La Guerra del Francès (1808-1814): Causes, Desenvolupament i Conseqüències

La Guerra del Francès (1808-1814): Precedents i la Guerra Gran

El nou rei, Carles IV, va accedir al tron el 1788. Va tenir por de l'expansió de les idees revolucionàries franceses i va aturar les reformes de la il·lustració iniciades pel seu pare, Carles III. Va expulsar del govern els vells ministres il·lustrats (Jovellanos, Floridablanca...) i va nomenar 1r ministre a Manuel Godoy (venia de família baixa). Va tancar les fronteres amb França (perquè no entressin llibres...) i amb la mort a la guillotina de Lluís XVI i la seva família, Carles IV es va veure obligat a declarar la guerra a França.

La guerra va ser com una lluita contra la revolució que va afectar sobretot Catalunya i el País Basc. De març de 1793 fins a febrer de 1794 les tropes espanyoles (comandades per Ricardos) van mantenir l'ofensiva a França i van arribar fins a Perpinyà, però a partir de mitjan de 1794, França va envair Catalunya i va arribar a Urgell, Cerdanya i Empordà. No hi va haver un veritable èxit. Van fer negociacions de pau (Pau de Basilea, 1795). Espanya va acceptar la seva condició d'Estat subordinat a França i va haver de cedir part de l'illa d'Haití. La Guerra Gran va produir pèrdues materials a Catalunya i va evidenciar la crisi de l'absolutisme.

La invasió francesa de la península

Després de la Guerra Gran i l'ascens al poder francès de Napoleó Bonaparte (1799), que és de Còrsega i ha guanyat moltes batalles contra Anglaterra, Espanya (conduïda per Godoy, perquè Carles IV li té molta confiança) té por i pacta amb França que l'ajudarà contra Anglaterra (Tractat de Sant Ildefons, 1796). A la Batalla de Trafalgar (1805) l'armada francoespanyola perd quasi tota la seva flota contra l'almirall anglès Nelson.

Llavors, Napoleó obté el consentiment del govern per travessar Espanya i atacar Portugal (aliat anglès), però Napoleó tenia l'interès amagat de dominar la península. Això fa esclatar un motí a Aranjuez (18 de març de 1808) dirigit per la noblesa i el clergat contra Godoy i Carles IV = crisi dins el país.

Godoy era mal vist per la noblesa i l'església pel seu origen plebeu i pel seu caràcter progressista i reformista. Volia modernitzar l'antic règim, però tampoc era ben rebut pels sectors reformistes i il·lustrats ja que els havia tret del govern. L'hereu Ferran, fill de Carles IV, l'odiava perquè confiaven molt amb ell, un humil, i volia ser l'hereu.

Aquest motí va aconseguir la dimissió de Godoy i l'abdicació de Carles IV a favor del seu fill Ferran, però Carles IV va demanar ajut a Napoleó i aquest va decidir envair el país, ocupar el tron i annexionar Espanya a l'imperi (Àustria, Alemanya, Itàlia, França).

Aquest va cridar a Carles IV i Ferran VII a Baiona per resoldre el conflicte. Ambdós van abdicar i Napoleó va nomenar el seu germà Josep I Bonaparte. Va convocar les Corts a Baiona i es va fer una Constitució que era més aviat progressista i reconeixia la igualtat, abolia la Inquisició...

La resistència contra la invasió

El 2 de maig de 1808, davant de la invasió francesa i la passivitat de les autoritats espanyoles, el poble de Madrid es va alçar de manera espontània contra l'invasor. Va ser reprimit (per Murat) però l'exemple es va escampar i la població es va alçar. Els francesos estaven sorpresos i la resistència popular va frenar l'avenç de les tropes.

A Catalunya, es van formar Juntes d'Armament i Defensa per enfrontar-se militarment als francesos i van anar creixent fins a formar la Junta Superior de Catalunya amb la coordinació de la qual aconseguiren derrotar els francesos a Bruc.

L'exèrcit espanyol va derrotar els francesos a Bailén i les tropes napoleòniques es van haver de situar més enllà de l'Ebre. A finals de 1808, el mateix Napoleó va entrar amb 250.000 soldats i va estabilitzar la presència francesa a la península.

La resistència popular es va organitzar en:

• Setges: urbanes. Revoltes populars. Ciutats com Girona, Saragossa, Lleida o Tarragona van resistir durant mesos i anys assetjades pels francesos impedint el pas de les tropes cap a llevant.
• Guerrilles: Rurals. Miquelets i sometents. Partides formades per burgesos, pagesos o capellans organitzades en quadrilles amb un cap al davant que lluitaven en grups en territori conegut (a camp obert) i ajudats de la població van fustigar l'exèrcit, destruir les instal·lacions o els proveïments... amb trampes (enverinar, calar foc...)

Catalunya: de l'ocupació a l'annexió

Entre 1809 i 1810 les principals ciutats catalanes van caure en mans dels francesos i aquests es van intentar aproximar als catalans. Es va fer oficial l'ús del català i al gener de 1812 Napoleó va ordenar l'annexió de Catalunya a l'Imperi. Van voler organitzar el país segons el model francès i fer millores en el camp, fiscal, jurídic, administratiu i d'obres públiques. Suport als il·lustrats reformistes catalans que volien el liberalisme. Resistència: el poble i la guerrilla, que van frustrar la major part dels intents francesos.

A partir de la meitat del 1812, la guerra es va tornar desfavorable pels francesos. La campanya de Rússia va obligar a Napoleó a desplaçar-hi gran part de l'exèrcit i els Espanyols amb suport anglès van fustigar-los. Incapaços de mantenir 2 fronts, Napoleó va pactar la fi del conflicte amb els espanyols i al final de 1813 les tropes van començar a abandonar el territori. De Catalunya les últimes van marxar el 1814.

Les actituds davant l'ocupació

Hi van haver diferents corrents ideològics davant la presència francesa i el nou règim napoleònic:

• Afrancesats: part molt petita de la població. Intel·lectuals, alts funcionaris i una part de la noblesa. Van acceptar els francesos i alguns van col·laborar amb ells, ja que veien les possibilitats reformistes del nou règim. Amb la derrota, alguns van ser detinguts i ajusticiats i la majoria es van haver d'exiliar.
• Resistència antifrancesa: era la majoria de la població, però hi havia 2 grups:
  • La major part del clergat i la noblesa: tornar a l'absolutisme amb Ferran VII i defensaven la tradició i la religió catòliques.
  • Els il·lustrats: (Jovellanos o Floridablanca). Que volien derrotar els francesos i que tornés Ferran VII però amb un programa de reformes que permetés la vella monarquia amb la modernització del país.
• Sectors liberals: burgesia i intel·lectuals. Transformació de l'Antic Règim a un sistema liberal-parlamentari. Una constitució amb sobirania nacional, divisió de poders i un model social i econòmic que permetés el capitalisme.
• Gran part de la població: afrontà la guerra com un moviment de defensa contra l'invasor (per tant, actituds revolucionàries) però volien el retorn a la vella monarquia i el restabliment del poder de l'església catòlica.

Característiques de la Guerra del Francès

• Molta resistència popular a l'ocupació francesa (setges i guerrilles)
• Pocs enfrontaments militars (Bailén, Bruc...)
• Poden guanyar gràcies a l'ajut anglès (Wellington)
• La guerra agrupa tots els estaments i tot Espanya (Catalunya inclosa).

Conseqüències de la Guerra del Francès

• Gran mortaldat
• Satura el creixement econòmic del s. XVIII.
• El comerç disminueix, tant l'espanyol, com l'americà com el català.
• Satura una mica l'emigració cap a Amèrica (perquè es necessiten joves per lluitar)
• Crisi de la societat estamental: hi ha una vaga de pagaments per si es destrueix la collita, llavors no poden pagar delmes ni impostos, eximeixen a alguns monestirs, molta gent s'arruïna...
• Pugen els preus dels productes i hi ha fam. També hi ha saquejos.
• La Hisenda és un desastre, ja que la controla Josep Bonaparte i no se sap amb què es gasta els diners, han de demanar préstecs i aquesta fa fallida.
• Hi ha inversions especulatives.
• La burgesia cada vegada pesa més ni que sigui minoritària i es reuneix a les Juntes per intentar dirigir una mica el territori.
• Durant el s. XIX hi ha alguns factors de modernització i oposició al poder absolut: democratització de l'exèrcit, ja no cal que els dirigents siguin nobles, sinó que s'hi pot accedir per mèrits en lluites des de classes mitjanes o bandolers...
• A Espanya es produeix un Buit de Poder perquè Josep Bonaparte es considera il·legítim. Llavors Amèrica creu que no té perquè obeir la Junta Central Espanyola perquè ja tenen els burgesos allà i això serveix d'excusa per començar-se a independitzar. Diuen que es mostren fidels als borbons però s'organitzen pel seu compte.
• La recuperació de tota aquesta situació és dificultosa.

El procés de formació de les Corts

Des del principi de la guerra, les Juntes es van ajuntar per formar la Junta Suprema Central (membre + il·lustres = Jovellanos i Floridablanca) que coordinava les accions bèl·liques i dirigia el país durant la guerra. Aquesta (reunida a Aranjuez) va nomenar rei legítim Ferran VII i fins al seu retorn seria l'autoritat màxima. Amb el nou avanç francès es va instal·lar a Cadis (amb suport anglès) el 1810.

La Junta Central es va mostrar incapaç de dirigir la guerra i va convocar unes Corts pel maig de 1809 perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització. Els diputats van ser elegits (difícilment per l'ocupació francesa) per sufragi universal masculí.

De la Junta Superior de Catalunya hi van anar una vintena de diputats amb ideologies diferents. Entre ells va destacar Antoni de Capmany que defensava la modernització de l'Estat, tot i que basant-se en el model anterior, el que hi havia abans a Aragó, mentre altres defensaven l'absolutisme.

Les Corts es van obrir al setembre de 1810 i a la primera sessió es va aprovar la sobirania nacional (el poder resideix en el conjunt dels ciutadans i s'expressa a través de les Corts formades pels representants de la nació).

La constitució de Cadis (de 1812)

Va ser promulgada el 19 de març (dia de St. Josep) de 1812. És de caire liberal i plasma el compromís entre la burgesia liberal i absolutista, en reconèixer els drets de la religió catòlica (representant del clergat i els sectors absolutistes). Va ser una constitució basada en la tradició política pròpia anterior de Castella, abans de tots els canvis.

La constitució estableix una societat moderna amb drets i garanties pels ciutadans:

• Té una declaració àmplia de drets del ciutadà: llibertat d'impremta, civil, igualtat, inviolabilitat del domicili, dret de petició, de propietat...
• La nació es defineix com el conjunt de ciutadans dels 2 hemisferis, amb igualtat pels territoris peninsulars i les colònies americanes.
• L'estructura de l'Estat és una monarquia limitada basada en la separació de poders:
  • Legislatiu: Corts, que representen la nació i tenen amplis poders: elaboració de lleis, tractats internacionals, aprovació de pressupostos, comandament de l'exèrcit.
  • Executiu: monarca. Té la direcció del govern, intervé en l'elaboració de lleis i té vet suspensiu durant 2 anys, és a dir, que si en alguna cosa no es posen d'acord el rei pot suspendre un acord durant 2 anys. El seu poder està controlat per les Corts. Les seves decisions han de ser ratificades pels ministres sotmesos a responsabilitat penal.
  • Judicial: tribunals de justícia. Estableixen els principis bàsics d'un estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, immobilitat dels jutges...
• Reorganització de l'administració provincial i local.
• Reforma dels impostos i la Hisenda Pública.
• Creació d'un exèrcit nacional amb l'obligatorietat del servei militar.
• Implantació d'un ensenyament primari públic i obligatori.

L'obra de Cadis

Aquesta constitució liberal (inspirada en la francesa de 1791 però més avançada i progressista), volia regular l'exercici del poder i aconseguir una reordenació de la societat. A més de la constitució es van promulgar una sèrie de lleis i decrets per ordenar l'estat com un règim liberal: supressió de senyorius, llibertat de treball, anul·lació de gremis, abolició de la Inquisició (que no tornarà), inici de la desamortització i la reforma agrària...

L'ocasió revolucionària enmig de la guerra en què es trobaven va permetre fer una constitució molt més liberal del que hagués permès una situació normal.

Tot i això l'obra de Cadis no va tenir gran incidència pràctica perquè amb la guerra no es podia portar a la pràctica i la tornada de Ferran VII va conduir al retorn de l'absolutisme.

Absolutisme i liberalisme

Napoleó i Ferran VII van signar el Tractat de Valençay (1813) per retirar les tropes franceses de la península i acceptar el retorn de Ferran VII com a rei legítim d'Espanya. Això va suposar el problema d'integrar-lo en el nou model polític (Constitució de 1812), ja que havia marxat com a monarca absolut i havia de tornar com a monarca constitucional. Però ell ben aviat es va mostrar en contra d'aquests canvis i així van començar els enfrontaments entre absolutistes i liberalistes.

Retorn a l'absolutisme (1814-1820)

Els liberals sabien que les seves idees no tenien el suport de la majoria del poble ja que el que s'havia legislat a les corts de Cadis no es va poder complir a causa de la guerra. A més tenien dubtes de si el rei acceptaria la nova situació política. Per això el volien fer tornar directament a Madrid que era on havia de jurar la Constitució. Va entrar per Girona i com que tenia por d'enfrontar-se als liberals va acceptar les seves condicions.

Però els absolutistes, la noblesa i el clergat veien en Ferran VII la possibilitat de tornar a l'Antic Règim. Van mostrar el seu suport incondicional al rei per restaurar l'absolutisme (Manifest dels Perses) i van mobilitzar el poble perquè també li mostrés la seva adhesió (Ferran VII = el Desitjat).

Llavors Ferran VII que ja estava segur de la feblesa liberal, va trair les seves promeses i va protagonitzar un cop d'estat i va declarar per mitjà del Reial Decret de 4 de maig de 1814 nuls i sense cap mena de valor ni efecte la Constitució i els Decrets de Cadis i va anunciar la tornada de l'absolutisme. Molts dirigents liberals es van exiliar o van ser detinguts o assassinats.

En els mesos següents es van restaurar les antigues institucions i la Inquisició i es va restablir el règim senyorial.

La situació internacional era favorable perquè les potències absolutistes havien vençut a Napoleó i havien restaurat l'antic ordre al Congrés de Viena. La Santa Aliança garantia la defensa de l'absolutisme i el dret d'intervenció a qualsevol país per frenar l'avenç liberal.

Els governs de Ferran VII van anar fracassant i va començar a manifestar-se l'oposició a la nova situació tot i la poca presència liberal. La burgesia liberal i les classes mitges volien un règim constitucional amb garantia de drets i obertura als nous corrents capitalistes. Una part de la pagesia també es negava a retornar al règim senyorial perquè no volien pagar tributs i rendes.

A l'exèrcit, la integració d'una part dels caps de la guerrilla donà lloc a la creació d'un sector liberal, partidari de reformes. Hi va haver pronunciaments militars liberals, aldarulls a les ciutats i amotinaments camperols que fracassen fins el 1820 però mostren el descontentament de la població i l'esfondrament del model de monarquia absoluta. Principal pronunciament català = dirigit pel capità general Luis Lacy, l'abril de 1817.

El trienni liberal (o constitucional) (1820-1823)

L'1 de gener de 1820, després de 2 mesos va triomfar el pronunciament iniciat pel coronel Rafael Riego amb una companyia de soldats acantonats a Cabezas de San Juan (Sevilla). L'oposició liberal a les ciutats, els aldarulls populars i la neutralitat dels pagesos van obligar al rei a convertir-se en monarca constitucional. Es van fer eleccions, es va proclamar l'amnistia i es va nomenar un nou govern.

Les Corts es van formar amb majoria liberal i van fer:

• Restaurar la constitució de 1812
• Gran part de les reformes de Cadis:
  • Llibertat d'indústria
  • Abolició dels gremis
  • Supressió del règim senyorial
• Es van elaborar noves normes
  • La disminució del delme
  • La venda de terres dels monestirs
  • La reforma del sistema fiscal
  • La reforma del codi penal
  • Reforma del funcionament de l'exèrcit
• Modernització administrativa del país
• Es va crear la Milícia nacional: Un cos format per voluntaris que pretenien defensar l'ordre i defensar les reformes constitucionals.

Les Corts pretenien:

• Liquidar el feudalisme al camp, convertint la terra en una mercaderia.
• Liberalitzar la indústria i el comerç. Impulsant el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial

Les dificultats del trienni

Les reformes van provocar ràpidament l'oposició de la monarquia, ja que Ferran VII només havia acceptat el nou règim forçat per les circumstàncies. Va paralitzar totes les lleis que va poder amb el dret de vet i es va aliar secretament amb les potències europees absolutistes perquè envaïssin la península i restauressin l'absolutisme.

• Bona part de la pagesia també es va oposar al nou règim (sobretot a Catalunya) perquè les lleis del trienni no acollien les seves aspiracions bàsiques i els antics senyors eren els nous propietaris convertint els pagesos en arrendataris. Aquests perdien els seus drets sobre la terra i podien ser expulsats si no pagaven. Com que era una agricultura d'autosuficiència, els pagesos no tenien prou recursos per pagar els nous impostos i, empobrits, es van aixecar contra els liberals.
• La noblesa tradicional i sobretot l'església també hi estaven en contra per la supressió del delme i les rendes senyorials. El 1822 es van aixecar partides absolutistes a Catalunya que es van acabar convertint en una guerra oberta amb la capital a Cervera i amb la màxima expansió a l'agost traslladada a la Seu d'Urgell. Van ser derrotats al novembre per l'exèrcit liberal (Espoz i Mina).

Les dificultats van plantejar conflictes entre els mateixos liberals:

• Moderats: anar realitzant reformes amb prudència.
• Exaltats: accelerar les reformes i enfrontar-se al rei. Sectors liberals de les ciutats, part de l'exèrcit, intel·lectuals i premsa.

La segona restauració de l'absolutisme (1823-1833)

El Trienni es va acabar per la intervenció de les potències europees (França va intervenir a per encàrrec de la Santa Aliança que va fer cas a les peticions de Ferran VII).

El 1823, uns 100.000 soldats (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) comandats pel duc d'Angulema, van interrompre el territori espanyol i Ferran VII va ser el monarca absolut. La resistència va ser escassa (casos emblemàtics a Catalunya = Espoz i Mina).

El retorn absolutista va suposar una gran repressió liberal: fora de l'administració i l'exèrcit, comissions de vigilància i control...

Ferran VII també es va haver d'enfrontar a un problema econòmic: les dificultats de la Hisenda i la pèrdua de les colònies americanes van forçar a Ferran VII a col·laborar amb el sector moderat de la burgesia financera i industrial concedint un aranzel proteccionista a les manufactures catalanes i va cridar a López Ballesteros (proper als interessos industrials) al ministeri d'Hisenda.

Això va ser mal rebut pel sector més conservador de l'església i la noblesa: estaven molt descontents perquè no havia restaurat la Inquisició, havia dissolt els voluntaris realistes i permetia sospitosos liberals dins l'administració. Ferran VII no tenia descendència i aquest sector es va posar al voltant del seu germà, Carles Maria Isidre.

A Catalunya, l'activitat d'aquests ultraconservadors va portar a la guerra dels Malcontents o Agraviats (1827) justificant-se com a defensa de Ferran VII i en contra del mal govern que l'envoltava i va aplegar la noblesa i el clergat i els pagesos descontents amb la crisi agrària i la progressiva introducció del capitalisme al camp.

El 1830, el naixement d'una filla del rei, Isabel, va provocar un greu conflicte en la successió del tron: la Llei Sàlica, d'origen francès implantada per Felip V a Espanya, impedia l'accés al tron de les dones. Llavors, Ferran VII, influït per la seva dona Maria Cristina de Nàpols, va promulgar la Pragmàtica Sanció per treure la Llei Sàlica i permetre la herència a Isabel II. Els partidaris de Carles, carlins, es van negar a acceptar-ho. Es disputaven (amb el monarca malalt) per si el successor era l'oncle o la neboda, però també per imposar un model de societat. Carlins = Antic Règim.

Mª Cristina, perquè la seva filla pogués accedir al tron, va haver de buscar suport en sectors propers al liberalisme. Va ser Regent mentre el seu home estava malalt i va iniciar un govern de caire reformista. Va permetre la tornada de 10.000 liberals i es va preparar per enfrontar-se als carlins.

El 1833, Ferran VII va morir i va fer el testament a favor de la seva filla, Isabel II (3 anys) i va nomenar Mª Cristina com a regent fins a la majoria d'edat de la seva filla. El mateix dia, Carles es va proclamar rei i començà un aixecament absolutista = Primera Guerra Carlina.

L'Amèrica espanyola al final del s. XVIII

Durant el s. XVIII la dedicació dels Borbons a Amèrica va portar a una etapa de prosperitat amb la reactivació del comerç i l'explotació de plantacions treballades per esclaus africans. El creixement econòmic va fer el desenvolupament d'un grup burgès crioll (descendent d'espanyols nascut a Amèrica).

Aquests criolls van iniciar projectes d'independència influïts pel pensament il·lustrat, això va ser perquè tenien un tracte discriminatori en els càrrecs colonials, perquè estaven sotmesos a impostos i controlats per Espanya en l'economia i el comerç. Això es va reafirmar amb la independència de les 13 colònies angleses. A més, GB volia dominar el mercat americà i va donar suport a aquests moviments independentistes.

Causes de la independència

-Distància metropoli-colonies
-Nova classe burgesaà criolls k se snten americans i q soposen als borbons
-Noves idees il·lustrades k stenien per europa arriben a les colonies q porten al desig demancipació d la metròpoli
-Exemple dindependència d les 13 colònies angleses.
-Volen la mateixa legislació i drets q els habitants d la península, els criolls no són inferiors, volen igualtat d condicions i confien q aquesta es farà a les corts d Cadis, però tot i q estableixen igualtat entre els 2 hemisferis, a la pràctica no es compleix.
-Colonies hispanes volen mateix tractamnt k subdits d regnes peninsulars. No discriminacio.
-Lesglésia shi acaba posant a favor (50% criolls) perquè tenen problemes amb els borbons per càrrecs, temes econòmics, regalisme (intervenció en temes religiosos)
-Economia: les índies son un monopoli de Castella (després d tota la península) i van pujant impostos (Al-Càbala del 2 al 4 i 6%),
-Insatisfaccio envers monarkia borbonica. els jesuïtes són expulsats i els seus béns (d les obrespies) son confiscats x lEstat (Carles III)
-Caos financer q agreuja la situació
-Tradició administrativa castellana: si el rei no pot governar, el poder passa a la nació (Juntes) i a Amèrica també ho fan.
-A les corts d cadis es confirma monopoli economic d la pninsula sobre colonies.
-Dspres batalla trafalgar, flota spanyola kda dbilitada i dspres guerra no es pot refer. Manca comunicacio.
-Comerç limitat per pokes flotes.
-Buit d poder k es produeix quan rei sta exiliat.

El procés dindependència
A partir de 1808, amb els problemes q hi havia a la península, Espanya no podia resistir les intencions americanes. Aquests van optar x no sotmetres a Josep Bonaparte (perquè no era rei legítim) i van fer Juntes per controlar el territori (com a Castella). les Índies sautofinançaven i el 15-20% dels ingressos espanyols venien dAmèrica. En teoria es mantenien fidels a Ferran VII però no van acceptar sotmetres a la Junta Suprema Central. Els focus + secessionistes van ser:
- Virregnat d la Plata, amb José de San Martínà 1810 independència d la república Argentina.
- Virregnat de Nova Granada i Veneçuela, amb Simon Bolívar
- Mèxic, amb Hidalgo i Morelos.

Les corts d Cadis van intentar tenir en compte les colònies i els drets dels criolls però no es van poder enfrontar als moviments dindependència. Al 1814, acabada la guerra hispanofrancesa., Ferran VII va enviar 10.000 homes a pacificar Nova Granada i Mèxic però Paraguai (1811) i Argentina (1816) es van consolidar com a nacions independents.
Els espanyols ja no tenien diners ni tropes:
San Martín travessà els Andes i
1817à va derrotar els espanyols a Chacabuco
1818à propicià la independència de Xile
Bolívar, des del nord,
1819à derrota exèrcit espanyol a Boyacá
1821à a Carabobo
Posà les bases x formar la Gran Colòmbiaà repúbliques de Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà.
Iturbe
1821à independència d Mèxic.

Després d la derrota DAyacucho (1824) i la independència de Perú i Bolívia només quedaven les Antilles (Cuba i Puerto Rico) i Filipines.
Però desprès d les independències els interessos dels grans terratinents van portar a guerres, al reforçament dels exèrcits i dels cabdills militars.

Les repercussions a Catalunya
La pèrdua d les colònies va significar una pèrdua del pes en la política internacional i en leconomia espanyola. Catalunya havia entrat al mercat americà al s.XVIII però la situació denfrontament amb Anglaterra x laliança amb Napoleó i després la Guerra del Francès van trencar aquestes relacions. Es van paralitzar les exportacions i van tornar molts catalans. El centre dintercanvis va ser Cuba.
Però el retorn dindians amb capitals repatriats va ser un impuls pel desenvolupament econòmic català i es van crear nous negocis en indústria cotonera, en terres (modernització del camp català).
Es va perdre un mercat però es van guanyar moltes inversions.