Crisi final del franquisme: immobilisme, oposició i transició

Triomf de l'immobilisme post-Matesa (1969)

Les diferències entre reformistes i immobilistes dins del govern van esclatar el 1969 arran de l'anomenat escàndol Matesa. El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants i va provocar l'expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern. L'almirall Carrero Blanco va defensar la necessitat d'endurir la política interna del règim modificant la Llei de Premsa i augmentant la repressió. Així, alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l'Estat d'excepció (1969 i 1970) va esdevenir un recurs freqüent, fet que va provocar un augment de les detencions. El consell de guerra a Burgos el 1970, amb la petició fiscal de pena de mort contra militants d'ETA, va provocar àmplies protestes populars.

Conflictivitat social i oposició a la dictadura

Moviments socials d'oposició (dècada 1960)

Durant la dècada del 1960, la protesta dels treballadors va ser el focus de tensió social principal. Entre 1960 i 1975, els conflictes laborals van augmentar de manera considerable. La majoria dels conflictes tenien origen en qüestions laborals, però molts es van acabar polititzant perquè les autoritats franquistes no reconeixien el dret de vaga. La conflictivitat obrera va estimular el sorgiment del sindicalisme al marge de l'oficial. El 1964 va néixer a Barcelona CCOO (Comissions Obreres), un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral i política.

Moviment estudiantil i Església crítica

Un altre element de contestació va ser el moviment estudiantil, que va manifestar el seu ideari antifranquista. El 1966, estudiants de la Universitat de Barcelona van crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants (SDEUB), que seria el precursor de les protestes estudiantils dels anys següents. L'aparició dins de l'Església Catòlica d'actituds crítiques amb la dictadura va fer que part de la jerarquia eclesiàstica es distanciés del règim i s'expandissin actituds antifranquistes entre els capellans més joves. Les reivindicacions democràtiques van arribar també a les files de l'exèrcit (UMD - Unión Militar Democrática).

Recomposició dels grups polítics antifranquistes

L'extensió de la conflictivitat social va propiciar el creixement i la recomposició de l'oposició política al franquisme. Els principals grups eren:

• Catalunya: PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), UDC (Unió Democràtica de Catalunya), ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), FNC (Front Nacional de Catalunya).
• Resta de l'Estat: PCE (Partido Comunista de España), PSOE (Partido Socialista Obrero Español).
• País Basc: El PNB (Partit Nacionalista Basc) mantenia la seva estructura, però el fet de més repercussió va ser la creació d'ETA el 1959, que va propugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme.

Represa cultural a Catalunya

A Catalunya, la reivindicació de l'ús de la llengua catalana va donar lloc a una represa cultural que va aprofitar certa tolerància del règim. Va emergir un moviment cívic català que va portar a l'aparició de revistes en català i a la creació i consolidació d'entitats. Aquest moviment de recuperació cultural va anar acompanyat de campanyes reivindicatives en defensa del català i les llibertats democràtiques.

La crisi final de la dictadura franquista

La incapacitat del franquisme per adaptar-se a les demandes socials i al context internacional va precipitar la crisi del règim, que es va manifestar obertament després de la mort de Franco.

L'assassinat de Carrero Blanco (1973)

El nomenament de Carrero Blanco com a president del govern el va convertir en la persona cabdal per assegurar la continuïtat del règim. El 1973 va ser assassinat pel grup terrorista ETA. A partir d'allí, la fractura entre qui estaven a favor de la continuïtat del règim (immobilistes) i els que apuntaven cap a un canvi progressiu (oberturistes) es va anar fent cada cop més gran.

El govern d'Arias Navarro i l'"esperit del 12 de febrer" (1974)

El 1974, un nou govern, presidit per Arias Navarro, pretenia unir oberturistes i immobilistes. El seu programa va quedar resumit en l'anomenat espíritu del 12 de febrero. Arias va prometre una nova llei municipal que permetia elegir alcaldes i membres de les diputacions provincials, augmentar el poder dels procuradors a Corts i incrementar-ne el nombre. Tanmateix, el perill de destrucció del règim va forçar que el govern es decantés finalment per l'immobilisme.

Expansió dels moviments antifranquistes (1973 en endavant)

A partir de 1973 va tenir lloc un creixement de la conflictivitat social, amb un augment de la protesta obrera i estudiantil (vagues, manifestacions). Els grups d'oposició van promoure la creació de nous organismes unitaris per impedir la continuïtat del franquisme:

• El 1971 es va crear l'Assemblea de Catalunya, que comprenia l'oposició catalana amb el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia".
• Es va constituir la Junta Democrática de España, formada per Comissions Obreres, partits d'esquerra i personalitats de la dreta democràtica, que volia propugnar la implantació d'un règim democràtic.

Intensificació de la violència política

Els darrers anys de la dictadura es va produir una intensificació de la violència política. La banda ETA va incrementar els atemptats i va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que tenia com a referents el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i el GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre). El franquisme va respondre amb una forta repressió.

La mort del dictador i el conflicte del Sàhara (1975)

Mentre Franco no podia exercir les seves funcions a causa de la malaltia, el govern va plantar cara a un nou focus desestabilitzador: el conflicte del Sàhara. Davant un nou conflicte bèl·lic amb el Marroc, Espanya va claudicar. Al novembre es va firmar l'Acord de Madrid, que suposava el lliurament del Sàhara al Marroc i Mauritània. Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Darrere deixava un règim anacrònic i en crisi profunda.