidència.

El 1940 s'aprovava la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo i el 1947 la Ley de Represión del Bandidaje y Terrorismo. El règim es valia de la Guàrdia Civil, el Cos General de Policia i de la nova Brigada Politicosocial, creada amb assessorament nazi per actuar contra la dissidència política.

Comparativa de la repressió i el centralisme

Els dos textos se situen a Espanya entre 1938 i 1939, en la fase final de la Guerra Civil, quan la victòria del bàndol franquista ja era definitiva. El primer document correspon a l’abril de 1938, durant l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, amb l’objectiu d’arribar al Mediterrani i dividir el territori republicà. En aquest context, Franco va abolir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, eliminant l’autogovern català.

El segon document se situa al final de la guerra, quan el bàndol franquista ja havia ocupat tot el territori espanyol i començava la dictadura franquista després de la fi de la Segona República. Els dos textos mostren la voluntat del règim franquista d’imposar un model polític centralista, autoritari i conservador.

La repressió va ser especialment dura a Catalunya i altres zones que havien donat suport a la República, on també es va perseguir la llengua catalana i les institucions d’autogovern. Aquesta política s’emmarcava en un llarg procés històric de centralització iniciat amb els Decrets de Nova Planta després de la Guerra de Successió, que havien suprimit les lleis i institucions pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó.

L'oposició antifranquista el 1946

La imatge en qüestió és una font primària de caire polític, publicada pel sindicat anarquista CNT l'any 1946, que demanava l'aixecament dels treballadors contra el règim franquista. Aquesta propaganda se situa a l'Espanya del 1946, en un moment en el qual va augmentar l'aïllament internacional del país. Ja feia set anys que Francisco Franco i la resta de militars colpistes s'havien imposat al govern legítim de la Segona República gràcies, entre d'altres factors, a l'ajuda dels règims feixistes alemany i italià, de manera que la situació per al règim era bastant complicada en els àmbits polític i econòmic.

En l'àmbit econòmic, l'economia espanyola estava estancada i era molt poc productiva, la qual cosa dificultava la vida d'una part important de la població (l'atur era important; els salaris, baixos, i els preus dels productes i serveis de primera necessitat, alts). En l'àmbit polític, aquell mateix any l'ONU demanava als seus membres retirar els ambaixadors d'Espanya, i alguns esperaven que després de derrotar el feixisme els guanyadors de la Segona Guerra Mundial derrotarien Franco i retornarien la democràcia a Espanya.

La demanda del sindicat anarquista als treballadors espanyols perquè col·laboressin en el derrocament de Franco i el retorn de la democràcia reflecteix la divisió important provocada per la Guerra Civil. A l'espera de la intervenció internacional esmentada, els republicans es mobilitzaren a l'exterior i a l'interior per fer caure el règim franquista: a l'exterior, els partits es reorganitzaven i pressionaven els governs dels països veïns; a l'interior, els maquis mantenien el seu control en algunes zones a l'espera de l'arribada d'un hipotètic exèrcit d'alliberament. El règim, però, es mantenia fort en l'àmbit intern...