La Primera Guerra Carlina (1833-1840): Història i Conflicte

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Dues opcions enfrontades

Els insurrectes proclamaren rei Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Va començar una llarga guerra civil en la qual s'enfrontaren els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d'iniciar una reforma liberal.

El carlisme presentava una ideologia tradicionalista i antiliberal. Defensaven la monarquia absoluta i el manteniment de l'Antic Règim, la permanència social de l'Església i la conservació del sistema foral particularista.

Hi havia un gran nombre de membres del clero i una bona part de la petita noblesa rural. Els carlins tenien força al País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on comptaren amb una àmplia base social camperola.

La causa isabelina va comptar amb el suport de l'alta noblesa i dels funcionaris, així com d'un sector de la jerarquia eclesiàstica. Davant la necessitat d'ampliar aquesta base social per a plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a buscar l'adhesió dels liberals.

El desenvolupament del conflicte armat

Els carlins no tenien un exèrcit regular i van organitzar grups armats que actuaven segons el mètode de les guerrilles. Els primers escamots carlins se situaven per tota Espanya, però on més importants van ser fou a les muntanyes de Navarra i el País Basc, Catalunya, Castelló, el Baix Aragó i les comarques catalanes de l'Ebre.

Internacionalment, Carles va rebre el suport de l'absolutisme de Rússia, Prússia i Àustria; Isabel II va comptar amb el suport de Gran Bretanya, França i Portugal, que eren liberals.

Fases del conflicte

• 1833-1835: Estabilització de la guerra al nord i triomfs carlins, malgrat que no van aconseguir mai conquerir una ciutat important. El general Zumalacárregui va aconseguir organitzar un exèrcit amb el qual va conquerir Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, però va fracassar en la presa de Bilbao, on va morir. Les terres de l'Ebre es van unir a les del Maestrat i el Baix Aragó, comandades pel general Cabrera.
• 1836-1840: La guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victòria del general Espartero a Luchana. Els insurrectes van iniciar una nova estratègia caracteritzada per les expedicions a unes altres regions. La més important va ser l'Expedició Reial del 1837, que va sortir de Navarra, va marxar cap a Catalunya i es va dirigir a Madrid amb la intenció de prendre la capital, però les forces carlines foren incapaces d'ocupar-la i es van retirar cap al nord.

La constatació de la feblesa del carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes, partidaris d'arribar a un acord amb els liberals, i els intransigents, defensors de continuar la guerra.

Finalment, el cap dels transaccionistes (Maroto) va acordar la signatura del Conveni de Bergara amb Espartero, que establia el manteniment dels furs a les províncies basques i a Navarra, així com la integració de l'oficialitat carlina en l'exèrcit reial.