La filosofia dels eleàtics: Zenó, Parmènides i el canvi

Els eleàtics: Zenó i la refutació d'Aristòtil

Aristòtil intentarà refutar, a posteriori, aquest argument. Zenó empra el concepte d'infinit en un doble sentit (equívoc): com a «divisió» (matemàtica) i com a «extensió» (física). A més, replica Aristòtil, si Zenó imagina un tros determinat dividit fins a l'infinit, tindria també que imaginar dividit fins a l'infinit un temps determinat. Llavors seria factible l'argument: un tros divisible (en el pensament) fins a l'infinit (limitat en la realitat) es podria recórrer en un temps divisible fins a l'infinit (limitat en la realitat).

L'important no és tant la veritat o falsedat d'aquest argument, sinó l'efecte que produïa en l'interlocutor, que no sabia com sortir-se'n o com respondre, atrapat en una aporia. En termes de Valls Plana, amb Zenó apareix la Dialèctica subjectiva, o del llenguatge, enfront de la Dialèctica objectiva, o de les coses, pròpia d'Heràclit.

El problema de la filosofia post-Parmènides

El problema de la filosofia post-Parmènides serà precisament intentar salvar el món de les aparences (física) sense prescindir de la lògica de Parmènides i el seu concepte d'Ésser. Cal fer compatible l'Ésser i el canvi, la lògica i la física. Per tal de fer això, no els queda altra que obrir-se, com veurem, a explicacions de caire pluralista.

Conseqüències de la filosofia de Parmènides

Les conseqüències de la filosofia de Parmènides per a la filosofia posterior seran tres:

• El problema del canvi i del moviment: Com podem explicar l'esdevenir i el canvi sense vulnerar els principis de la lògica i el concepte d'ésser o identitat?
• L'escissió entre llenguatge i realitat: Aquest problema respon a la contradicció que apareix ara entre el llenguatge i la realitat, o entre la Raó i l'experiència (els sentits).
• El dilema del coneixement: Aquesta escissió implicava haver de triar entre els sentits (sense poder explicar lògicament la realitat) o bé construir un discurs al marge de la realitat. Ambdues alternatives eren igualment absurdes.
• L'emergència de la dialèctica: Com a conseqüència de l'anterior, emergirà ara la Dialèctica subjectiva, la importància del llenguatge com a lloc de «coneixement» (que veurem del tot reflectida amb l'aparició dels Sofistes).