El Gir Copernicà en la Filosofia: De les Idees Platòniques a Occam i el Realisme

El Gir Copernicà en l'Evolució del Concepte d'Idea

La filosofia cartesiana recollirà la influència de les escoles hel·lèniques i incorporarà la novetat del concepte de creació i una concepció lineal del temps provinent del Dogma. Cal investigar sobre l'origen i la naturalesa dels conceptes (universal, eidos per als platònics, forma per als aristotèlics, essència d'una cosa o un nom comú del qual participa o realitza l'individu): si la realitat sensible, que coneixem mitjançant l'experiència, és particular, com poden els conceptes de la ment tenir un valor universal? Tenen els conceptes realitat en ells mateixos, independentment de les coses?

Evolució Històrica del Terme 'Idea'

Etimologia i Sentit Tradicional

Del grec idea, eidos, la forma o aspecte visible, ambdós derivats d'un verb l'arrel del qual significa “veure”. En general, tot allò que concebem amb la ment, l'objecte mental, ja sigui en forma de pensament, de percepció o de judici. Tradicionalment s'entén que una idea és un concepte, però, en l'actualitat, les anàlisis filosòfiques més rigoroses identifiquen “idea” amb el contingut significatiu d'una oració, relegant l'expressió “concepte” per als temes individuals o generals. En el sentit tradicional, es refereix a l'existència en la ment humana d'una forma de representació mental d'un objecte del món exterior, la qual cosa correspon amb l'etimologia de la paraula grega (eidos o idea), significant tant el fet de veure quelcom (amb la ment) com l'aspecte o les característiques d'allò que es contempla.

La Teoria de les Idees de Plató

Per a Plató, la idea o l’eidos, a més de significar “característica comuna a diverses coses” i fins i tot “concepte”, significa primer que res forma intel·ligible i model o paradigma de les coses visibles, als quals dona també nom de “vertadera realitat” o “el que les coses són en si”, construint una autèntica i específica teoria de les idees separades. D'aquesta manera les idees en Plató tenen realitat pròpia, independentment de la ment, de manera que “existeixen” encara que no siguin pensades, o dit d'una altra manera, són entitats no-físiques que existeixen independentment de qualsevol ment. Per a ell, per exemple les entitats matemàtiques són classes d’idees, de manera que segons Plató “3+2=5” és una autèntica realitat independentment de l'existència o no de ments que pensin els números i les seves relacions. D'aquesta manera, a més, segons l'ontologia platònica la vertadera realitat és la del món intel·ligible (o món de les idees), mentre que el món visible o el món sensible, és solament una mena d’ombra o de còpia del món de les idees.

La Crítica Aristotèlica: Hilemorfisme

Per a Aristòtil, en canvi, la idea és la forma, o causa formal, que juntament amb la matèria, constitueix la realitat substancial, i és també l'essència comuna a tota l'espècie, captable per la definició i, per tant, objecte de coneixement intel·lectual. La teoria hilemòrfica aristotèlica constitueix la seva crítica a la concepció platònica de les idees “separades”.

Principis de la Crítica Aristotèlica

• Per Aristòtil si la neu (S) és blanca (P) no vol dir que existeixi la “neu” per un costat i la “blancor” per l'altre. S no pot existir sense P, i de la mateixa manera P no pot donar-se més que en algun S.
• En aquest cas S és la substància i P l'atribut o forma que determina aquesta substància.
• Així, les coses naturals es componen de dos principis metafísics: la matèria (principi de la potencialitat o possibilitat) i la forma (principi de l'actualitat i perfecció).

Aquesta teoria hilemòrfica, la concepció del canvi com a pas de potència a acte i la teoria de les categories d’Aristòtil constitueixen la principal crítica a la teoria de les idees platònica. De tota manera el terme idea en Aristòtil de vegades es pot entendre com a “forma” (en el sentit de la teoria hilemòrfica) o com a “espècie”, com a objecte de la investigació científica més enllà d’individus. Com quan diem que la botànica estudia les coníferes o els pins i no “aquest” pi en particular.

El Problema dels Universals: Ante Rem, In Rem i Post Rem

El problema és una qüestió més antiga que es remunta a la discussió entre Plató i Aristòtil sobre la realitat que tenen les idees:

• Ante rem i realisme exagerat: si les idees o les essències existeixen separades de les coses aleshores són patrons i causa (Plató, Sant Agustí, Sant Anselm).
• In rem i realisme moderat: si les idees o les essències existeixen en les coses individuals aleshores són la forma (Aristòtil, Sant Tomàs).

La Ruptura Nominalista de Guillem d'Occam

No obstant, Occam afirma que l'únic que existeix són les coses individuals i que els noms comuns són simples noms inventats, paraules buides si no designen a un conjunt de coses concretes amb qualitats semblants. Al darrere no hi ha cap essència ni hi ha res. Si no existeixen els individus tampoc no existiria el concepte que fem servir per definir-los. Sense pluralitat concreta no hi ha un resum general. Amb aquesta posició post rem hi ha un antirealisme o nominalisme que critica profundament el postulat de Plató sobre l'existència de dos mons i l'afirmació de la superioritat del món intel·ligible o ideal: les essències no poden existir separades de les coses. Però també nega la substància segona ja que els universals són exclusivament noms per designar diferents individus amb una característica semblant. Així no existeixen fora de la ment que els ha designat i quan veiem un nou objecte que ens remet al record de l'anterior li posem el mateix nom que havíem dedicat al primer. Cada vegada que fem noms comuns perdem de vista l'únic i irrepetible perquè la nostra raó és limitada i necessita resums però això no significa que existeixin en cap món ideal. A partir de l'essència completament subjectiva, captem coses singulars i l'evidència dels sentits ens aclapara amb massa dades concretes que necessitem resumir amb noms. Però que hi hagi un nom no significa que hi hagi una essència o patró objectiu en la cosa o abans de la cosa. Només és fruit del nostre enteniment i, per tant és relatiu.

El Gir Epistemològic del Segle XVII

La filosofia moderna del s. XVII no accepta que els conceptes siguin mers signes lingüístics i indaga en la relació entre idees i coses, però des d'una perspectiva merament natural, donant-los una entitat mental o psicològica: les idees es converteixen en “imatges mentals de les coses”, o bé en els objectes propis de la ment. Així, tots els objectes de la consciència van ser considerats idees: pensaments, desitjos, somnis, records... D'aquesta manera, fins i tot quan estem rebent una percepció, solament som directament conscients d’idees, no d’objectes físics. No pensem coses, pensem pensaments. En aquest sentit comença una nova concepció de la realitat i s’acaba el realisme ontològic ingenu anterior i es creen les bases de l'idealisme epistemològic o, després, del realisme crític.

Descartes i el Subjecte com a Centre

Atès que les idees són els continguts mentals són sempre subjectives, ja que solament són pensades per un subjecte i cada individu solament “sap” el que ell “sap”, és a dir, solament és conscient de les seves pròpies idees. Aquest canvi és paral·lel al que es realitza especialment a partir de Descartes: la filosofia deixa de centrar-se en el “què és” i passa a donar prioritat al problema de “com podem conèixer”, situant l'epistemologia en el centre de la reflexió filosòfica. Així, en tant que les idees passen a ser considerades solament continguts de la ment, i en tant que tot el que coneixem són idees i solament idees, Descartes pot fins i tot posar en dubte l'existència d'un món material fora de les idees. Atès que aquestes són idees sempre d’una ment, el subjecte es posa com el centre i punt de partida de la filosofia moderna. El racionalisme de Descartes en l'anomenat cogito fa del subjecte “jo penso”, o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre “subjecte que coneix” i “objecte conegut”. Aquesta és la “teoria clàssica de les idees”, tal com la presenta, cadascú amb els seus matisos, el racionalisme o l'empirisme. Per al racionalisme, algunes d’aquestes idees, les clares i distintes, són idees innates; per a l'empirisme, tota idea prové d’algun mode de l'experiència.