L'empirisme i les lleis d'associació d'idees segons Hume

L'empirisme té caràcter epistemològic

Centrat en indagar la fonamentació i les possibilitats del coneixement.

Segons els empiristes

L'experiència és l'únic origen vàlid del coneixement, tot coneixement prové de l'experiència sensorial. La definició es divideix en dos subgrups: és tot el que es rep de les coses que hi ha en el món i és també immediata.

La realitat que coneixem

No és material, sinó ideal, construida per impressions a través de la percepció. Els empiristes estudien la naturalesa humana com a base del coneixement, per ells no es tant el què sino el com.

Jhon Locke negava l'existència de cap tipus d'idees innates

Quan neixem la ment és una tabula rasa. L'experiència pot ser externa o interna però no es pot acceptar el contingut abans del naixement.

Per als empiristes

L'experiència marca el límit del coneixement humà. Per a Hume existeix l'immediat o creença que ens permet viure normal.

Segons Hume hi ha 3 lleis d'associació d'idees

O lleis internes de la percepció: semblança, contigüitat i causalitat. Per la llei de semblança associam fàcilment idees semblants entre si, que comparteixen trets comuns. Associam entre si idees que se'ns presenten sempre seguides temporalment i en una mateixa franja espacial com el cas de la taronja. Per la llei de causalitat associam dos fenòmens com a causa i efecte d'un altre.

Per a Hume la causalitat és una llei de la ment, que no es pot presentar en el món físic. Quan la nostra ment estableix una relació entre dos fenòmens atribueix al primer la potencialitat de causar el segon i el segon la necessitat de que existeixi el primer, comet l'error de confondre una llei interna amb una llei del món. Descriu una connexió no necessària que no podria donar-se.

El problema de la inducció va relacionada a la idea de causa. Mentre les relacions d'idees són de validesa universal, les qüestions són particulars. Qualsevol afirmació certa o intuïtiva és una relació d'idees i qualsevol afirmació que no reuneixi les condicions, és una qüestió de fet. No hi ha fets universals observables, cada fet és únic i particular.

Hume s'oposa al concepte de substància (fonamental en la metafísica tradicional). Segons Hume, si eliminam les qualitats dels objectes no en queda res, per tant és un conjunt de qualitats que juntem en la ment. Per Hume, la substància és una construcció mental a partir de les impressions sensibles. Hume critica les substàncies cartesianes.