El franquisme (1939-1975): repressió, oposició i fases del règim

El franquisme

Context general

Es va caracteritzar per la dictadura personal d’un militar que encarnava els valors vencedors de la guerra. Durant gairebé 40 anys, Espanya va viure un autèntic buit de normalitat política, ja que el dictador gaudia de totes les prerrogatives i només era responsable davant Déu i la Història. La dictadura es va anar adaptant formalment als contextos internacionals i va passar per diverses fases.

La fase totalitària (1939-1959)

Aquesta fase es va caracteritzar pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió. Va tenir 3 subfases:

• Segona Guerra Mundial (1939-1945)
• Aïllament internacional (1945-1950)
• Guerra Freda (1950-1959)

La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

L’evolució de la Segona Guerra Mundial va condicionar la política interior del règim franquista. En declarar-se la guerra, Espanya es va declarar neutral, però, davant dels triomfs d’Alemanya el 1939 i el 1940, va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància, sense amagar la seva oberta simpatia per les potències de l’Eix. A més de les trameses a Alemanya de wolframi, el règim enviava la División Azul (1941-1943) a lluitar al front oriental contra l’URSS. Es van multiplicar els signes externs que identificaven el franquisme amb el feixisme.

A partir del 1942, quan la guerra va començar a anar malament per a les potències de l’Eix, Espanya va tornar a declarar-se neutral i va iniciar lentament contactes amb els països aliats.

En aquest context internacional, la dictadura es va dotar de dues institucions amb l’objectiu de mostrar una imatge més representativa del règim: les Corts, que es van reunir per primera vegada el 1943, i el Fuero de los Españoles el 1945.

Les Corts constaven de 424 procuradors, la meitat designats per Franco i l’altra meitat elegits per altes jerarquies properes al dictador. Les Corts no controlaven l’acció del govern, i Franco es reservava la facultat d’elaborar i sancionar directament les lleis. No eren un parlament democràtic, sinó una reunió d’addictes a Franco sense gaire poder.

L’aïllament internacional (1945-1950)

A la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), la dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potències guanyadores (França, Regne Unit, Estats Units i URSS) consideraven Espanya l’últim reducte europeu del feixisme.

El 1946, l’ONU no va admetre el règim del general Franco, i el govern francès va tancar la frontera amb Espanya. Més tard, per recomanació de l’ONU, els països membres van retirar els ambaixadors d’Espanya. Únicament l’Argentina va mantenir el seu ambaixador.

Franco va presentar aquest aïllament davant l’opinió pública espanyola com una conxorxa internacional dels enemics d’Espanya. Va prendre mesures per millorar la imatge:

• Eliminació de la salutació amb el braç enlaire (1937).
• La promulgació de la Ley de Sucesión (1947), amb la qual pretenia esborrar la imatge feixista més visible del règim.

Segons aquesta llei, Espanya esdevenia un regne, però el cap d’Estat continuava sent Franco a perpetuïtat, el qual quedava facultat per designar el seu successor, a títol de rei. Es van crear dues noves institucions: el Consell de Regència i el Consell del Regne.

Respecte a la successió, el dictador no va dir mai quina seria la dinastia cridada a regnar. Era prou significatiu que l’any 1948 aconseguís que el nét d’Alfons XIII, Joan Carles, s’eduqués a Espanya sota la seva tutela. Carles Hug de Borbó-Parma no va ser expulsat d’Espanya fins al final del 1968.

La Guerra Freda (1950-1959)

La tensió creixent entre els Estats Units i l’URSS va donar un valor polític important a l’anticomunisme del règim espanyol, ja que la situació estratègica d’Espanya li proporcionava un alt valor militar. El 1949, amb la creació de l’OTAN, la banca nord-americana va donar un préstec al govern espanyol. El 1950, l’ONU va anul·lar l’aïllament diplomàtic del règim espanyol i els Estats Units van donar un altre préstec. El 1952, Espanya va ser admesa a la UNESCO. El 1953, els EUA van signar el Pacte de Madrid, pel qual es creaven bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d’ajut militar i econòmic. El Vaticà va signar amb Espanya el concordat.

El 1955, Espanya era admesa a l’ONU. La visita del president nord-americà Dwight Eisenhower el 1959 va ser la manifestació externa de la consolidació del poder de Franco.

El 1958 es va presentar a les Corts la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional. En aquesta llei es mantenia la vigència d’alguns principis falangistes; la família, el municipi i el sindicat eren els únics sistemes de participació política.

La fase tecnocràtica (1959-1969)

Es va caracteritzar per la inclusió en el govern dels tecnòcrates. En aquesta fase es va veure una modernització accelerada de l’economia i la societat espanyoles.

La modernització no va tenir canvis significatius en el sistema polític franquista, tot i la promulgació de la Ley de Prensa (1966), propiciada pel ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. La llei permetia la llibertat d’expressió amb molts controls. També va aparèixer la Ley de Libertad Religiosa (1967), que tolerava el culte privat i públic d’altres religions, tot i que l’Estat era catòlic.

La Ley Orgánica del Estado, aprovada en un referèndum sense garanties el 1966, es tractava d’una constitució franquista que volia assegurar la pervivència del règim després de la mort del dictador. També se separava la funció de cap de l’Estat de la de president del govern i es va establir l’elecció d’un terç de les Corts mitjançant el sufragi dels caps de família i de les dones casades. Aquest terç democràtic estava limitat per dos aspectes:

• No es podien presentar candidats que fossin membres d’associacions polítiques.
• Només es podien elegir dos procuradors familiars per cada província.

Tres anys després, Franco va designar com a successor seu el príncep Joan Carles (1969).

La fase de descomposició del règim (1969-1975)

Els primers símptomes de descomposició de la dictadura franquista van començar el 1969, tot i que l’expansió econòmica va durar fins al 1973.

• 1r símptoma: Deteriorament físic de Franco, que cada vegada delegava més poder de decisió en el seu home de confiança, l’almirall Luis Carrero Blanco.
• 2n símptoma: Distanciament progressiu de l’Església i la capacitat de l’oposició. La crisi de la dictadura es va agreujar els darrers anys a causa de les accions terroristes d’ETA i el FRAP.

La decadència de la dictadura es va evidenciar per les tensions entre dos sectors del règim: els immobilistes i els aperturistes, que estaven a favor d’un desenvolupament polític que portés a una democràcia limitada. Aquesta tensió va provocar paràlisi política entre 1969 i 1973, període en què s’aprova una llei, la Ley General de Educación (1970).

La paràlisi política es va agreujar el 1973 amb l’assassinat en un atemptat d’ETA, a Madrid, de l’almirall Luis Carrero Blanco. Els dos darrers anys (1974-1975), la dictadura va ser conduïda per Carlos Arias Navarro. La seva acció política es va caracteritzar per la impotència i l’enduriment de la repressió (ex: execució de Salvador Puig Antich el 1974). La constatació de l’existència de militars democràtics, la Unión Militar Democrática (UMD), va constituir un estímul més per a l’increment de la repressió.

La repressió

El règim franquista va mostrar des del primer moment una de les seves característiques principals: la repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres, contra els valors que va representar la República i contra les expressions nacionalistes de Catalunya. Durant els primers anys, la repressió va aplicar una lògica d’extermini.

La repressió política, social i cultural

La repressió es va articular mitjançant dues lleis: la Ley de Responsabilidades Políticas (1939) i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940). Els presumptes delictes quedaven sotmesos a la jurisdicció militar. Entre el 1939 i el 1945, van ser jutjades unes 40.000 persones a Catalunya i unes 30.000 al País Valencià, amb 10.000 afusellats.

El 1963, el règim va fer afusellar el dirigent comunista Julián Grimau. La dictadura va crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per jutjar els delictes polítics. El judici més famós va ser el procés 1001 contra dirigents de les llavors il·legals Comissions Obreres (1973).

Al costat del «terror calent», un «terror fred» es va barrejar en el món administratiu per mitjà de les depuracions. Només a Catalunya, les depuracions van suposar l’acomiadament d’uns 25.000 funcionaris. La repressió cultural es va practicar per mitjà dels llibres de text, on s’alabava de manera desmesurada el general Franco.

L’intent de genocidi cultural a Catalunya

La dictadura franquista va voler imposar per la força un nacionalisme espanyol unitari, eliminant totes les nacionalitats existents. Els catalans van sofrir una repressió sistemàtica de tots els senyals específics de la identitat catalana (llengua, símbols, topònims).

L’acte més emblemàtic va ser l’afusellament del president de la Generalitat, Lluís Companys (1940). Amb el temps, alguns aspectes de la repressió es van anar atenuant gràcies a la resistència de molts catalans, com Fèlix Millet, que va continuar fent activitats clandestines. Amb l’aprovació de la Ley de Prensa de 1966, es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en català, tot i que la censura va continuar.

L’oposició a la dictadura

L’oposició durant la fase totalitària (1939-1959)

A Espanya, els fronts de lluita antifranquista van ser tres: el moviment obrer, els grups monàrquics i els maquis. L’activitat clandestina del PCE, PSOE i la CNT mai no es va interrompre. Els grups monàrquics van practicar una oposició basada en la conspiració. Els maquis van constituir grups de resistència armada que, finalment, van fracassar.

El 1950, l’oposició interior va experimentar tres canvis: la renúncia a la pràctica violenta, la transformació social i generacional, i l’impuls de l’actuació opositora a les universitats. La vaga de més ressò va ser la dels usuaris dels tramvies a Barcelona (1951).

L’oposició a Catalunya entre el 1939 i el 1959

A l’exili, els polítics republicans catalans van mantenir la Generalitat com a institució legítima. Josep Irla va ser nomenat president com a successor de Lluís Companys. A l’interior, el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) van desenvolupar una important tasca d’agitació. A la dècada de 1950, Jordi Pujol va crear els grups CC (Crist-Catalunya).

De la fase tecnocràtica a la fi de la dictadura (1959-1975)

L’oposició es va obrir el 1962 amb el «Col·loqui de Munic», on es va fer una professió de fe democràtica. La Junta Democràtica (1974) i la Plataforma de Convergència Democràtica (1975) van evidenciar que l’antifranquisme aplegava diverses classes socials.

L’oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975

Destaquen els «Fets del Palau» (1960), on la detenció de Jordi Pujol i Francesc Pizon va convertir-los en símbols de l’oposició. El PSUC va ser l’únic grup a adquirir gran capacitat d’incidència. El 1964 es van fundar les Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir. En el terreny cultural, van néixer iniciatives com Edicions 62, l’Associació de Mestres Rosa Sensat i Òmnium Cultural. L’Assemblea de Catalunya (1971) va ser la plataforma unitària més important, amb quatre punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Solidaritat.

Epíleg: la mort de Franco

Franco va morir el 1975. Mesos més tard tornaven la democràcia i l’Estatut d’Autonomia. L’oposició al franquisme va fracassar en l’enderrocament de la dictadura quan Franco era viu, però va contribuir a mantenir l’esperit democràtic i a la recuperació de la identitat nacional de Catalunya.

El franquisme: balanç final

Durant el franquisme es van produir els canvis socials i econòmics més importants de tota la història d’Espanya. Aquesta etapa va passar per dues grans fases: l’autarquia i el desenvolupament. L’expansió econòmica va experimentar una aturada en sec l’any 1973, coincidint amb la crisi econòmica general.