Genealogia de la Moral: Origen Aristocràtic dels Valors

Tractat Primer

1. Els psicòlegs anglesos als quals Nietzsche es referia construeixen una història genètica de la moral (genealogia) basant-se només en la part honorable del nostre món humà interior. Obliden així que la part no idealitzable de l’ésser humà, la part fosca, repugnant i no cristiana, també té un poder explicatiu molt important a l’hora d’entendre com s’ha format la distinció entre el bé i el mal.
2. Els historiadors de la moral no veuen que el concepte i el judici «bo» van tenir un origen aristocràtic, no pas utilitarista. Van ser els nobles, poderosos, els homes de posició superior i amb sentiments de superioritat els qui es van valorar ells mateixos i el seu obrar com a bons, com a de primer rang. No era pas la utilitat el que els importava o guiava. La primera moral va ser ordenadora del rang, destacadora del rang, expressió d’una espècie dominadora superior. El llenguatge va ser exteriorització del poder dels qui dominaven. És fals, doncs, pensar que la paraula «bo» va estar lligada necessàriament a accions no egoistes, desinteressades.
3. Els psicòlegs anglesos creuen que el concepte d’allò que és èticament bo es troba en la utilitat social de la conducta no egoista, i que després s’hauria oblidat aquest origen. Però així el concepte «bo» seria essencialment idèntic al concepte «útil» i, per tant, a allò que és «màximament valuós». Però aquesta via d’explicació de la moral és falsa.
4. La veritat és el contrari: «noble», «aristocràtic» en el sentit d’estament social va ser el concepte bàsic a partir del qual després es va desenvolupar el concepte de «bo» en el sentit d’allò que és «anímicament noble». Exemple: la paraula alemanya *schlecht* («dolent») és idèntica a *schlicht* («simple»), o sigui, allò que és estamentalment de rang inferior és allò que en primer lloc va ser considerat com a èticament dolent.
5. Els nobles se sentien, doncs, homes de rang superior, o sigui, «bons». I es recolzaven en un tret típic del seu caràcter: la veracitat. «Noble» és qui té realitat, qui és real, qui és vertader. Després, amb un gir subjectiu, passa a significar el qui és vertader en tant que veraç, ja que així el noble es diferencia de l’home vulgar, considerat «mentider», de categoria estamental inferior, sense veritable realitat. El plebeu és valorat pels nobles com a covard. Així «bo», «noble», «pur» era l’home de cap ros, el de la raça ària conqueridora, mentre que els autòctons o habitants primitius, de pell morena i cabells negres, eren els impurs, covards i mentiders. També així cal interpretar el llatí *bonus* («bo») com a emparentat amb *bellum* («guerra»): era bo l’home guerrer, d’estirp divina.
6. La regla genealògica diu, doncs: el concepte de preeminència política (estament o rang superior) es dilueix en un concepte de preeminència anímica (noble i bo és l’home valent i guerrer). I com que la casta suprema ha estat sempre alhora la casta sacerdotal, «bo» i «dolent» van passar a tenir un sentit estamental sacerdotal en els conceptes «pur» i «impur». Per tant, tots els conceptes morals de la humanitat primitiva van tenir, en el seu origen, un sentit groller, matusser, extern, no simbòlic. Les antítesis valoratives (com ara «pur« oposat a «impur») tenen el seu origen en els interessos de les aristocràcies sacerdotals: la condició malaltissa dels sacerdots, la forma sacerdotal d’existència, imposa aquelles antítesis, que són hostils als sentits, corruptores. El concepte de «dolent» en el sentit de «malvat» ha estat un invent interessat de la casta sacerdotal per mantenir el seu poder estamental.
7. El cas del poble sacerdotal jueu és paradigmàtic al respecte: mostra que els sacerdots són els enemics més perversos de la vida, perquè són impotents en el sentit de poderosos físicament. La seva forma de poder és més refinada i, per això, més venjativa, subtil i cargolada. Així els jueus van dominar els seus enemics invertint els valors aristocràtics. Mentre aquests consistien en la identificació bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat de Déu, els jueus van identificar els bons amb els miserables, els pobres, els impotents, els baixos en l’escala social, els indigents, malalts i deformes, que serien els veritablement estimats per Déu. I el cristianisme ha recollit l’herència d’aquesta transvaloració (capgirament dels valors morals) jueva. Amb aquesta transvaloració va començar en la moral la rebel·lió dels esclaus, dels febles, del covards que s’ha acabat imposant en la moral cristiana d’Occident.