Comparativa Filosòfica: Kant, Descartes i Hume

Comparació entre Kant i Descartes

Epistemologia

Kant representa la síntesi entre els dos grans corrents del pensament modern occidental que van representar el Racionalisme i l'Empirisme. El Racionalisme, que va tenir un amplíssim desenvolupament, tenia com a mestre fundacional a Descartes, per la qual cosa establir una comparació entre Kant i Descartes és rellevant a l'hora de trobar les concomitàncies i les diferències entre el pensament kantia i el racionalista.

El dubte de Descartes és un dubte metòdic, un dubte en el qual subjau una confiança absoluta en la capacitat d'aquesta [la raó] per conèixer el món tal com és. Per contra, Kant distingeix entre els usos de la raó i sotmet a crítica tant els usos com la capacitat de la raó. Davant d'un Descartes que dubta de tot menys de l'evidència racional del cogito, ens trobem amb Kant que funda la seva teoria del coneixement en la determinació dels límits de la capacitat cognoscitiva de l'ésser humà i, en especial, de la raó pura.

Descartes sosté, al llarg de tota la seva obra filosòfica, que si partim d'una veritat inicial i tenim un mètode segur, arribarem deductivament a conclusions necessàriament veritables. La cientifitat del coneixement en Descartes rau en la possibilitat de deducció correcta a partir de premisses veritables utilitzant el mètode adequat. Per contra, en Kant la cientifitat es troba en la possibilitat o impossibilitat d'emetre judicis sintètics a priori, és a dir, judicis el predicat dels quals no sigui reductible analíticament al subjecte, però que no hagi de recórrer a l'experiència sensible.

Per a Descartes, nocions com ara causalitat, substància o identitat formen part tant de la forma que tenim de conèixer la realitat com de la realitat mateixa. Per contra, per a Kant aquestes nocions i altres es troben en l'estructura transcendental del coneixement humà, ja siguin com a conceptes o com a categories. La principal diferència entre Descartes i Kant és que en Descartes els éssers humans coneixem les coses tal com són, coneixem les substàncies existents, mentre que en Kant les relacions de causalitat o les substàncies són fruit de les estructures transcendentals en les quals el nostre coneixement s'organitza a si mateix.

Ontologia i Metafísica

Res cogitans, res infinita i res extensa són les tres substàncies que constitueixen l'ontologia cartesiana després d'haver realitzat el seu raonament. Per a Kant, Déu, ànima i món són els tres postulats de la raó pràctica. La principal diferència entre substàncies i postulats de la raó pràctica és la consideració de si aconseguim el coneixement veritable en un pla ontològic (Descartes) o si només són accessibles com a pressupostos per a la raó moral (Kant). Kant rebutja que es pugui fer el que realitza Descartes, demostrar l'existència d'aquestes tres substàncies, i manté que si l'ésser humà pot arribar a alguna convicció és per exigència de la vida moral, ja que l'imperatiu categòric no garanteix la felicitat ni la immortalitat dels que han actuat conforme al deure.

Comparació entre Hume i Kant

Introducció

Kant completa el panorama de la filosofia moderna sintetitzant en la seva teoria (criticisme o idealisme transcendental) les dues grans corrents del moment: racionalisme i empirisme. Potser aquesta frase del mateix Kant sigui indicativa d'aquest esforç de síntesi: "Tot el coneixement comença amb l'experiència, però no tot ell procedeix de l'experiència". Si tot coneixement comença amb l'experiència, llavors Kant es trobaria al costat de l'empirisme; però si hi ha alguna cosa a priori, com diria Kant, o innat, com deia Descartes, llavors el propi Kant roman en el si del racionalisme.

Epistemologia

No obstant això, el mateix Kant al·ludeix a l'empirista Hume com el filòsof que li havia despertat del "somni dogmàtic", és a dir, que el va treure de la il·lusió que suposava romandre ancorat als postulats de la metafísica de tall racionalista, en l'època de Kant representada pel filòsof Christian Wolff. I és que la crítica de Hume a la metafísica (crítica expressada en la refutació dels conceptes de causa i substància) seria la clau per a la filosofia de Kant, la qual es posiciona de manera ambivalent en aquest tema:

• D'una banda, Kant sosté, com Hume, que la metafísica tradicional no pot ser una ciència; una metafísica definida per Kant com "el terreny de les disputes sense terme".
• Però, d'altra banda, Kant atorga a la metafísica un paper crucial en el coneixement: ser l'espai on tots els nostres coneixements queden unificats, on reben una síntesi última proporcionada per la raó. Per això Kant al·ludia a la metafísica com el caràcter arquitectònic i sistemàtic de la nostra raó i per això la considerava una tendència natural i imprescindible de la nostra raó.

Hume havia distingit entre coneixement per relacions d'idees i qüestions de fet, la qual cosa portava com a conseqüència immediata la distinció de dos tipus de judicis: analítics i sintètics, els basats en l'estricta raó i els fonamentats en l'experiència. Però Kant, prenent aquesta base de Hume, amplia la divisió i ens proporciona un tercer tipus de judici: el judici sintètic a priori, el qual, segons Kant, va ser l'únic veritablement científic, perquè porta en una mà la raó i en l'altra l'experiència.